dijous, 30 d’agost del 2012

LA GRÈCIA MÉS SAGRADA


                                                                 SANTUARIS DE DELFOÍ    i   OLYMPIA



SANTUARI  DE  DELFOÍ

Delfoí, lloc central de la vida religiosa grega,  es troba als peus del Parnàs. Un museu, petit però potent, ofereix peces cabdals de gran bellesa.



L’Auriga, és una molt elegant escultura en bronze, delicada i esvelta, que sobresurt en un lloc preferent prop d’una interessant reconstrucció dibuixada de la quadriga, amb restes de peces de bronze trobats.  


L'escultura fou recuperada el 1896 de les runes de Delfoí i acabà sent un model d’inspiració per a l’Art Deco del segle XX.




També s’hi exposa molt elegantment:

·               L’Omfalos o melic del món. Delfoí així fou considerat pels clàssics.
·               Una impressionant Esfinx fa pensar en el mite d’Edip.
·               L’estàtua d’Adonis és remarcablement espectacular
·               El frontó del temple d’Apol·lo, d’un serè equilibri presidit pel propi déu.
                És tracta d’un conjunt escultòric de l’inici del clàssic post arcaic.
·               Diversos altres frontons, mètopes i escultures dels tresors.

Després de visitar el Museu el camí condueix a la zona arqueològica, tot vorejant els templets dels “Tresors”, fins al temple d’Apol·ló amb l’altar reconstruït. És fàcil d'imaginar els sacerdots guarnits de cerimònia fent un sacrifici als déus.


El teatre, és petit però molt ben conservat i amb un punt de nostàlgia dels vells episodis viscuts.

Delfoí doncs fou un lloc clau de la Grècia antiga, immers en la regió de la Fòcida on s’entronitza majestuós el sagrat Mont Parnàs. 

El topònim era Pyto que era l’equivalent de Delfoí… seguint el joc de paraules, del topònim Pyto en surt pitias o pitonisses que eren les portantveus de l’Oracle instal·lat al fons del temple d’Apol·lo. 

La primera pitia coneguda sembla que es deia Sibila i acaba sent el nominatiu d’aquesta professió. 

Les sibiles emitien unes respostes de complexe interpretació, ambigues fins al moll de l’os i equivoques fins a l’exasperació. Podriem dir que eren respostes sibil·lines... com diriem ara.


Delfoí va patir per les seves immenses riqueses i per les seves obres d’art. 

Neró es va endur 500 estatues de bronze… uns diuen que per a enbellir la Domus Aurea de Roma i altres diuen que per fer-les bozins i fer-ne moneda, per tal de pagar el sou als seus soldats. Adrià, emperador de forta arrel hel·lenista, retornà estatues a Delfoí i en va restaurar els temples i els monuments. 


Constantí, dit el Gran, també va saquejar-la per a la seva nova capital de l’Imperi, Constantinoble, enduent-se, entre d’altres obres d’art, una quadriga de bronze del temple d’Apol·lò, que ara guarneix la façana de Sant Marc de Venezia.

Aquesta quàdriga ja fou duta, previament, a Roma per Neró i retornada a Delfoí per Adrià. De ben segur deuen ser els cavalls més viatjats després del cavall d'Alexandre el Gran, Bucèfal. 
Finalment Teodosi I dit el Gran clausurà, el 385 dC, el recinte de Delfoí en proclamar l’interdicció absoluta dels cultes pagans en tot l’Imperi Romà.


SANTUARI  D'OLYMPIA

La ruta cap a Olympia es fa tot gaudint del magnífic paisatge de l’Arcàdia: muntanyes amb valls farcides de vegetació, conreus, oliveres i boscos entre els quals hom hi troba pobles penjats a les costes de la muntanya. 

Recorrent l’Arcàdia amb cotxe hom se’n adona que aquell país muntanyenc, anomenat antigament Arcàdia Félix, devia ser impossible de conquerir pels seus amagatalls i contrades. 

Tampoc ha de sorprendre que entre els seus habitants hi haguessin els millors soldats, els esquiritai espartans.
HERMES i DIONÍS

El museu d’Olympia

·               A l’entrada hi ha una maqueta per situar-se en l’espai i el temps.
·               Sales amb col·leccions d’amulets, cascs, equipaments i armadures.
·               Entre els cascs destaca el de Milicíades, l’heroi de Maratonas. Reverència.
·               S’hi exposen imponents calderes i perols amb grifons i lleons fent de nansa.
·               Restes dels frontons del temple de Zeus així com de les seves mètopes.
·               Per sobre de tot cal remarcar l’Hermes amb Dionís, de Praxítel.les. D’extrema bellesa i serenitat que ha arribat als nostres dies en un estat de conservació immillorable. Esquer idoni per a una síndrome de Sthendal.

Recinte arqueològic d’Olympia.

GIMNÀS 
El tomb pel recinte es veu acompanyat per un eixordidor concert simfònic de grills. La millor música per a iniciar un viatge pels racons olímpics d'Olympia.

El Gimnàs ve seguit per la Palestra que se’n han restaurat les columnes que han estat redreçades. És el moment de capbussar-se al llibre de capçalera:

Indro Montanelli: Pàgina 197 (Les Olimpíades)

Seguim la passejada per les diferents zones del recinte fins arribar a dos llocs emblemàtics:

PORTA D'ENTRADA A L'ESTADI
ESTADI OLIMPIC

































·                  Estadi : s’hi entra pel túnel d’atletes. Un cop dins amara la immensitat de la pista de les curses, dels jocs i de les lluites. Voregen l’estadi unes faldes de la vall on hi eren instal·lades les grades de fusta. Solament queden els basaments en pedra dels seients d’autoritats i la meta/sortida de la cursa. Aquest estadi fou la mesura de les distàncies en el món grec; un estadi correspon a uns 200 metres, de la mateixa manera que els anys d’olimpíada - quadrienals -  n’eren la mesura de temps.

·               Temple de Zeus que fou destruït per un terratrèmol al s. VI d.C en trobem una sola columna reconstruïda per arqueòlegs alemanys. La resta de columnes roman per terra degut a un terratremol.
TEMPLE DE ZEUS
-  Fídies construí l’estàtua de Zeus, en ivori i or. Un cop acabada li preguntà si n’estava content. Zeus va contestar enviant un llamp sobre el temple acompanyat d’un potentíssim tro. (Pausànies).
-  L’estàtua fou traslladada a Constantinoble per Teodosi I el 383 d.C. i destruïda per un incendi el 475 dC.
-  Es conserven baix-relleus originals del tron de Zeus que van acabar a Roma a finals del s. XVIII i, sense saber ben bé com, ara són a l’Ermitage de Sant Petersburg antiga capital de totes les Russies.

Pobres pedres... quines tombarelles pel món !!!!!



BONES VACANCES A TOTHOM I FINS AL SETEMBRE!!!!!


dissabte, 11 d’agost del 2012

L'ARGOLIDA... EPIDAVROS & MYKINES


ARGOLIDA : NAFPLIO. CASA VENEZIANA



A S K L I P I I O N : Epidavros (Santuari d'Epidaure).

Epidavros, la dòrica, que ja fou citada per Homer a la Ilíada com a “Epidaure de les bones vinyes”. Es sabut que el vi fa salut.

Fou més famosa pel seu santuari d'Asclepi que per a fets polítics o militars remarcables.  
El santuari fou el principal lloc de guariment, hospital i "escola" de metges i guaridors de tota l'Antiguitat.

En honor a Asclepi -patró dels metges- es celebraven en el recinte els Asklepieia, Jocs Panhel·lènics que es celebraven cada 5 anys i que incloïen jocs atlètics, curses de cavalls i concursos de poesia.
El seu màxim esplendor l’assolí a l’època hel·lenística i decauria sota la dominació romana després de la seva destrucció per Sul·la (87 a.C).
A l’entrada del recinte tenim una fotofix de la Grècia actual: unes taquilles d’alta tecnologia plantades al mig del bosc que no tenen camí d’anada ni de tornada. Es a dir, la Grècia actual que no sap d’on ve ni a on va.

Al museu crida l’atenció els motlles de guix que es feien servir per a fer les escultures de bronze. Les peces finals són al Museu Arqueològic d’Athina.


















El teatre és extraordinari per la seva dimensió, conservació, acústica i pel paisatge que enmiralla les seves 135 fileres de seients. Obra de Policlet el Jove

Tot d'una, engega un concert improvisat de música clàssica, al bell mig del semicercle del teatre, interpretat per una colla de "torrats" a plé sol i sota uns 40º C. Unes sonates de Vivaldi ben executades, exciten els pocs visitants que, escampats per les grades, aplaudeixen eufòricament com si es tractés de la Filarmònica de Berlin... reaccions de gent que fan Humanitat.

     Llegir a la filera 135 del teatre sota un bri d’ombra de roure: Indro Montanelli 203-205 (El Teatre) 209-215 (Els tres grans de la tragèdia) 217 (Aristòfanes i la sàtira política) 


Estadi, Palestra i Odeó. Seu remarcable del Jocs Panhel·lènics. 
Tholos amb les inscripcions dels noms dels que es guarien al santuari. També de Policlet el Jove i amb capitells corintis.
Temple d’Asclepi.
Stoà i l’Abation on es col·locaven els malalts.

Indro Montanelli 229-233 (D’Asclepi a Hipòcrates).

M Y K I N E S :  M I C È N E S


      Micènes fou un dels llocs clau de la història grega i serà a Micènes on acabarem el recurregut per Grècia. 

      A la plana de l’Argòlida es retroba l’escenari real dels personatges de l’epopèia troiana cantats per Homer i Eurípides : Mykines (Micènes). Una fortificació, que es confon amb el paisatge, i que, envoltada de turons de poca alçada i de pedregar fosc, s’alça majestuosa.
En aquest punt no es pot evitar l’emoció que produeix arribar al paratge que inicia l’esclat del món grec; una de les tres potes que han conformat, amb Jerusalem i Roma, la nostra cultura i civilització; el cim del turó de Mykínes, la “Ciutat rica en or”, com descriu Homer.
D’aquesta ciutat pren el nom la Cultura Micènica que dominarà l’escenari grec, del 1600-1100 a.C aprox, i que correspon a la fundació d’una societat aristocràtica militar que serà la fundadora dels déus del Panteó Olímpic. 

MICÈNES: Planol de la ciutat i de les seves muralles

Les millors peces d'art micèniques cal gaudir-les en el meravellós Museu Arqueològic d'Athína i no pas en el modestíssim museu de Micènes. La primera experiència, però, es gaudeix precisament en sortir d'aquest petit museu tot fent un lent i cerimoniós camí cap a la Porta dels Lleons.

Palplantar-se davant de la Porta dels Lleons (1), fitada per un mur a l’esquerra i una torre a la dreta, corpren vivament en veure la monumentalitat dels 4 monòlits d’unes 20 tones de pes i els lleons custodiant el triangle de descarrega, símbol de Micenes. Els lleons tenen la cara escapçada, però que de no estar-ho haurien mirat amb ulls ferotges la cara del viatger o del intrús, infonent-li respecte i solemnitat.
Quin millor lloc que aquest per a endinsar-se en la sàvia ironia, erudita i punyent, del company de viatge...
Indro Montanelli : 29-34 (Els Aqueus) 35-39  (Hòmer)
Creuada la porta i entrats al recinte un hom es trasllada a 3.500 anys enrere, i un hom sent els esperits dels Àtrides donant la benvinguda: Atreu, Agamèmnon i el seu germà Menelau, amb les seves respectives esposes, Clitemnestra i Hel·lena, la sacrificada Ifigènia, el traïdor Egist, i Orestes amb la seva germana Electra.
Una família que, mercès a la descoberta de Schliemann, deixaren de ser mitologia per convertir-se en personatges reals tot quedant enregistrats en l’èpica grega de la guerra de Troia i la Ilíada d’Homer, i en arquetips de la tragèdia grega en mans d’Eurípides com a conseqüència de llunyanes malediccions.
Aquesta dinastia d’herois aqueus tindria un final tràgic, com no podia ser altrament, a mans dels Heràclides, i que, amb les successives invasions dòriques, encetà una nova època de la història grega, l’Edat Fosca (s. X a s. VIII a.C).
La història tràgica dels Àtrides capgira el cap mentre hom es va endinsant pels carrers de l’Acròpoli. A la dreta de la Porta dels Lleons es troba el Primer cercle de tombes reials (2) que foren descobertes per l’afortunat i visionari Schliemann on va poder desenterrar el famós tresor de Mykínes, la màscara d’or d’Agamèmnon, i altres rics aixovars mortuoris, exposats en el Museu Arqueològic d’Athína, que envoltaven 19 esquelets entre homes, dones i nens.
A l’extrem nord de l’Acròpoli el vent bufa fort i duu a imaginar els Àtrides fent una passejada amb els pèplums femenins o amb els quitons i els himations masculins a mercè del vent fent volar els vestits cap enrere, arrapant el teixit al cos, marcant les formes sinuoses i gràcils...
...Hel·lena es presenta davant Paris, turgent i bella, mentre la temptació irrefrenable de Paris de raptar-la, esperonat per tan sensual provocació, encendrà una guerra amb Troia de 10 anys i de la que Homer n'escriurà la Il·liada, llibre fundacional de Grècia i d’Occident.
Al lloc més alt de l’Acròpoli domina l’escenari, el Mègaron (8), veritable niu àligues, del que es conserva la seva planta amb les bases de les columnes i la seva distribució. Es fa extremadament fàcil imaginar com, a la sala del tron, Agamèmnon, Menelau, Ulisses, Ajax i els altres herois grecs van preparar l’atac a Troia, la mítica ciutat asiàtica, emmurallada en un punt clau dels Dardanels, que controlava el comerç i l’accés a les riques terres del Quersonès, que fou idealitzada pels aqueus amb el mite dels Argonautes i el Velló d’Or.
Tombes reials del 2º cercle: les anomenades tombes de Clitemnestra i d’Egist. La primera és la tomba de Clitemnestra s. XIII a.C, totalment reconstruïda.

La tomba inspira erotisme i psicoanàlisi. L’estructura simula un paral·lelisme amb el procés de reproducció i de germinació de la vida. Això és que el passadís d’entrada seria el penis que s’adreça a la cavitat uterina, representada per un triangle al llindar de la porta, que correspon al clítoris.

La representació genital es completa en el seu interior amb la forma de mamella de la cúpula enterrada sota el túmul que corona la cavitat mortuòria. Un clar símbol del retorn a la terra sota la protecció del claustre matern.



Dins del túmul de la tomba apareix la Clitemnestra que dibuixa Sòfocles, la d’una dona que no és un monstre maligne de per se, però sí una dona  que és una amenaça permanent i que pot desfermar una fuetada destructiva sobre la ciutat i de la que cal fugir. 
També es fa real la Clitemnestra d’Eurípides, on la dona tampoc és un èsser maligne de per se, sinó que ho és tan bon punt s’adjudica voluntats exclusives dels homes.
La tomba d’Agamèmnon, descoberta per Schliemman, i saquejada amb anterioritat, és una obra mestre de l’arquitectura micènica. És la més gran i espectacular de les tombes, amb una magnífica reconstrucció del túmul i una porta d’accés precedida per un passadís de 36 x 6 m.

La cúpula interior és d’una gran perfecció. Al costat de la sala hi ha una cambra esgarrapada a la roca que roman tancada i no s’hi pot accedir. Per a uns es la cambra reial i per a d’altres la cambra del tresor.
Els capitells de la porta d’entrada són al Museu Pergamon de Berlín.

Aquests tombs per Grècia, penjats al blog, han volgut ser un petit homenatge als grecs d’avui... grecs empaitats pels deutes i els ofegs.  És cert que han estirat més el braç que la màniga, però tenint en compte el seu passat, hauriem de ser més clements amb els seus “pecats” presents.

L’historiador Henry J. Maine (1822-1888) digué una vegada :

DEIXANT DE BANDA LES FORCES CEGUES DE LA NATURA, TOT ALLÒ QUE CREIX EN LA VIDA DE LA HUMANITAT ÉS D’ORIGEN GREC.
Albert Anguera Bosqué i JM Serra Muñoz agraeixen la teva atenció.

divendres, 10 d’agost del 2012

KORINTHOS... CORINT ANTIGA



KORINTHOS / CORINT ANTIGA :

                                                                  LA GRÈCIA RICA I DISBAUXADA
L’antiga ciutat de Corint queda localitzada als peus del “niu d’àguiles” de l’Akrokorinthos (Acròpolis de Corint). Set columnes sobresurten del recinte arqueològic que pertanyen a l’antic temple d’Apol·lo. Columnes d’estil dòric, d’un sol bloc, que les fa excepcionals puig que sempre són fetes de tambors i no pas monolítiques.
Corint es una ciutat fundada en temps mítics per S í s i f , fill d’Eoli, famós per la seva astúcia i el seu desig d’immortalitat, desig mai acceptat pels déus, i com succeí amb Prometeu, fou castigat.
Cert fou que assolí la immortalitat però, a canvi de la seva ceguesa, patint eternament en haver de pujar una roca fins al cim d’Akrokorinthos que, un cop assolit el cim, s’esmunyia rodolant pendent avall, instant en el que havia de tornar a pujar la  roca muntanya amunt pel penyassegat. Una mena d’història de Catalunya...
Albert Camús en el “ Mite de S í s i f ” el presenta com a metàfora de l’esforç inútil i constant de l’home modern que consumeix la seva vida i energia en empreses vitals sense lògica ni sentit.
Camus planteja així la filosofia de la existència, centrada en la idea de “l’home absurd”, home que viu permanentment sota la consciència de la completa inutilitat de la vida, això fa que la seva insignificança no tinguin més valor que allò que creiem. Aquesta alternativa duu l’home al salt cap a la fe, punt clau de religions i d’ideologies sacralitzades, és a dir dogmàtiques i totalitàries.
Éssent el món tan fútil, Camus es demana: hi ha alternativa al suïcidi?

Però tornem a Corint.
Corint, evolucionà fins a bastir un gran centre comercial i fou de les primeres ciutats gregues a encunyar moneda, estampant el cavall Pegàs, com animal que la identificava. Però Corint també es va caracteritzar per la difusió de l'art: pintura, escultura en pedra i bronze, i les famoses gerres de terracota i altres obres d’art que s’acumularen a la ciutat. També hi arrelà la poesia però no els bons oradors.
El nivell de vida dels seus habitants fou molt elevat, lliurant-se als plaers, al luxe i al “carpe diem”, sent una de les ciutats més liberals en matèria sexual afavorida per la seva condició de ciutat portuària, on hi arribaven gran munió de mariners d’arreu del món. 
Famoses foren les seves hetaïres i la prostitució s’hi oferia a gran escala, sent-ne l’epicentre el temple d’Afrodita on mil sacerdotesses es dedicaven a aquest ofici, oferint-se a estrangers i a autòctons.
Corint va maltractar i menystenir els ambaixadors romans provocant un ultimàtum de Roma a la lliga Aquea encetant una guerra que va avocar a la dominació romana (146 A.C). Corint fou ocupada pel cònsol L. Mummius que va fer executar els homes, vendre les dones i nens com esclaus, i traslladant a Roma totes les seves obres d’art. La ciutat saquejada i destruïda fins als fonaments quedà deshabitada 100 anys.
Fou Juli Cèsar qui va decidir reconstruir la ciutat (46 a.C) i establir-hi una colònia de veterans i homes lliures (Colònia Júlia Coríntia). La ciutat es va recuperar al punt que quan Sant Pau la visita al segle I d.C era un centre neuralgic important i residència del procònsol d'Acaia, Junius Gallio.
Sant Pau va fundar un grup cristià l'any 50, als qui va dirigir les seves epístoles, motiu pel qual fou jutjat a l’Àgora de Corint, però fent valer la seva condició de ciutadà romà, reclamà ser jutjat a Roma, on fou mort, tanmateix.
Recolzada per la dinastia Júlia, però molt especialment per l’Antonina, Corint va recuperar les lluentors de l’antiga ciutat comercial, esdevenint la segona metròpoli grega i d’aquí la dita romana : Non omnibus licet adire Corinthum (No pas tothom pot permetre’s d’anar a Corint).
Aquesta riquesa, però, fou com un esquer que va atraure els bàrbars que anaren a saquejar-la. Primer foren els hèruls, després, al 395 dC fou saquejada per Alaric i el 521 fou ensorrada per un terratrèmol.
Corint va seguir la història de la resta de Grècia quedant incorporada a l’imperi bizantí fins a l’arribada dels francs el 1205, per a, posteriorment, passar a mans dels venecians fins a l’arribada dels otomans el 1459.


VISITA  A  LA  CORINT ANTIGA


L’antiga Corint s’arrapa als peus de l’impressionant turó on s’alça l’acròpoli. S’han fet excavacions des de 1896 posant al descobert una important ciutat, de la que no en queda quasi bé res de l’antic assentament grec, llevat del temple d’Apol·lo. Les despulles de les edificacions descobertes corresponen a l’època romana quan es va refer com a colònia romana per Juli Cèsar.
Abans d’arribar a l’entrada hi ha les següents estructures:
·     Odeó romà. Tallat en una pendent natural, condueix a l’esmentada entrada i a l’exterior del recinte arqueològic. D’una capacitat per a 3.000 espectadors i construït durant el s.I d.C., va cremar el 175 d.C, essent reconstruït de nou el 225 d.C. S’utilitzà com a escenari per a combats entre gladiadors i feres.
·     Teatre romà. Situat una mica més al nord de l’Odeó, també fora del recinte, fou construït el s.V a.C i un dels pocs edificis grecs reutilitzats pels romans. Al s.III d.C fou adaptat per a combats de gladiadors i batalles navals.
·     Font Glauca queda dins del recinte i als peus del temple d’Apol·lo. Segons Pausànies, és on Glauca, la segona dona de Jasó, es va tirar a l’aigua per alleugerir els dolors d’un vestit enverinat regalat per Medea. Darrera de la font s’alçava el Temple d’Hera.

·     Moment de llegir l’Indro Montanelli: 41-44 (Els Heràclides).

 En el Museu, amb pati interior, una dotzena d’estàtues romanes decapitades donen la benvinguda.

·     Magnífica col·lecció de ceràmica coríntia, la més antiga del s.XIV A.C., que fou la base de la seva inicial activitat comercial.
·     Estança d’exvots dedicats a Asclepios molt interessants: cames, peus, mans, braços, pits, orelles, testicles amb penis, penis sense testicles i testicles sense penis. Sembla que els corintis cuidaven els seus atributs.
·     Conjunt d’estàtues de la dinastia Julia, entre les que destaquen el retrat d’Octavi August, flanquejat pels seus nets Gai i Luci, víctimes, com no podia ésser altrament de les maquinacions de Lívia per fer de Tiberi el successor d’August.
·     Bust de Juli Cèsar i de Neró. Aquest darrer va viure a la ciutat quan va intentar construir un canal a l’istme de Corint. Després de tres mesos d’obres va marxar precipitadament cap a Roma i les obres es paralitzaren.

S’entra dins l’esplanada de l’Àgora, travessant un entremallat de tendes (Mercat Oest), un grup de templets romans de dubtosa dedicació, excepte el circular fet per Babbius Philinus, i el Mercat Nord que queda als peus del Temple d’Apol·lo.
 Es gira cap a la dreta per anar a la Stoa Sud (espai porticat amb columnes) de la que es conserven alguns elements grecs del s. IV a.C aixecats per Filip de Macedònia. La Stoa fou construïda per acollir els delegats de la confederació hel·lènica.
Sota els pins de la zona de la Stoà Sud es contempla la gran plaça de l’Àgora de 200 x 100 metres dividida per una estructura central, la Béma. Aquesta gran plaça feia també d’estadi on es celebraven curses atlètiques, amb la meta d’arribada prop de la Basílica Júlia, construïda per Octavi, dins la que es van trobar les estàtues exposades en el Museu.
Tribuna de la Bemà on fou jutjat St. Pau
A la Bemà (parlament) fou jutjat Sant Pau sota el procònsol romà Gal·lió.
A la cantonada nord-est de l’Àgora fa acte de presència la monumental Font de Priene. L’aigua es concentra en quatre dipòsits abans de brollar per la façana, farcida d’arcades, fins a una cubeta. Herodes Àtic va remodelar la font obrint tres àbsides laterals afegint uns mosaics amb escenes de peixos nedant. 
En aquest punt s’alçaven els Propileus, construïts amb marbre al s.I d.C i dissenyats en un format d’arc de triomf. D’aquest punt engegava el camí de Lechaion que duia al port homònim, àrea portuària de l’antiga Corint, que sota els romans s’anomenava Via Triumfalis. 
El circuit de l’Àgora acaba a la cara nord seguint un conjunt de botigues (Mercat del Nord) on sobresurt el Mur dels Tríglifs sobre el qual s’aixeca el Temple d’Apol·lo, del s.VI a.C d’estil dòric i del qual es mantenen dretes 7 de les 38 columnes monolítiques originals.

AKROKORINTHOS : ACROPOLIS DE CORINT

Sortint de la Corint romana una carretera costeruda de 4 km duu directament a l’Akrokorinthos, imponent altiplà de roca viva i de penya-segats pronunciats, que tenen dos vèrtexs (575 m al cim més alt) entre els que brollen les fonts que proporcionen aigua a una superfície irregular de 24 hectàrees on hi havia diferents edificis, avui, inexistents.

De fàcil defensa per la seva geomorfologia, estigué habitada sense interrupció des del Neolític fins a principis del segle XIX en què fou abandonada per un seguit de terratrèmols que acabaren de destruir-la. Els treballs arqueològics van començar el 1929 sota la direcció de la American School.

La importància de l’Acròpoli de Corint, Acrocorint, va estar associada a la importància de la ciutat especialment per la seva condició de capital de la seva confederació. L’Acrocorint fou destruïda pels romans i fou reconstruïda el 44 a.C. Els bizantins la van refortificar al fer-ne la seu de l’estrategos del Thema de Hellas.
Posteriorment caigué en mans dels croats francs desprès de 5 anys de setge al 1147. L’acròpoli de Corint va acabar en mans de la família Villehardouin que li van retornar el seu antic esplendor, millorant-ne el seu sistema defensiu. Els turcs (1458-1687 i 1715-1821) i els venecians (1687-1715) van completar la seva monumental fortificació.
El seu accés solament es possible pel costat oest, doncs la resta son penya-segats que impedeixen el seu atac. Per això la principal fortificació es localitza en aquest lloc i està integrada per tres línies defensives que es corresponen a tres grans portes portalades.

 Un cop dins, es poden contemplar estructures de diferents períodes que romanen en peus, especialment en el cim oest on es troben successivament una capella veneciana,  habitacions otomanes del barri turc, un petit minaret cilíndric sobre una cisterna bizantina i una petita mesquita (s. XVI).
Des d’allà els camins duen als murs del nord-oest des d’on hom pot gaudir d’una panoràmica a vol d’ocell sobre el golf de Corint i la plana que envolta la ciutat. Sense cap mena de dubte la magnífica panoràmica és el millor regal que pot oferir-nos l’Acròpoli de Corint.
Presidint l’Acròpoli s’alça potent el castell franc dels Villehardouin on en una ocasió es va celebrar un gran torneig de 1.000 cavallers. 
En aquesta part hi ha una gran estructura a considerar: Temple d’Afrodita situat a la part més alta de l’Acrocorint. 
Fou el lloc dedicat a la prostitució legal sota la protecció de la deessa Afrodita. El temple assolí fins a 1.000 sacerdotesses prostitutes. Anorreada la religió pagana es transformà en una església i posteriorment en una mesquita. Actualment tan sols s’hi veu el lloc del seu emplaçament.



PROPER  TOMB  PER  GRÈCIA....

                                                              LA  LAKONIA :     S P A R T A   i   M I S T R A S