diumenge, 27 de març de 2011

UN TOMB PER L’ART-DÉCO DE MIAMI




 Sortida des de la T1 de Barcelona a les 12h40 i arribada sense incidències a l’aeroport John F. Kennedy a les 15h35. A la T-8 de l’American Airlines, la que fou terminal de la TWA i de construcció avantguardista en el seu temps, un cafè és un bon company de passos perduts. El vol a Miami té anunciada les 5.45 pm com hora d’enlairament.
S’hi respira la llum de la tarda. El dia va somort mentre el Sol deixa caure els darrers reguitzells de diurnitat. Davant del gran finestral de la terminal el capvespre va il·luminant els gratacels de Manhatan al punt que a l’Empire se li ha daurat tota la seva pell de ponent.

       Sempre impressiona l’eficiència i la puntualitat dels americans dels Estats Units. L’aterratge a Miami es fa 15 minuts abans de l’hora prevista. A les 9 tocades l’avió aterra. L’austeritat dels aeroports nord-americans és extrema : eficiència, eficàcia, puntualitat, frugalitat i rendiment. A l’inrevés de l’Espanya actual, on els aeroports han estat construïts per a mostrar la glòria d’un barroquisme grandiloqüent molt provincià. La grandiloqüència no casa amb eficiència.
Taxi de Miami International Airport a South Beach Miami. El cansament ja fa estralls. Són les 10h00 de la nit però per al cos són les 4 de la matinada del dia següent, si fem cas dels fusos horaris vigents.
La passejada amb taxi mostra la immensitat de la ciutat. El taxi fa el salt de la llacuna pel pont Mac Arthur Causeway i s’enfila per la Collins Avenue fins a l’hotel Majestic que es troba a primera fila de mar, és a dir el rovell de l’ou del Art Deco District.
És dissabte i l’avinguda Ocean Drive està a petar de gent; soroll, música, neons, taxis, cotxes, jovent... L’hotel Majestic és un vell hotel art deco amb les façanes restaurades i pintades de blanc, blau i crema, com un pastís de noces gegant. L’ingrés a la recepció es fa pel restaurant, que s’escampa per tota la planta baixa, com l'escenari del camarot d’”Una nit a l’òpera” dels Germans Marx. L’avantatge és que el Majestic és al cor de South Beach, a l’Ocean Drive.
Disset hores de viatge trinxen el cos, que en trobar un llit king size li genera una infinita felicitat. Al passadís, però, la policia escorcolla una habitació de joves instal·lats tres portes més enllà. La Miami de les pel·lis fa la benvinguda.

DIUMENGE 23 DE GENER 2011 : MIAMI ART-DÉCO DISTRICT
Matí assolellat, cel blau i temperatura agradosa. El restaurant de l’hotel fa esmorzar americà. Això és, remenat de truita de verdures, puré de patata, bacó, botifarretes, tomàquets i plàtan fregits, additaments i ketxups diversos, pa torrat, cafè americà a petricons i un cubell d’aigua amb milers de glaçons.
      Un cop esventrat per l’allau del breakfast, al cos li cal un passeig a la vora de la mar. Unes casetes dels guardes de platja romanen escampades cada cent metres. Són de fusta, totes diferents, de colors llampants i velles d’uns 60, 70 o 80 anys, restauradíssimes i pintadíssimes.
Les gavines prenen el Sol. Gent escampada per la sorra. Cossos d’homes i dones bronzejats i esculpits per hores d’aeròbic i de gimnàs. No cal dir que aquest és el paradís del culte al cos en grau psicòtic, o sigui  això és “silicone-beach”. 
En tot cas la “panoràmica” és agradosa per als ulls i fa d’aparcar-s’hi una bona estona.
Un cop esgotat el gaudi sensual de la contemplació dels cossos espatarrats fent bronzo, la passejada per l’Art-Déco/District reclama la primera atenció del dia. South Beach és molt fàcil de passejar. L’estructura reticular quadriculada del “centre històric” s’enmarca per tres grans avingudes, la Washington, la Collins Av. i l’Ocean Drive. A l’extrem nord el districte queda barrat per la Lincoln Road on es troba el centre neuràlgic de la zona comercial i dels grans hotels, també art-deco.
El District és molt ordenat urbanisticament, extremadament net, restaurat a gran escala, guardant un equilibri d’alçada entre edificis, els seus carrers curosament ajardinats i gaudint de vida pròpia. El Districte és Miami? Què és Miami?
L’art déco del Distric és de baixa qualitat constructiva, de cromatisme exagerat, molt original en les formes i tot plegat sembla una pastisseria de dolços ensucrats. Però l’estat de conservació i l’excés de follia en fa un decorat simpàtic i únic: pur cinema! South Beach, però, ha sabut trobar el seu relat cultural potenciant l’art deco.
Cal dir, però, que a South Beach Miami aquest estil arquitectònic no deixa de ser una  mescla anacrònica, donat que s’inicia al anys 20 però s’allarga fins als 60's.
Els especialistes classifiquen fins a 10 sub-estils d’art-déco. La influència és tan gran que les actuals construccions de planta nova, també queden tocades per la pinzellada d’aquest estil.
Als anys 70 i 80, South Beach Miami, veiè l’arribada d’artistes, actors i intel·lectuals que entre tots constituïren l’Art-Déco Foundation com a eina de recuperació del District que es  quèia a pedaços.  Aquella iniciativa va estalviar South Beach de gratacels d’ínfima qualitat com els que avui s’aixequen a Down Town Miami o a Miami Beach Marina.

        La Lincoln Road és una mena de Rambles de Barcelona, extremadament atapeïda, on hi comparteixen voreres turistes aformigats, gent falsament sofisticada, nou rics i gent d’un horterisme canònic. S’hi troben, però, alguns edificis interessants.
Molt a prop s’escampen els històrics grans hotels, sempre art-deco, que han estat restaurats i fan un goig extrem com Ritz, Delano, D’Lounge, Royal, Carlton, Hilton...



A Washington Avenue, a l’alçada del 11th Street, un wagó d’acer inoxidable crida molt especialment l’atenció. És un lloc “molt cinema americà” per a prendre-hi un cafè o fer un àpat lleuger i econòmic. El DINER té obert les 24 hores del dia.

Al capvespre, passades les 6 p.m., és el moment de fer una fusellada de fotos nocturnes, amb trespeus, a Ocean Drive. Edifici darrera edifici i casa darrera casa. Un grup d’hispans s’apropa i roman a la vora tot afirmant en veu alta, “es un paparazzi que busca famosos”. Perplexitat. És la fixació per la fama.
La gana fa forat i segurament el millor lloc per a cloure la jornada és al DINER, el wagó d’acer de lluentons. S’hi sopa bo i a preu molt correcte. Bona cervesa negra.

 Proper Post :

                                         UN TOMB PER MIAMI-CITY  & CAYO LARGO

7 comentaris:

pon ha dit...

Primer de primer!!!!!

Qué bonito es el skyline de NY, a cualquier hora y desde cualquier punto. Me encanta esa foto.

Y qué cinematográficos esos vagones de tren que son cafeterías. Habrá pocas pelis donde no salga alguno, y hay pelis en los que son imprescindibles.

Bueno Catserra, bienvenido a la blogosfera, que tengas buen viaje por estas calles y avenidas del mundo blog.

Me quedo esperando el siguiente capítulo, no tardes.
Un beso grande.

CatSerra.Cat ha dit...

Gracias Pon por tus ánimos.
Ha sido complicado hasta llegar aquí... a partir de ahora será coser y cantar... espero! Besos

pon ha dit...

Un placer.

Hale, a coser y a cantar y a postear.

Besus.

Adrià Alsina ha dit...

Bon començament! Espero impacient el proper capítol...

Unknown ha dit...

Molt agradable sentir de tu. El blog molt xulo. Ara a més de sentir-te explicar les batalletes, podrem reviure-les amb imatges i l'enveja serà complerta!

CatSerra.Cat ha dit...

Adri, Ruben... ben retrobats...
Aniré penjant fascicles...
Hi ha moments més inspirats que no pas d'altres. Així que avanço en el relat crec que millora.
Quan acabi amb aquests lliuraments crec que penjaré la crònica grega... Petons i abracinhos...

Unknown ha dit...

Mola bona la foto d'edificis blancs superposats. T'ha quedat genial, sembla 3D. Ja veig que l'art decó de Miami no és gran cosa...

Guille