dijous, 14 de juny del 2012

MARATÓ, TERMÒPLIES & SALAMINA

                                                  A LA FI ELS HEROIS ATURÀREN ELS PERSES 


MARATHONAS   (LA BATALLA  I  LA CURSA DE MARATÓ)

Per tal de poder visitar la Columna del Triomf i el Túmul dels Herois no s’ha d’arribar al mateix Marathonas. Un estat d’excitació excessiu per arribar-hi pot induir a perdre’s fàcilment... especialment si es segueix la indicació: “Llac Marathonas”.
Després d’una munió de voltes, i només seguint la pròpia intuïció, es troba una indicació que condueix al lloc on una columna jònica recorda la victòria de la batalla liderada per Milkíades.

L’indret està deixat, però la columna, reconstruïda, i una petita església ortodoxa acaronen l’ambient d’aquest lloc històric. Marathonas, però, només fou el primer pas per a defensar les llibertats dels grecs. 

Segurament fou des d’aquest punt que el general atenenc Temístocles, o el mateix Milkíades, encarregà al soldat Philipides de sortir corrents cap a Athína, en una cursa enfollida de 42 kilòmetres, per tal que anunciés la victòria sobre els perses, evitant així que la població atenenca s’immolés com havia jurat fer, si en 48 hores no arribaven noticies favorables del desenllaç de la batalla contra els perses. Philípides, el soldat, sí que morí tan bon punt feu l’anunci als atenencs. Era l’any 490 AC.

En homenatge a Philípides es duu a terme la renomada cursa dita “Marató” que és el plat fort i clou totes les Olimpíades quadriennals, restaurades el 1896 a Athína, sota els auspicis del Baró Pierre de Coubertin. Seria interessant d’esbrinar quants atletes a London-2012 sabran el què estan corrent i el perquè, llevat de correr els 42.195 metres.
Casc de Milkíades (dreta)

El lloc no té massa glamour però la presencia d’uns cargols de grandària gegant, que no crec que vagin corrent cap a Athína, i un airet juganer i fresc inspiren per a fer unes lectures.

 Indro Montanelli: 109-115 (Els perses a la vista) 117-122 (Milcíades i Arístides) 

És l’hora de cercar el Túmul de Marathonas, on foren enterrats els herois de la batalla, però la plana engoleix els camins. Un indicador condueix fins al Cafè del Mar, un “xiringuito” de platja, que permet fer un mos i prendre un bany; no pas sense haver estudiat abans la situació i moviments de la flota persa, el desembarc marítim i, finalment, entendre la maniobra de la batalla a camp obert.

Túmul dels herois
Desembarcament persa









Un bany a la badia de Marathonas, prop de la platja del desembarcament persa, esdevé com un bateig ritual que indueix a diverses purificacions espirituals i posteriors libacions corpòries a la salut dels atenencs que van “defensar-nos” a la plana de Marathonas. Allí vàrem començar a guanyar la llibertat.
Després del bany purificador cal seguir buscant el Túmul dels Herois la qual cosa no és gens fàcil, però la perseverança i la tossuderia són bones companyes per assolir-ho. El recinte del Túmul dels Herois tanca portes a les 3pm, però des de la tanca del parc, presidit pel túmul, es poden dur a terme tot el seguit de rituals d’agraïment i d’homenatge als herois grecs.
El lloc sagrat el tenen molt dignificat, dins d’una zona enjardinada d’oliveres, fent honor als il·lustres esperits i cossos grecs que lluitaren i moriren per la llibertat i que allí descansen per a l’eternitat.


Després de retre homenatge als herois de Marathonas, la carretera de la costa s'enfila en destinació a Soúnio i Athína permetent veure millor la plana de Mrathonas i la seva platja. 
La pujada i arribada a Soúnio ofereix una vista espectacular, quasi mítica, de la mar Egea, on el turó del santuari es veu perfilat per les columnes del temple de Posseidó que tallen l’horitzó.

L’indret recorda els moments estel·lars d’Athína, quan Soúnio fou el principal baluard defensiu de la ciutat. Cap Soúnio era l’indret obligat per on es sobrepassava la costa per entrar al golf Sarónic i finalment entrar a Athina pels ports de Peireias. 
El lloc permet fer-se idea de l’estratègia imperial atenenca que assegurava l’arribada de queviures per mar i d’allí estant poder copsar la seva supremacia marítima.
Com a curiositat del recinte cal fer esment de la gran quantitat de polles salvatges o gallinots que corren per la terra seca del recinte aprofitant les poques ombres que ofereixen els matolls escampats pel turonet.Des del cim de Soúnio hom intent d’albirar Athína per tal d’endevinar l’efecte i el impacte que devia fer l’estàtua d’Atenea Polemarcos de Fídies d’alt de l’Acròpoli amb l’escut metàlic fent lluentons als ratjos del Sol. La calitja que domina avui en dia tota l’Àtica, i que no ha escampat en tots aquests dies, ho impedeix de veure.



















Tanmateix el lloc permet fitar uns impressionants penya-segats que acaben en un mar blau-verdós transparent, moment en que la memòria  viatja cap al mite d’Egeu quan es va llençar al mar en veure la vela negra del  vaixell del  seu fill Tesseu pensant que aquest havia mort a Creta lluitant amb el Minotaure.


El recinte convida a la reflexió serena i al mon de la filosofia:
·     Indro Montanelli: 185-190 (Sòcrates) 191-196 (Anaxàgores i la “ciència ficció”)

          
         LEÒNIDES, ELS 300 I EL PAS DE LES TERMÒPILES


Anant a Termopilai es dispara l’emoció. La ruta descobreix de bell nou que Grècia és terra beneïda pels déus que han decorat el seu paisatge d’una naturalesa divina pels seus conreus espectaculars. 

No deixa de ser, però, un paissatge molt familiar perquè al cap i a la fi és terra mediterrània, això sí, amb una mar d’oliveres escampades per tot el territori com no se'n veu arreu.

Termopiles (Portes Calentes) aquell estretíssim pas que tenia que obrir les planes de Beòcia i de l’Àtica als perses de Xerxes amb la intenció d’engolir les polis gregues i orientalitzar-les.
Leònides a Termòpiles
Encara que el paisatge ha canviat molt, puig que el mar s’ha allunyat uns quatre kilometres del penyassegat original, provocat pels al·luvions abocats pels rius Esopos i Melas, es pot copsar perfectament com fou l’escenari de la batalla.
La primera ullada a l’indret produeix gran decepció. Tot hi és brut i deixat, amb camioners fent-se el menjar i un estol de torres d’alta tensió que envileixen la zona. Calia tanta deixadesa en un lloc tan sagrat?
S’hi alça, però, un monument cerimoniós i de qualitat. Un plànol ajuda a identificar l’escenari i estudiar els moviments dels tres dies de combat.
Els duríssims guerrers espartans, ensinistrats des dels cinc anys, brutalment disciplinats, veritables màquines de matar, la seva entrada en combat, en línia de hoplites, amb pesats escuts folrats de bronze i llargues llances alçades devien  infondre un espectacle aterridor per als perses.
L’emoció i la calor extrema fa veure espartans i tespis per tot arreu carregant contra els perses, envoltats de l’esgarrifós so dels aules i del sàrpinx, alçant el cant dels versos del seu poeta Tirteu:
"Que cada home es planti ferm, arrelat al terreny, amb els dos peus, i es mossegui els llavis i aguanti”
El xiscle del sàrpinx fa que comencin a accelerar la marxa fins que xoquen  amb les línies enemigues establint-se una lluita cos a cos, empenyent en massa amb els escuts, fins acabar desbaratant les línies perses.
L’othismos hoplita i com a música de fons l’estrèpit del bronze xocant, els crits d’homes i els tons dels aules. Homes suats, la sang brollant d’extremitats amputades i la terra remoguda com un fangar per la barreja de sang, suor, vòmits, pixum i defecacions.
El pas de Termopiles s’obre al davant però per damunt de tot veiem hoplites espartans contenint els perses tot mirant la cara de la mort.
El turó de Kolonos, que es troba a l’altra banda de la carretera, n’és el lloc més sagrat. Allí es refugiaren, a la fi dels combats, els darrers espartans i els seus aliats quan foren envoltats pels perses al ser traïts per Efialtes.

“Kolonos es la muntanya més alta del món perquè, amb el sacrifici dels qui lluitaren per les lleis, permet saltar de la terra a les estrelles”  diu Apolodor.

S'ha de pujar al cim del turonet per tocar les estrelles i llegir l’epitafi de la làpida en bronze on Simònides escriu:


Ō xein', angellein Lakedaimoniois hoti tēide     
keimetha tois keinōn rhēmasi peithomenoi    


                                                                         Viatger, ves i digues als espartans
                                                                que complint les seves lleis aquí restem



  La màgia i sacralitat del lloc reclama una oració íntima, tot realitzant una ofrena de figues, un dels aliments bàsics a la antiga Grècia, i depositant una corona, feta amb branques d’una olivera del recinte.


 LA BATALLA DE SALAMINA (EL COP DE GRÀCIA)

Per arribar-hi s’ha de fer camí cap a la península de Perama, lloc on es va instal·lar el tron de Xerxes, que se’l feu construir per tal de gaudir d’una visió panoràmica de l’escenari de la batalla naval que significaria el fracàs de la seva aventura grega, i la salvació de les “Grècies” i de retruc de la civilització occidental tal com la coneixem ara.

Perama és una població suburbial totalment trinxada on no es pot trobar cap retol indicant el que es busca. La millor cosa a fer és enfilar el cotxe per carrers de la muntanya i deixar-se guiar per la intuïció i, així, assolir el cim més alt que permeti gaudir d’una ampla visió de la badia de l’illa de Salamina, tot emulant Xerxes. 
Una església ortodoxa amb unes cúpules blaves indueix a pensar que l’indret es troba en un lloc amb bones vistes. Certament des del mirador es pot refer perfectament les etapes de la batalla donat que l’escenari geogràfic no ha canviat. 
No hi ha paraules per descriure l’escenari i l’estrèpit dels ariets dels vaixells grecs trencant les naus perses, els crits, la sang i el foc. 
Grècia estava salvada i la sentència de l’oracle de Delfos es va complir:
“Athína es salvarà mercè a la seva muralla de fusta”  La seva muralla de fusta foren els seus tri-rems.





dijous, 7 de juny del 2012

SCHLIEMANN A TROIA



SCHLIEMANN VA DESCOBRIR TROIA ...

                                                          I  AL PORT DE PIREIAS HI HA UN TRESOR

PALAUET  SCHLIEMANN : MUSEU NUMISMÀTIC NACIONAL

Henrich Schliemann va mantenir la seva residència a Grècia en un palauet d’Athína, on actualment hi ha instal·lat el Museu Numismàtic Nacional.


Schliemann, nascut en un entorn ferriament prussià i protestant, estudià metòdicament des de la seva infantesa la Ilíada i l’Odissea d’Homer. De ben jove salpà d’Amsterdam cap a fer les Amèriques però el vaixell és va enfonsar i es salvà miraculosament. Ell, foll en les seves dèries mitològiques, hi veiè un avís dels déus.

Va romandre a Europa on va fer familia i grans cavals econòmics. El 1868, ric i encara jove de 46 anys, feu el primer viatge a Grècia. En tornar va renunciar a la familia i als negocis. L’any següent es va recasar sota els ritus pagans amb una noia grega que li va donar dos criatures, Andròmaca i Agammémno. Va fitar la seva dèria en trobar Troia. Això escaigué el 1870 i d’ençà d’aquell moment, Troia ja no fou un somni homèric ans una realitat històrica.

Va extreure de les runes, entre d’altres, el Tresor de Príam, que, després de complicades aventures, fou instal·lat a Berlin. Els sovietics, el 1945, se’l varen endur i sembla que avui rau, no sense un alè de misteri, en el Museu Pushkin de Moscou.

El palauet Schliemann a Athína roman dempeus en un racó molt agradable i mig amagat en una placeta interior de l’avinguda Venizelos, molt a prop de Sintagma. L’envolta un magnífic jardí i una cafeteria ideal per prendre la fresca a l’estiu. 

El palauet, d’estil neoclàssic, disposa de tres plantes nobles molt ben restaurades. El seu interior està decorat amb pintures inspirades en la cultura micènica, minoica i l’art grec en general.

El bar del jardí dóna per a dos lectures que pinzellen i donen sentit a la visita d’aquest peculiar museu, adreçat a especialistes numismàtics i descobridors de tresors.

·     Indro Montanelli: 23-28 (Schliemann) 137-142 (La batalla de la dracma)

El Museu acull una esplèndida i excepcional col·lecció de monedes gregues. Algunes sales exposen aquests tresors amb una funcionalitat didàctica molt reeixida i científica per entendre el procés de fabricació, la simbologia del poder i l’evolució dels dissenys i dels numeraris. Or i plata en desmesura.











                                                         MIKROLIMANO ...

                                               PER A TORRATS O PER A QUI ES VULGUI DIVORCIAR

En sortir del palauet Schliemann s’escau fer una lleugera follia. L’esperit foll de Schliemann convida a fer follies i ens convidem a una expedició que acaba sent un dels moments àlgids d’una experiència viatgera a Grècia, tant per la seva duresa com per la seva desmesura i especulació mental. Vejam...
Un taxi farà el trasllat al Mikrolímano situat als ports de Falero, que fou, en l’Antiguitat, el primer port de la ciutat. Per anar-hi el taxi agafa una avinguda que sembla recórrer el camí dels Murs Llargs que duien, durant l’esmentada Antiguitat, a la zona portuària. Els Murs Llargs foren l’eix defensiu d’Atenes i la seva sortida al mar. Els Murs Llargs (Makrá Theiké) tenien una llargada de uns 45 estadis o sigui uns 3000 metres i foren construïts els segle V AC, després de les guerres amb els perses.
El taxi desencotxa en el port, lloc farcit de locals d’oci, bars i restaurants, però, tot i ser l’hora de dinar les terrasses hi són buides. Els termometres s’han enfilat per sobre dels 40ºC. La zona està totalment desèrtica, no s’hi veu ni una ànima, i es flaira una alenada decadent.
El sol pica fort, però les cames duen en direcció al Port de Zea. Sembla que sigui a prop però cal pujar el turó per una pujada d’infern... per després baixar per l’altre costat per tal de donar la volta a tota la badia fins arribar a l’objectiu: el Museu de Peireias (Pireu).
La badia de Zea, que actualment és un port turístic i esportiu, on hi atraquen iots particulars, també va ple d’establiments turístics... però són buits de personal.
Aquesta caminada solament es pròpia per a ments enfollides, o recomanable per a parelles que es vulguin divorciar, en arribar a la conclusió i a la certesa de llur mútua incompatibilitat. Recomanació : excursió per a fer-la tota amb taxi i mai a peu.
Com a premi a l’esforç “hoplita” de l’esmentada caminada s’arriba al Museu. A primer cop d’ull no hi ha res que cridi molt l’atenció. Potser la reconstrucció del Mausoleu de Nikeratos i el seu fill  Polyxenos, però un cop al segon pis, en arribar a la sales dels bronzes, la visió et paralitza.


Les peces que s’hi exposen són del més alt nivell artístic imaginable, difícilment superables en bellesa, proporcionalitat i equilibri. Tot en bronze!!!
Sortint del museu un taxi condueix al port de Peireias on es pot acabar fent el
dinar més fast-food,  més vomitiu i més infecte del món. Zona no recomanable per a menjar. 
Del port de Pireias els ferrys duen a tots els destins de les illes gregues. Cal fer cap, cap a Aigina; trajecte d’una hora que sempre serà benvinguda per tal de descansar una mica i gaudir del mar.
 


AIGINA :  TEMPLE D'APHAIA

Aigina, illa rival d’Athína fins que aquesta la derrotà, domina l’entrada del golf de Sarònic i fou un dels principals punts comercials al inici del món grec.

Ara és un petit port amb força moviment de passatgers i mercaderies; un lloc molt adient per a fruir d’unes vacances homèriques. El poble gaudeix d’una disposició urbanística graonada al voltant de la badia, simulant un amfiteatre
Un bus fa el trasllat des del port d’Aigina al cim d'Aphaia on s’alça el Santuari d’Apol·lo i que completa el triangle de temples dòrics del golf Sarònic amb Partenonas i Soúnio.
El trajecte en bus mostra una illa rica en cultius de festucs que ja foren famosos a l’època clàssica  per ésser la principal font d’exportació.
L’ascensió al temple és corprenent, puig el trajecte, tal com es fa per una petita carretera arrabassada amb revolts pronunciats, obliga el bus a maniobrar constantment, oferint, però, i a mesura que es va pujant, un paisatge vivament mediterrani.
Al cim hi ha les runes del que fou un majestàtic temple dòric, els frontons del qual són a la Glyptothek München (Gliptoteca de Munic). Desconec l’idioma alemany, però sóc mal pensat com per a veure certes similituts entre Glyptothek i Kleptomanie que em fan pensar malament. 
De fet el segle XIX fou el segle dels països cleptòmans... se’n van endur tot el que van poder de tot arreu!!! De ben segur, però, que la paraula Glyptothek no té res a veure amb el que estem parlant, però és cert que Lluis I de Baviera, cap el 1830, es va regalar un esplendid museu amb pesses manllevades d’arreu entre d’altres llocs del temple d’Apol·lo a Aigina.
El temple estava dedicat a la Deessa Aphaia que, segons llegendes, es va fer fonedissa en aquest indret. La traducció literal de la paraula Aphaia és, desapareguda.
El recorregut pel temple, 45 minuts, és fa en la més estricta intimitat, tan sols es gaudeix de la presència d’una noia jove, autèntica bellesa nòrdica, que sembla com embruixada per l'indret. Es mou com una vestal romana, però traslladada a un temple grec. 
Centrem-nos però amb el temple. Es conserva molt bé l’estructura del culte exterior, propi dels temples grecs, així com el camí que comunica el pronaos amb l’altar situat mirant cap el nord. A la cel·la, dos insòlits pisos de columnes en fan una construcció molt treballada.
El bus retorna a Aigina desfent el camí de pujada tot flairant, en l’ambient, una melangiosa nostàlgia. Després d’una breu passejada pel port el ferry retorna a Athína.
Durant la travessa marítima la imaginació permet contemplar l’arribada dels estols de guerra grecs i perses així com el tràfec marítim d’aquella època amb els seus trirrems i velams. 
El tràfec actual hi és present amb desenes de vaixells farcits de càrrega procedent d’arreu del món. Davant, una immensa taca blanca d’edificis i cases que abasten l’Àtica marítima, Athína i al fons l’Acròpoli.
Sopar al restaurant de costum on s’estrena el primer “pet bàquic” de tot el viatge. El vi blanc de parra, fred i cristal·lí, pot fer estralls. Fa estralls!!!


PROPER LLIURAMENT :

MARATÓ, TERMOPILES, SALAMINA...
                                                               A LA FI ELS HEROIS ATURÀREN ELS PERSES