divendres, 20 de maig del 2011

A TULUM HI HA LA PLATJA DE LA FI DEL MÓN


DIMECRES 09 FEBRER 2011 : MÉRIDA A TULUM 

La Central de Autobuses de Mérida sembla una concentració d’europeus  que hagin quedat per a fer un cafè plegats. Els quatre nois franc-austríacs, els anglesos que no parlen, el matrimoni jubilat d’alguna universitat nor-damericana que ja passejaven per San Cristobal de las Casas, àdhuc, s’ha donat cita el jove enginyer peruà que es reivindica com a inca i que visita Yucatan per a saludar els seus cosins maies.

El més eixerit, però, és en Didier, d’avis catalans de Perpinyà i resident a Paris, que en un rampell d’estrès va vendre el seu negoci i el pis de Paris, i amb els diners fa dos anys que gira món. 
En Didier és tot ulls, tot somriure i tot felicitat. Sap que li resten encara dos anys de fer de viatger. El que no sap és que no podrà retornar. No podrà retornar perquè 4 anys fent de viatger et desmunta el concepte vital. Retornar a Paris com si res hagués passat??? No el veig, de bell nou a Paris, seguint les pautes del dia a dia!!!

 Aquestes trobades efímeres però regulars, a Palenke, a Tulum o a Merida, amb gent d’un perfil alternatiu, recorda les velles èpoques dels anys 60 quan Europa era farcida d’auto-stopistes, joves i no tan joves, que compartiem un continent no pas tan oficial com l’actual. Cinquanta anys abans d’Internet, Facebook o Twitter el tam-tam informatiu rutllava a cor que vols. El camp obert sempre és un reclam molt fort per als llops.
         El grup franc-austríac insisteix que es fa obligat anar a Ek Balam, “El Jaguar Negre”, i en Didier parla meravelles de Calakmul i Tikal d’on acaba d’arribar. Aquesta mainada es passeja pel Yucatán com si fos l’eixida de casa!!!


         Tulum és una mena de Castelldefels tropical i alternatiu. Res a veure amb Cancun o Playa del Carmen, més al nord, zones farcides de turisme estàndard. L’hotel Tulum Green Cabañas és com diu el seu nom; unes cabanes de fusta engolides en un bosquet de vegetació tropical a les afores de Tulum.

        Les platges són a la vora però la reserva natural que envolta les cabanes fa que per a fer un bany s’hagi de donar un volteu kilomètric, però el clima no acompanya per a banys degut a la presència de “La Niña” a tota la Riviera Maya. Plou a intermitències i a vegades amb gotallons d’un petricó. Al restaurant Doña Tina s’hi fan menjars de “comida económica” prou bona i familiar.


DIJOUS 10 FEBRER 2011 : COBÁ

Nit de pluja tropical, aiguat del bo, tempesta de pel·lícula.

Cobá, ciutat maia a uns 60 kilómetres al Nord-Oest de Tulum, s’assenta prop d’un llac melangiós atapeït de cocodrils. No és un lloc arqueològic que aixequi grans exclamacions però les seves restes s’escampen en una selva que és una reserva especialment protegida, tant per la flora com per la fauna. Els jaguars, els ocelots i els micos araguatos hi són preservats amb cura i atenció.

L’extensió territorial de Cobá és especialment gran. Des de l’ingrés al recinte fins a la gran piràmide hi ha una distància de 4 klm seguint un camí descarnat que travessa la selva farcida d’una vegetació prou desconeguda per a un europeu.

En arribar a la piràmide el cel s’obre damunt del bosc i un allau d’aigua sense aturador s’arrauxa sobre la terra i la vida. Només es veu aigua. No hi ha lloc per a aixoplugar-se. Els pocs visitants romanen paralitzats sense saber què fer, xops fins a la roba interior senten el fred fins al moll dels óssos, un hom comença a intuir el risc d’una hipotèrmia quan uns tricicles conduïts per nois maies rescaten el personal escampat.

 Com fardells, els visitants som dipositats a l’entrada de Cobá on hi ha un restaurant que s’ha inundat i no és un lloc segur. És el caos. Ni el llac dels cocodrils es distingeix al bell mig de l’aiguat. Ens sentim com granotes que van saltant d’una banda a l’altra. Un estol de taxis, apareguts miraculosament, retornen la gent als seus llocs d’origen.

DIVENDRES 11 FEBRER 2011 : CIUTAT MAIA DE TULUM

La ciutat maia de Tulum es troba a uns 10 kilòmetres al nord de la nova Tulum. La ciutat de Zamà (Albada) fou amurallada i d’aquí el nom de Tulum.

La seva funció era estrictament religiosa on els rituals es dedicaven als déus “descendents del cel”. Fou habitada fins la invasió espanyola i encara fa ben poc que, en ple segle XX, els maies dels voltants hi duien les seves ofrenes fins que foren foragitats pel turisme.

La ciutat de Tulum corona un penya-segat que cau sobre una platja de sorra de blancor enlluernadora, batzegada suaument per onades d’un turquesa fluorescent. Les palmeres jauen geperudes retent un homenatge al mar.


El temple/castell que corona la ciutat feia les funcions de far que guiava els estols marins maies que duien el seu comerç a tota la costa caribenya. El lloc arqueològic, rodejat d’un parc natural, disposa d’un jardinatge molt cuidat i els edificis estan degudament protegits de l’agresió dels turistes.

Crida especialment l’atenció l’estol d’iguanes que hi viuen i s’hi passegen. Centenars d’elles es creuen pel camí i la gran majoria, especialment les femelles, es deixen péixer amb la mà. La calor es fa sentir a graus infinits tot i sent temporada freda. La pluja ha escampat.

              Zamá/Tulum : Platja de la fí del món. (Segons la tradició maia)

Un camí d’amagatall porta a una caleta on les tortugues hi acostumen a pondre els ous i n’és prohibit l’accés. En aquesta platja la llegenda maia diu que el mar s’obrirà, la terra ho engolirà tot i serà l’inici de la fi del món.






                       LES IGUANES MENGEN FLORS!!! 
                                                      POT HAVER-HI UNA CRIATURA MÉS DOLÇA?


                                                                   ...I VET AQUÍ UN GOS I VET AQUÍ UN GAT
                                                                           QUE AQUEST CONTE S’HA ACABAT!


dissabte, 14 de maig del 2011

KUKULCAN VIU A LA CIUTAT DE SANG


Un dels avantatges de perdre un bus a qualsevol punt de Mèxic és que al cap de ben poc en surt un altre. Potser no serà una ”corrida” de primera classe però sí una de segona. El segon avantatge del sistema òptim de transport que gaudeix Mèxic és que amb una “corrida” de segona pots conèixer més a fons el país i és més econòmic. Per un preu mòdic, el bus actua com una màquina del temps i fa volar 100 anys enrere o 500, en destinació al "Mèxic profund".

El desavantatge de les "corridas" és l’aire condicionat que sempre va engegat al màxim i t’obliga a dur una manta per tal d’estalviar-te un refredat. En el cas que un hom s’atreveixi a fer una petició al xofer de la "corrida", per tal que redueixi la intensitat del fred, la resposta sempre serà la mateixa : “las normas no lo permiten”. A Mèxic, hom diria, que tot allò que reclami solucions individuals o capacitat de decisió en qualsevol àmbit que s’escapi un mil·límetre de les normes, la resposta és sempre pautada, “las normas no lo permiten”. Sembla doncs un país molt normatiu.

L’any 1954 Charlton Heston protagonitzà una pel·licula nomenada “Cuando ruge la marabunta”. La “marabunta” era un allau infinit de formigues que, com Àtila, arranava tot al seu pas. El film fou tan popular que, en el seu moment, per a dir que hi havia una generació de gent en algun indret s’acostumava a dir que “hi havia una marabunta de gent” o que “aquell indret era la marabunta”.

El lloc sagrat de Chichen Itzá podria ser la versió actualitzada de l’esmentada pel·lícula de l’any 1954.

Quan es visita un lloc clau de l’imaginari col·lectiu universal, Coliseum de Roma, Sagrada Familia, London Tower, Vaticà, Piràmides de Giza o el Louvre, un hom no es pot estar de reflexionar en tres línies de pensament: l’explosió demogràfica mundial, la vulgarització de la “cultura” i finalment en l’educació-formació-civisme del individu. Com que no tinc elements prou temperats de judici, tan sols plantejo els interrogants.

No sé pas si a “Metropoli” de Fritz Lang, a “1984” d’Orwell o a “El món feliç” de Huxley es preveia el detall que, en el futur, els humans anirien “marcats” com els vedells, amb uns braçalets de colors al canell de la mà, per tal que no és barregessin amb altres vedells d’altres centres ramaders, o també anomenats hotels.

Sortosament les autoritats arqueològiques i de l’Estat Federal, a part de clavar 165 Pesos d’entrada per cap, han blocat amb cordes aïllants els monuments de Chicen Itzá i així evitar la invasió de bípeds amb la conseqüent trinxamenta de les restes d’aquest lloc sagrat.

El parc temàtic de Chichen Itzá, es veu amenitzat en el seu recinte interior, per centenars de “top manta”, potser un miler, que pretenen vendre artefactes “autèntics” trobats a les runes i manufactures artesanes però que la intuicïó diu que són “made in China”.

Chichen Itzá ve a ser com quan anem al camp i veiem aquelles fileres de formigues que com rius transiten i traslladen engrunes del menjar al niu i a l’inrevés. Paga, doncs,  la pena fer el sacrifici de patir els inconvenients de tanta "marabunta"? 


Doncs sí!!! Chicen Itzá és el top.

Fins a 20 estructures de primer ordre i molt ben restaurades, de les que podriem citar com a top de tops: “Piramide/Castillo de Kukulcan”, “Juego de Pelota”, “Templo de los Guerreros”, “Plaza de las Mil Columnas”, “El Caracol-Observatorio”, “Mercado”, “Baño de Vapor”, “Iglesia”, “Casa de las Monjas”, “Cenote Xtoloc”...


Chichen Itzá, “Pou dels Bruixots d’Aigua”, fou el darrer reducte de la civilització maia en caure arrossegada per els seu propi declivi, defensada, però, amb becs i urpes, per una milícia que gaudia de dos bandols solidaris: els jaguars i els àligues.

Però si hi havia una deïtat que manava a Chichen Itzá fou Kukulcan, “Serp Emplumada”, que encara avui baixa lentament des del templet del cim de la piràmide els dies dels equinoccis de primavera i de tardor. Baixa seguint l'angle de la llum del Sol i per la nit amb la llum de la Lluna, si en hi ha. Res més precís ni poètic.

“El Castillo”, com se li diu avui, no és altra cosa que un sofisticadíssim calendari o relotge suïs gegant. 

La deitat de la Serp Emplomada fou reverenciada tan per maies com per asteques, els uns l’anomenaven Kukulcan i els asteques Quetzalcóatl.

També cal recordar que aquestes estructures formen part de les 65.000 que les autoritats arqueològiques tenen llistades i registrades a tots els antics territoris de la civilització maia.


“El Caracol” potser no sigui ni el edifici més ben conservat ni el que ofereix una arquitectura més glamurosa però és l’observatori més antic que es conserva al món. No és difícil d’endevinar que la torre central, de disseny cupulat, ens recorda els observatoris contemporanis.

“El Juego de Pelota” de Chichen Itzá és el més ben conservat, espectacular i gran de tota la terra maia. La seva forma i grandària no el fa fotografiable com no sigui des del cel. Llarg de 170 metres i 75 d’amplada el terreny central queda emmarcat per construccions de gran solemnitat i austeritat.

Sobre el “juego de pelota”, en maia “Pok-Ta-Pok”, hi ha certeses i llegendes. 

Queda clar que els dos equips que hi jugaven ho feien seguint un rituals religiosos que pretenien sostraure els designis i voluntats dels déus. L’abillament litúrgic dels jugadors manifesta que foren ritus religiosos. El capità dels guanyadors decidia quin jugador de l’equip contrari havia de ser sacrificat, ritual que es realitzava al hieràtic, sobri i bell “Templo de los Jaguares”. També es diu que el sacrificat era el capità de l’equip guanyador que així assolia un estatus quasi diví. 


         Pok-Ta-Pok :  Cap de Kukulcan  &  Llotja del “Templo de los Jaguares"

        Templets, altars, palauets i relleus es van disseminant i alternant per tot arreu, però en arribar al centre neuràlgic de la ciutat, l’entorn embolcalla la ment i l’ànima.

A l’esquena el monumental Pok-Ta-Pok, a l’esquerra l’Altar dels Jaguars i les Àligues, a la dreta la contundència sacra del “castell” del Kukulcan i al davant, la majestuositat del Temple dels Guerrers, amb la seva esplèndida graonada d’escales, les centenars de serenes columnes que fòren un atri porxat, els relleus de kukulcans i de carasses coronades, de dentells treballats en punta de coixí i tot presidit per una escultura de Chac-Mool.

Chichen Itzá fou una societat extremadament militaritzada i guerrera, al punt que la llegenda i l’arqueología diuen que tota la ciutat fou pintada de roig-rubí, color de la sang, per tal de recordar les intencions dels seus habitants als visitants desmemoriats.

 
         Chien Itzá : panoràmica de la vessant est de la Plaza de las Mil Columnas

La “Plaça de les Mil Columnes” roman tranquil·la i solitària!!! Els vedells "marcats" segueixen obedientment la ruta marcada pels “top manta” i la plaça s’estalvia la generació de turistes. No s’entén massa el perquè d’aquest aïllament tan sobtat, potser és una concessió a l’autenticitat o potser que la marabunta es va  diluint en la selva.

Té mil columnes? És el primer que et ve al cap! Però tan se val, la grandesa de la seva distribució convida a pensar que així és. Aquesta plaça és presidida pel “Mercat”, que amb uns fonaments de 100 metres d’allargada per 25 d’amplada realcen totes les columnes que puguem imaginar, i, on se suposa que degudament porxat, era el lloc de transacció comercial de la ciutat.

Eixint del mercat reapareix el flux de gent que empeny cap a la zona que és diu “Grupo Central” on estructures de primer ordre l’embelleixen a bastament. Aquest districte de la ciutat fou construït en el període post-clàssic a la fi de la civilització maia; el barroqisme de les filigranes murals recorden Uxmal i l’estil Puuc.
 
  












Chichen Itzá : 
Templo "La Iglesia"
Antic Temple de Chaac



        La Iglésia és una de les estructures més curosament treballades de tot el recinte i el seu nom, si més no ben curiós, ens ha arribat perquè aquest temple fou reconvertit en església catòlica en els temps de la colonització. Potser per això ens ha arribat quasi indemne.

       El Gran Inquisidor, Torquemada, prohibí personalment el “Juego de Pelota” a Chichen Itzá; per tal de netejar els pecats comesos en aquests rituals, va fer escollir l'edifici més refinat per a transformar-lo en una esglesia i, sembla doncs que, sense voler-ho, feu arribar intacta la joia de "La Iglésia", fins als nostres dies.

      Aquest temple inicialment fou consagrat a les deïtats de l’aigua i de la pluja donada la gran quantitat de carasses del déu Chaac que si observen.

Hom deixa Chichen Itzá amb un ai al cor. Un sospir melangiós barallat amb la trivialització en que ha caigut un lloc tan sublim.

PROPER  I  DARRER  POST :

                           A TULUM HI HA LA PLATJA DE LA FI DEL MÓN


dimecres, 4 de maig del 2011

LES TERRES MAIES DE "SELVA BAJA"


DIVENDRES 04 FEBRER 2011 : PALENQUE A CAMPECHE

Pullman de primera classe cap a Campeche. El bus surt farcit d’europeus... francesos, alemanys, austríacs, anglesos i un petit contingent de maies.

El paisatge de Palenke a Campeche és sublim i és un pecat fer una migdiada durant el trajecte. Per adormir-se en viatges així és millor quedar-se a casa.

La barreja de “selva alta”, “selva baja” i els immensos aiguamolls de Tabasco en fa una panoràmica canviant que et situa en l’entorn maia per excel·lència.

És el moment de repassar els grans moments de la civilització maia:


>>> Preclàssic : 1000 aC > 300 dC

                        >>> Clàssic : 300 dC > 900 dC

                                                              >>> Post-clàssic : 900 dC > 1200 dC

Campeche, ciutat de pirates, mig emmurallada, de carrers rectilinis, molt pulcra, molt refeta, molt pintada i molt tranquil·la. Capital de l’Estat Federal de Campeche i arxidiòcesi metropolitana de catedral flamígera d’estil barroc “auster”.


L’hotel Castelmare del segle XVII o XVIII es troba a peu de muralla, a primera línia del Malecón i rep les brises marines del Golf de Mèxic. És terra maia però s’ha perdut l’encantèri indígena. Fa salobre de Carib més que no pas de misteri selvàtic. El llarguíssim "malecón", kilomètric i enjardinat, es fa de bon passejar.

El soroll trencadís de les ones que peten, suaument però enèrgicament, contra els murs i rocalles del Malecón recorda el bram dels micos "zaraguatos".

Aquesta família de simis, de mitja alçada, negres com la nit, de mirada llesta i cua llarga, anomenats també “micos aranya” o, encara un altre, “simi udolaire”, s’amaguen als arbres amb gran eficàcia. La seva disfressa per esmunyir-se dels depredadors és el seu bram. Imita a la perfecció l’udol del jaguar-mascle, espantant així tots els felins diürns i nocturns de la selva, jaguar inclòs, que mai no sap si és un altre mascle que brama defensant el seu territori.

Terres maies... terra de pluja i vegetació, de mar i de rius, d’udols i brams, d’ulls negres i cabells lluents trenats, de blat de moro i... d’esguards que no et veuen.

DISSABTE 05 FEBRER 2011 : CAMPECHE & EZNÁ

Francisco pot ser el nom d’un taxista que et condueixi els 30 km de Campeche fins a Edzná. Evidentment serà un jove maia i, com la majoria, ambientalista. Ho són per convicció i fruit de la memòria històrica, atés que una de les causes de l’esfondrament de la civilització maia d’ençà del segle XI fou l’explosió demogràfica i la corresponent depredació ambiental de fusta i cacera sense aturador.

Durant el trajecte en taxi, també et poden obrir els ulls a d’altres centres arqueològics llunyans i de primer ordre que un neòfit mai n’ha sentit parlar, com Calakmul, no lluny de Tikal, a la “Maya Biosphere Reserve”, és a dir l’epicentre del rovell de l’ou de la civilització maia.

En Francisco, Pancho per als amics, de 30 anys casat amb tres fills, lluita per a dur una setmanada a casa i lluita per salvar el “Ocelote” - ocelot -, molt preuat pels bàrbars caçadors furtius per la seva bellíssima pell, esquitxada d’ulls daurats i negres. En maia, Nahuatle-Ocelotl, dóna origen al seu nom comú i el nom llatí, leopardus pardalis, ens diu que és de la família dels fèlids, sent el cosí germà més petit del jaguar, aquest molt més corpulent.

L’Ocelot recorda, lleugerament, el “gat mesquer” de Catalunya, prou estès als boscos catalans abans de l’empastifada urbanística del segle XX.

        Les runes maies d’Edzná, escampades en una gran extensió territorial, impacten pel toc majestuós i màgic de les seves restes, el seu bon estat de conservació, per les seves iguanes espantadisses i per una vegetació majestàtica, però per sobre de tot perquè pots contemplar les runes i gaudir-les des de la soletat més absoluta.

       Un hom es pot reencarnar en serp emplomada, en Ocelotl caçador o passejar fent el maia, nu o amb faldeta, sense por a passar excessives vergonyes públiques.

         Crida molt especialment l’atenció la gran plaça central, encarada a la Pirámide Sur, anomenada també Templo de los Cinco Pisos. Al voltant d’aquesta grandiosa àgora hi convergeixen tots els edificis d’Eznà com la Casa Grande, el Templo de los Mascarones, les “Acrópolis” (la gran i la petita), el Templo del Norte i les diverses avingudes que repartien la població cap els seus habitatges.

 La “Gran Plaza Central” està rodejada de grades que envolten l’altar de les dagues i el pati dels ambaixadors. La seva capacitat devia ratllar les 50.000 a 75.000 persones. Equilibri, geometria, grandiositat i mesura humana, alhora. Un lloc per a meditar, per a fer net de l’ànima o senzillament un emplaçament ideal on clavar-se una daga i entrar a l’eternitat per la porta gran.

Però atenció!!! No s’hi val a badar!!!!! Una lleu distracció pot ser letal!!!!


Edzná disposa d’un xarxat de rutes i caminois que pot induir a perdre’s amb una facilitat màgica. Un entramat de camins catifats de fullaraca poden distanciar-te de la sortida del recinte i trobar-te al bell mig d’una atapeïda vegetació farcida d’ocelots, jaguars, serps i iguanes. Home, tampoc no cal ser tan valent!!!

Si tot d’una un hom es topa, fit a fit, amb el “Templo de la Hechizera” és que t’has perdut. Fa uns mesos un polonés, de Polònia, hi va romandre perdut tres dies fins que fou rescatat completament deshidratat i hagué de ser ingressat d’urgència a l’hospital. “Polacs” de Catalunya, a vegades, també cauen en el parany. No s’hi val a badar ni a riure!!!

El Templo de la Hechicera, o “Bruixa-Fetillera”, es troba a uns tres kilómetres en sentit oposat a la sortida del camp arqueològic, en el bell mig del districte dels animals feréstecs. Lloc molt recomanable pel seu encanteri.

Si un hom es troba davant del “Templo de la Hechicera” el cor batega d’emoció, si bé altres organs del cos comencen a afluixar-se al mateix ritme del batec cardíac. Malgrat que la bellesa, la pau i el silenci, solament trencat per algun bram, fetillen l’ànima pels encisos de la bruixota, cal sortir-ne cuita corrent i deixar-se d’encanteris si un hom no vol acabar a l’hospital de Campeche fet un secalló, com fou el cas de  l’esmentat polonés de Polònia.

Edzná vol dir “La Casa de los Gestos”...

DIUMENGE 06 FEBRER 2011 : CAMPECHE A MÉRIDA

Mérida, al nord-oest de la península del Yucatán i d’un milió d’habitants, és la capital de l’Estat Federal de Yucatán. El clima és caribeny i per a aquesta època de l’any, ple hivern, la temperatura no depassa mai els 30ºC i fa sec.

Aquesta any però ha fet visita “La Niña” que és el nom d’unes tempestes tropicals que es fan veure cada 5 anys. A partir de l’Agost, però, pot aparèixer “El Niño”, provinent del Pacific, que és un huracà que pot assolir dimensions catastròfiques.

El trajecte de Campeche a Merida és fa un xic monòton. El Yucatán disposa de dos grans paisatges, “selva baja” i “selva alta”. La primera es dóna a la planura on el sòl té un gruix molt minsa de terra i els arbres són baixos. La segona, “selva alta”, creix a la muntanya i a les valls on el gruix de terra del sòl és ric i suficient per a alimentar grans arbredes.

La península del Yucatan és un territori jove, d’uns 20 milions d’anys, compost de pedra calcària i que eixí de la profunditat marina. La composició calcària és molt fàcil de ser treballada per l’aigua, sigui de marina o de selva, el que genera centenars, àdhuc, milers, de cisternes naturals d’aigua pura, anomenades “cenotes”.

El fenomen va ser capdal per a la consolidació de la civilització maia. No hi ha ciutat, centre religiós o polític que no s’hagi construït sobre un gran cenote, que per mitjà de la sofisticada enginyeria hidràulica que disposaven els maies, subministrava aigua, a cor que vols, a les creixents poblacions d’aquesta civilització.

Mérida capital convida a una passejada permanent o a seure en una cafeteria sense allunyar-se massa de la plaça del centre històric, anomenat “Zocalito”. Mérida sempre està de festa, balls regionals, corridos, salsa, rancheros, mariachis...

La catedral de Mérida, d’estil renaixentista, és per la seva qualitat constructiva i les seves dimensions una de les més preuades de Méxic. Sempre ha estat una ciutat rica que la seva proximitat amb el Carib li ha permès explotar l’esclavatge fins fa relativament poc. Els palauets de l’avinguda Montejo, dignes de l’Avenue Foch de Paris, certifiquen uns segles d’abassegadora riquesa.

DILLUNS 07 FEBRER 2011 : UXMAL & KABAH


Tikal, Chicen Itzá i Uxmal són sense cap mena de dubte les joies de la corona de la civilització maia. De ben segur hauríem d’afegir Palenke, Calakmul, Tulum... però on és la frontera de la primera i segona divisió??? Fou una cultura tan rica, tan estesa i tan sofisticada que es fa difícil aplicar la nota de tall.

Pirámide del Adivino, Casa de los Pájaros, Palacio de las Monjas, Juego de Pelota, Palacio del Gobernador, Casa de las Tortugas, Gran Pirámide, El Palomar, Casa de las Viejas, Cementerio, el Templo de los Falos... 
        
Però el que frapa més d’Uxmal són els relleus i murals dels edificis. Aquí es va desenvolupar un estil propi dels maies, l’estil Puuc, del que participen ciutats veïnes com Kabáh, Xlapak, Mayapan, Sayil... les famoses carasses adossades als murs.


El Templo del Adivino és una de les piràmides més equilibrades del Yucatán. És de base ovalada de 85 metres d’amplada per 50 de profunditat i una alçada de 35 metres, el que fa una pendent de més de 45 graus, per tant molt perillosa d’escalar. Aquesta construcció regna sobre la ciutat.

El Palacio de las Monjas, nom amb que va batejar el frare Diego López de Cogolludo al segle XVIII, fou el palau dels sacerdots d’Uxmal, és, amb la seva plaça central, una autèntica obra mestre comparable a les millors construccions de l’antiguitat de Grècia, Egipte o Roma.

La panoràmica del Palacio del Gobernador, a peu de la seva majestuosa escalinata, només és comparable a la perspectiva que ofereixen els castells de la Vall del Loire a França. Finalment l’arquitectura extremadament contemporània de la Casa de las Tortugas trenca tots els esquemes arquitectònics imaginables.

     






























Uxmal, però, també és la seva natura, les seves iguanes la seva força còsmica que no permet un respir assossegat. Tot hi és massa aclaparador per ser normal. És sense dubtes, aquest, una altra porta cap al cel.

Kabáh, “Amo del Puny Poderós”, ciutat veïna i aliada d’Uxmal, dins de la ruta Puuc, posseeix uns murals de carasses que semblen solemnitzar un homenatge al zero matemàtic. Els maies inventaren el zero i, no tan sols assoliren aquest invent cabdal, sinó que foren conscients de la importància de llur descobriment i això els dugué a dedicar un temple al zero matemàtic. D’això se’n diu autoestima.

En realitat, deixant de banda les llegendes, el Temple Kodz Poop fou dedicat a Chaac -aigua i pluja-, disposant en el seus murs 250 carasses del déu Chaac i cada carassa cisellada amb 30 peces cadescuna.

            Kabah : Palau Kodz Poop.
                        Les seves 250 carasses murals recorden el zero matemàtic

Uxmal i Kabah, que foren ciutats confederades on els barris eren frec a frec, estaven connectades per una gran avinguda, avui soterrada per la vegetació tropical.

Un element diferenciador de la riquíssima regió Puuc fou el sistema hidràulic. Així com arreu les ciutats es fundaren sobre “cenotes” naturals, aquí la pedra és tan porosa que l’aigua abundosa de les pluges s’esmuny cap a la mar i es perd.

Els “puuc” construïren “cenotes” artificials que anomenren “chultunes” i mitjançant una sofisticada enginyeria hidràulica subministraren aigua a cor que vols a tot un territori de 7.500 klm2, convertint aquesta zona en la més productiva del Yucatán. 

La riquesa en blat de moro i cítrics ha arribat fins als nostres dies així com el “chultunes”, que es troben plenament vigents i en funcionament avui en dia.


PROPER POST :

                               KUKULCAN  VIU A  LA  CIUTAT  DE  SANG




dilluns, 25 d’abril del 2011

CHIAPAS, LA PORTA MAIA DE YUCATÁN




DILLUNS 31 GENER 2011 : VOL A SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS

El xofer de l’hotel NH Centro Histórico de DF Jorge Mendoza, tot enfilant l’avinguda cap l’aeroport Benito Juarez on un vol domèstic farà el trajecte DF-Tutxla Gutierrez capital de Chiapas, fa una dissertació cum laude del món indígena i mexicà en general.

Només començar la “lliçó” reforça la idea, ja esmentada, que els asteques foren els espartans i els maies els atenencs de les civilitzacions pre-colombines. El més frapant del seu relat, però, és el pes cabdal del calendari en l’estructuració social d’aquelles civilitzacions, especialment la maia.

L’elecció dels cabdills, així com d’altres oficis i càrrecs, venia fixada per la data de naixement dels nadons, que assolirien una responsabilitat o altre, en funció dels quadrants de la roda del temps del calendari. Això feia que les indicacions i premonicions de l’esmentat calendari el dia del part pogués beneficiar a totes les famílies per igual. El sistema “electoral” basat en l’atzar creava una expectativa general i acceptada per tothom, cohesionant fortament la societat i fomentant el creixement demogràfic. Era doncs una “constitució” igualitarista, teocràtica i ritual.

El xofer Jorge Mendoza, guia i historiador, remarca, amb veu pausada, que la des-estructuració de les diverses societats precolombines, s’inicia a partir del precís moment que els “descubridores” trenquen mecanismes tradicionals d’elecció, i la població perd, poc a poc, la memòria de com s’escollien els seus governants. 

Aquest extrem i la incineració i destrucció masiva de documents indigenes, feu que, en poc temps, el poble es quedés sense memòria i sense lideratges, que hagué de guiar-se per la nova religió imposada, que fou innoculada, a sang i fetxe, en les seves venes. Per aquesta “via subtil” es substituí l’antiga estructura social, religiosa i politica.

Jorge Mendoza no fa en cap moment un panegíric del “bon salvatge”, de qui reconeix practiques sorprenents per als nostres temps, però el falç mite del bon indigena no justifica la barbàrie que es va desfermar a la Nueva España.

Els indígenes gaudien d’una cosmogònia pròpia arrelada en el seu imaginari que no els predisposava a una estructura greco-judeo-cristiana llistada per Roma i imposada per la creu i l’espasa. Segons Jorge Mendoza, els indigenes han romàs impermeables, àdhuc impenetrables, i  d’aquí que els “mestizos” visquin una dualitat subconscient, donat que se senten mig occidentals i mig indígenes... o cap dels dos.


















Al vespre San Cristobal de las Casas mostra tots els seus lluentons nocturns. La temperatura agradosa i la vivacitat de la gent al carrer conviden a una llarga passejada, i és a l’hotel “Convento de Santa Clara”, a la plaça major, el lloc ideal per establir-hi el quarter general i el cau del repòs nocturn.

DIMARTS 01 FEBRER 2011 : SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS

El dia es lleva clar, blau i solellat, fent lluir encara més la població colonial de San Cristobal. Segurament amb Antígua, antiga capital de Guatemala, fan parella com a màxims exponents de l’arquitectura, l’urbanisme i el cromatisme colonial. La geometria urbana s’hi mescla amb les coloraines esbojarrades de les façanes de les cases; tot embolcallat per una vegetació intensa.

La jornada però es veu alterada per la visita del President de la República de Mèxic a la ciutat, i l’exercit, amb tanquetes i altres estris estridents, ha pres els carrers de la població. El barri de Santo Domingo, presidit per l’església homònima, d’un plateresc fulgurant, és un oasi on refugiar-s’hi.

Tendals d’indígenes venent les seves artesanies manuals, patis interiors presidits per la corresponent palmera i vianants de tall alternatiu provinents d’Europa fan oblidar la presència dels esdeveniments de la jornada presidencial tan efímers com un xic grotescs.

Un refresc al tall del migdia al pati interior de l’hotelet “Palacio Moctezuma” sota l’ombra de la porxada et trasllada directament al segle XVIII.

San Cristobal és veu salpebrada d’esglésies i convents. El seu barroc, tot i ser “auster”, és cromàtic a l’extrem com si volgués cridar l’atenció. Els edificis i esglésies amb les seves estridents coloraines recorden visual i cromàticament un pastis de noces.                                                    
 Aquesta terra, de colors desfermats, on s’hi esguarden ulls bellissims i negres com un pou, però de mirada melangiosa, nostalgien un temps llunyà i arrabassat per la força; potser uns temps ni millors ni pitjors, però que fou propi.

Pel carrer s’hi escolten a bastament veus idiomàtiques maies. Llengues tzotzils i tzeltals, principalment. L’Estat Federal de México parla la llengua espanyola i 67 llengues “pròpies” d’origen indigena. La constitució federal mexicana les considera totes elles nacionals i protegides però no en reconeix cap d’oficial, àdhuc l’espanyol, que n’és la majoritària. Vés per on prou ben resolt... i no tant complicat d’entendre.

L’església de San Juan a la població de Chamula, a 10 klm de San Cristobal, és una aturada obligada si es vol fer un tast intens del sincretisme cristià i maia més pur de la Nueva España.

El topònim Chamula ve de “xamollah”, “terra de guacamais”. Chamula és habitada per maies tzotzils i tzeltzals. La contrada és de construcció caòtica, deixada i ratllant la pobresa. Una visita a darrera hora de la tarda es fa inquietant i els ulls, que un hom creua pel carrer, fiten com si els forans no foren massa benvinguts.

La visita, però, a l’església del poble acaba sent una de les experiències més frapants d’un viatge al sud de la Nueva España. La construcció no en crida pas l’atenció com no sigui pels colors virolats de blaus ensucrats. Tant bon punt, però, traspasses el gran velam de la portalada de l’esglesia saps que has deixat el segle XXI a la teva esquena i el peu ha solcat el segle XV.

Dins l’esglesia de San Juan, d’uns 50 metres d’allargada i 25 d’amplada, hi és rigorosament prohibit prendre’n fotografies. La presència d’un vigilant de semblant auster i rotund te’n desdiu del dubte.

Un cop dins la foscor interior s’hi fa palesa al punt que la nineta de l’ull es pren uns instants per a copsar el què s’hi cou. Arrepenjats a les parets laterals de la nau hi reposen, en ordenades fileres,  centenars i centenars de sants i santes.

Tots aquests sants romanen hieràtics i empresonats en unes urnes vidrades, guarnits amb vestits de robes colorades i amb els seus símbols distintius, aquí un gos als peus allí una vara del martiri a la mà. Tota l’estatuària es guarnida de cabellera i pestanyes de cabell natural, d’ulls fosquíssims i maquillats.

Del sostre hi pengen com uns velams de vaixell, que emmarquen pins naturals penjats de cap per avall i altres penjolls tramats de fruits tropicals assecats. Tot el terra de la nau és cobert d’un pam de palla. A l’altar major et fita un Sant Joan Baptista prou paorós. Milers d’espelmes i ciris cremen en la foscor, sota els peus dels centenars de sants repenjats als murs laterals. Si hi afegim l’atapeït nuvol de fum ens transita més cap a l’infern de Dant que no pas cap el cel.

En el bell mig de la nau, la gran catifa de palla que recorda el camp i els sembrats, petits grups s’arrauleixen al terra. Famílies senceres, guarnides amb els seus vestits indígenes, improvisen un espai propi com si es tractés d’un altar. Separen la palla fent-ne una rotllana, dipositen un cistell amb un pollastre viu i silent o amb ous de gallina... o amb ambdues coses alhora. Ritualment encenen espelmes de grandària diversa per dotzenes. Creen un espai pròpi. 


Els membres de la família resten postrades o agenollades mentre reciten, com un mantra, oracions en llengua maia. El cap de colla glopeja “poj” -beguda alcohòlica lleugerament bàquica- i l’escup, per asperció, sobre la rotllana mentre ressonen els mantres provinents de les diverses rotllanes veïnes.

El fum espès irrita el llagrimal i tot es veu sota un sedàs aquós als ulls. L’olor de la cera d’abella envaeix les narius i la foscor groguenca de les espelmes va pujant  d’intensitat... mentre grups de families segueixen entrant silentment. Un estat d’èxtasi catatònic et gronxa la ment fins a assolir un estat d’hiperrealitat surreal.

Un parell d’hores més tard, al bar “La Revolución” de San Cristobal, un tequila amb coronita i una música caribenya en viu donen el sotrac necessari al cervell per tal de  fer-lo baixar d’un estat de traspàs místic a un estat real i present.

DIMECRES 02 FEBRER 2011 : TONINÁ

  
El camí de San Cristobal a Ocosingo es fa en òmnibus de la companyia local “Cristobal Colon” i, tot seguit, un taxi fins a Toniná deixa a peu d’entrada. Toniná és un camp arqueològic engolit per una joiosa vegetació tropical, sovint amb tocs alpins, i envoltat per un farcit de “ranchos” ramaders i agricoles, on hi pasturen cavalls de gran embranzida i bous geperuts de banya gran.
                                            
El conjunt arqueològic de la ciutat de Toniná és complet i curosament restaurat. Gaudeix d’una piràmide d’escales molt pronunciades que mena al cim des d’on la contemplació de les muntanyes i la selva et concilia amb la vida i amb la Història.


Toninà al quedar tan al marge de les grans rutes turístiques només hi és freqüentat per maies de la zona on hi venen a pouar els records d’antany. Veure joves maies passejant en roba esportiva pel camp arqueològic no deixa de crear un cert anacronisme visual molt simpàtic i agradós.


       Toniná et connecta fàcilment amb el segle VII dC, època de la seva construcció. Templets, cases, palauets, piràmides, altars, camp del “Juego de Pelota”... tot ben disposat en les pendents de la muntanya, entre el bosc salvatge i una catifa de verd net i fresc. La xafogor s’hi fa extrema.

        La tornada fins a Ocosingo es fa amb “colectivo”. Colectivo: això és, furgoneta de transport privat, de mitja grandària, on se li han inserit seients de complement, amb cabuda per a deu o dotze persones, però on n’hi viatgen vint amb els seus estris corresponents, és a dir, fruites, pollastres i farcells. No cal dir que el preu del viatge és ínfim. Són moments de fascinant immersió en la realitat maia. La presència occidental, però, genera, a l’interior del “colectivo”, un silenci quasi litúrgic.


DIJOUS 03 FEBRER 2011 : SAN CRISTOBAL A PALENQUE

El camí de San Cristobal a Palenque és muntanyenc, salvatge, agrícola, humit i amb fortíssima presència maia. Els rius, llacs i salts d’aigua són com un vidre de blavor turquesa que, per lleres i voreres de riu ombroses, acaben dormint en els immensos aiguamolls de l’Estat veí de Tabasco.

El públic occidental que circula per Chiapas i part de la península del Yucatán és fonamentalment viatger i no pas turista. Joves i no tan joves que deixen llur carcassa a la seva ciutat d’origen i empren la cosmogònia del lloc de destí. Just abans d’arribar a Palenque al darrera d’una furgoneta “alternativa” s’hi pot llegir al seu darrera, un rètol revelador:

“Viatjar és fer de la pròpia vida una rebel·lió”!!!

Pakal II El Gran, rei de Palenque al segle VIII, fou, durant els seus 70 anys de regnat, el gran renovador d’aquesta sofisticada ciutat, això feu que aquesta gaudís d’una personalitat de les més fermes d’entre totes les ciutats-estat que constituïen la civilització maia. De fet el nom original fou B’aakal i Laham Ha, indistintament, i el seu significat té a veure amb les seves fortificacions encara visibles.



       















         El segle X fou l’inici del gran declivi maia i Palenke fou una de les primeres a buidar-se de població, al punt que passà desapercebuda pels espanyols al S XVI, doncs les restes de palaus i temples romanien colgades sota la vegetació selvàtica. Tan sols Fray Pedro Lorenzo de la Nada visità el paratge el 1567, que la batejà amb el nom de Palenque i en reportà de la seva existència a les autoritats religioses.

No fou fins a finals del XVIII i mitjans del XIX que Palenque reaparegué als ulls dels arqueòlegs i estudiosos en un beníssim estat de conservació, al punt que un d’ells, el comte austríac Theodore Maier visqué tres anys dins el templet de Pakal el Gran, avui rebatejat com a “Templo del Conde”.


El “Templo de las Inscripciones”, on fou descoberta la tomba magnifica de Pakal, el Palacio Palenque, amb relleus d’una finesa delicada, el Templo de la Cruz, Templo del Conde, Templo del Sol, Juego de Pelota i tant d’altres turons colgats de vegetació que romanen pendents d’excavar. Sempre que he estat a Palenque he pensat que entre el Templo del Conde i el de la Cruz hi ha una piràmide engolida per la vegetació... es fa tan evident!


Els jaguars són molt abundosos a Palenque. Els seus brams arriben a les oïdes des de molt a prop. Potser massa a prop? Es tracta, tan sols i pel que sembla, de petites baralles territorials. Que així sigui. Amén!



La Palenque “nova”, a uns deu klm de la “vella”, és una població agradable, neta, polida, afable i silent. S’hi veuen maies, a tot hora i a tot arreu, mostrant uns trets racials d’autenticitat extrema.

En qualsevol restaurant de “comida económica” pots acabar seient al costat d’un matrimoni, guarnit amb tota l’estètica i vestimenta que mostren els museus; de perfils aguts, eixuts i esculpits, de llargs cabells negres i llisos, tot com si, talment, haguessin escapat d’un relleu mural d’un temple de l’antiga Palenque.


No et pots estar, al guaitar aquests maies ressuscitats, de fer una lleugera reverència al seu pas. Pura anacrònia de la història feta present com per un màgic encanteri. Veure’ls sopar mentre fiten amb curosa atenció les imatges del televisor que emeten la revolta de la plaça Tahrir a El Caire et fa posar qüestions i intuir dilemes de difícil resposta.

Què miren? Què veuen? Què pensen? Què entenen? Què es diuen?
Hi són en cos i ànima?
En cos sí, en ànima... no pas... l’ànima roman encara envoltada de jaguars.


PROPER POST :
                                  LES TERRES MAIES DE “SELVA BAJA”




L'autoria, de totes les fotografies i textos del bloc CatSerra.Cat, pertany a : 
Josep Maria Serra i Muñoz.