dilluns, 25 d’abril del 2011

CHIAPAS, LA PORTA MAIA DE YUCATÁN




DILLUNS 31 GENER 2011 : VOL A SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS

El xofer de l’hotel NH Centro Histórico de DF Jorge Mendoza, tot enfilant l’avinguda cap l’aeroport Benito Juarez on un vol domèstic farà el trajecte DF-Tutxla Gutierrez capital de Chiapas, fa una dissertació cum laude del món indígena i mexicà en general.

Només començar la “lliçó” reforça la idea, ja esmentada, que els asteques foren els espartans i els maies els atenencs de les civilitzacions pre-colombines. El més frapant del seu relat, però, és el pes cabdal del calendari en l’estructuració social d’aquelles civilitzacions, especialment la maia.

L’elecció dels cabdills, així com d’altres oficis i càrrecs, venia fixada per la data de naixement dels nadons, que assolirien una responsabilitat o altre, en funció dels quadrants de la roda del temps del calendari. Això feia que les indicacions i premonicions de l’esmentat calendari el dia del part pogués beneficiar a totes les famílies per igual. El sistema “electoral” basat en l’atzar creava una expectativa general i acceptada per tothom, cohesionant fortament la societat i fomentant el creixement demogràfic. Era doncs una “constitució” igualitarista, teocràtica i ritual.

El xofer Jorge Mendoza, guia i historiador, remarca, amb veu pausada, que la des-estructuració de les diverses societats precolombines, s’inicia a partir del precís moment que els “descubridores” trenquen mecanismes tradicionals d’elecció, i la població perd, poc a poc, la memòria de com s’escollien els seus governants. 

Aquest extrem i la incineració i destrucció masiva de documents indigenes, feu que, en poc temps, el poble es quedés sense memòria i sense lideratges, que hagué de guiar-se per la nova religió imposada, que fou innoculada, a sang i fetxe, en les seves venes. Per aquesta “via subtil” es substituí l’antiga estructura social, religiosa i politica.

Jorge Mendoza no fa en cap moment un panegíric del “bon salvatge”, de qui reconeix practiques sorprenents per als nostres temps, però el falç mite del bon indigena no justifica la barbàrie que es va desfermar a la Nueva España.

Els indígenes gaudien d’una cosmogònia pròpia arrelada en el seu imaginari que no els predisposava a una estructura greco-judeo-cristiana llistada per Roma i imposada per la creu i l’espasa. Segons Jorge Mendoza, els indigenes han romàs impermeables, àdhuc impenetrables, i  d’aquí que els “mestizos” visquin una dualitat subconscient, donat que se senten mig occidentals i mig indígenes... o cap dels dos.


















Al vespre San Cristobal de las Casas mostra tots els seus lluentons nocturns. La temperatura agradosa i la vivacitat de la gent al carrer conviden a una llarga passejada, i és a l’hotel “Convento de Santa Clara”, a la plaça major, el lloc ideal per establir-hi el quarter general i el cau del repòs nocturn.

DIMARTS 01 FEBRER 2011 : SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS

El dia es lleva clar, blau i solellat, fent lluir encara més la població colonial de San Cristobal. Segurament amb Antígua, antiga capital de Guatemala, fan parella com a màxims exponents de l’arquitectura, l’urbanisme i el cromatisme colonial. La geometria urbana s’hi mescla amb les coloraines esbojarrades de les façanes de les cases; tot embolcallat per una vegetació intensa.

La jornada però es veu alterada per la visita del President de la República de Mèxic a la ciutat, i l’exercit, amb tanquetes i altres estris estridents, ha pres els carrers de la població. El barri de Santo Domingo, presidit per l’església homònima, d’un plateresc fulgurant, és un oasi on refugiar-s’hi.

Tendals d’indígenes venent les seves artesanies manuals, patis interiors presidits per la corresponent palmera i vianants de tall alternatiu provinents d’Europa fan oblidar la presència dels esdeveniments de la jornada presidencial tan efímers com un xic grotescs.

Un refresc al tall del migdia al pati interior de l’hotelet “Palacio Moctezuma” sota l’ombra de la porxada et trasllada directament al segle XVIII.

San Cristobal és veu salpebrada d’esglésies i convents. El seu barroc, tot i ser “auster”, és cromàtic a l’extrem com si volgués cridar l’atenció. Els edificis i esglésies amb les seves estridents coloraines recorden visual i cromàticament un pastis de noces.                                                    
 Aquesta terra, de colors desfermats, on s’hi esguarden ulls bellissims i negres com un pou, però de mirada melangiosa, nostalgien un temps llunyà i arrabassat per la força; potser uns temps ni millors ni pitjors, però que fou propi.

Pel carrer s’hi escolten a bastament veus idiomàtiques maies. Llengues tzotzils i tzeltals, principalment. L’Estat Federal de México parla la llengua espanyola i 67 llengues “pròpies” d’origen indigena. La constitució federal mexicana les considera totes elles nacionals i protegides però no en reconeix cap d’oficial, àdhuc l’espanyol, que n’és la majoritària. Vés per on prou ben resolt... i no tant complicat d’entendre.

L’església de San Juan a la població de Chamula, a 10 klm de San Cristobal, és una aturada obligada si es vol fer un tast intens del sincretisme cristià i maia més pur de la Nueva España.

El topònim Chamula ve de “xamollah”, “terra de guacamais”. Chamula és habitada per maies tzotzils i tzeltzals. La contrada és de construcció caòtica, deixada i ratllant la pobresa. Una visita a darrera hora de la tarda es fa inquietant i els ulls, que un hom creua pel carrer, fiten com si els forans no foren massa benvinguts.

La visita, però, a l’església del poble acaba sent una de les experiències més frapants d’un viatge al sud de la Nueva España. La construcció no en crida pas l’atenció com no sigui pels colors virolats de blaus ensucrats. Tant bon punt, però, traspasses el gran velam de la portalada de l’esglesia saps que has deixat el segle XXI a la teva esquena i el peu ha solcat el segle XV.

Dins l’esglesia de San Juan, d’uns 50 metres d’allargada i 25 d’amplada, hi és rigorosament prohibit prendre’n fotografies. La presència d’un vigilant de semblant auster i rotund te’n desdiu del dubte.

Un cop dins la foscor interior s’hi fa palesa al punt que la nineta de l’ull es pren uns instants per a copsar el què s’hi cou. Arrepenjats a les parets laterals de la nau hi reposen, en ordenades fileres,  centenars i centenars de sants i santes.

Tots aquests sants romanen hieràtics i empresonats en unes urnes vidrades, guarnits amb vestits de robes colorades i amb els seus símbols distintius, aquí un gos als peus allí una vara del martiri a la mà. Tota l’estatuària es guarnida de cabellera i pestanyes de cabell natural, d’ulls fosquíssims i maquillats.

Del sostre hi pengen com uns velams de vaixell, que emmarquen pins naturals penjats de cap per avall i altres penjolls tramats de fruits tropicals assecats. Tot el terra de la nau és cobert d’un pam de palla. A l’altar major et fita un Sant Joan Baptista prou paorós. Milers d’espelmes i ciris cremen en la foscor, sota els peus dels centenars de sants repenjats als murs laterals. Si hi afegim l’atapeït nuvol de fum ens transita més cap a l’infern de Dant que no pas cap el cel.

En el bell mig de la nau, la gran catifa de palla que recorda el camp i els sembrats, petits grups s’arrauleixen al terra. Famílies senceres, guarnides amb els seus vestits indígenes, improvisen un espai propi com si es tractés d’un altar. Separen la palla fent-ne una rotllana, dipositen un cistell amb un pollastre viu i silent o amb ous de gallina... o amb ambdues coses alhora. Ritualment encenen espelmes de grandària diversa per dotzenes. Creen un espai pròpi. 


Els membres de la família resten postrades o agenollades mentre reciten, com un mantra, oracions en llengua maia. El cap de colla glopeja “poj” -beguda alcohòlica lleugerament bàquica- i l’escup, per asperció, sobre la rotllana mentre ressonen els mantres provinents de les diverses rotllanes veïnes.

El fum espès irrita el llagrimal i tot es veu sota un sedàs aquós als ulls. L’olor de la cera d’abella envaeix les narius i la foscor groguenca de les espelmes va pujant  d’intensitat... mentre grups de families segueixen entrant silentment. Un estat d’èxtasi catatònic et gronxa la ment fins a assolir un estat d’hiperrealitat surreal.

Un parell d’hores més tard, al bar “La Revolución” de San Cristobal, un tequila amb coronita i una música caribenya en viu donen el sotrac necessari al cervell per tal de  fer-lo baixar d’un estat de traspàs místic a un estat real i present.

DIMECRES 02 FEBRER 2011 : TONINÁ

  
El camí de San Cristobal a Ocosingo es fa en òmnibus de la companyia local “Cristobal Colon” i, tot seguit, un taxi fins a Toniná deixa a peu d’entrada. Toniná és un camp arqueològic engolit per una joiosa vegetació tropical, sovint amb tocs alpins, i envoltat per un farcit de “ranchos” ramaders i agricoles, on hi pasturen cavalls de gran embranzida i bous geperuts de banya gran.
                                            
El conjunt arqueològic de la ciutat de Toniná és complet i curosament restaurat. Gaudeix d’una piràmide d’escales molt pronunciades que mena al cim des d’on la contemplació de les muntanyes i la selva et concilia amb la vida i amb la Història.


Toninà al quedar tan al marge de les grans rutes turístiques només hi és freqüentat per maies de la zona on hi venen a pouar els records d’antany. Veure joves maies passejant en roba esportiva pel camp arqueològic no deixa de crear un cert anacronisme visual molt simpàtic i agradós.


       Toniná et connecta fàcilment amb el segle VII dC, època de la seva construcció. Templets, cases, palauets, piràmides, altars, camp del “Juego de Pelota”... tot ben disposat en les pendents de la muntanya, entre el bosc salvatge i una catifa de verd net i fresc. La xafogor s’hi fa extrema.

        La tornada fins a Ocosingo es fa amb “colectivo”. Colectivo: això és, furgoneta de transport privat, de mitja grandària, on se li han inserit seients de complement, amb cabuda per a deu o dotze persones, però on n’hi viatgen vint amb els seus estris corresponents, és a dir, fruites, pollastres i farcells. No cal dir que el preu del viatge és ínfim. Són moments de fascinant immersió en la realitat maia. La presència occidental, però, genera, a l’interior del “colectivo”, un silenci quasi litúrgic.


DIJOUS 03 FEBRER 2011 : SAN CRISTOBAL A PALENQUE

El camí de San Cristobal a Palenque és muntanyenc, salvatge, agrícola, humit i amb fortíssima presència maia. Els rius, llacs i salts d’aigua són com un vidre de blavor turquesa que, per lleres i voreres de riu ombroses, acaben dormint en els immensos aiguamolls de l’Estat veí de Tabasco.

El públic occidental que circula per Chiapas i part de la península del Yucatán és fonamentalment viatger i no pas turista. Joves i no tan joves que deixen llur carcassa a la seva ciutat d’origen i empren la cosmogònia del lloc de destí. Just abans d’arribar a Palenque al darrera d’una furgoneta “alternativa” s’hi pot llegir al seu darrera, un rètol revelador:

“Viatjar és fer de la pròpia vida una rebel·lió”!!!

Pakal II El Gran, rei de Palenque al segle VIII, fou, durant els seus 70 anys de regnat, el gran renovador d’aquesta sofisticada ciutat, això feu que aquesta gaudís d’una personalitat de les més fermes d’entre totes les ciutats-estat que constituïen la civilització maia. De fet el nom original fou B’aakal i Laham Ha, indistintament, i el seu significat té a veure amb les seves fortificacions encara visibles.



       















         El segle X fou l’inici del gran declivi maia i Palenke fou una de les primeres a buidar-se de població, al punt que passà desapercebuda pels espanyols al S XVI, doncs les restes de palaus i temples romanien colgades sota la vegetació selvàtica. Tan sols Fray Pedro Lorenzo de la Nada visità el paratge el 1567, que la batejà amb el nom de Palenque i en reportà de la seva existència a les autoritats religioses.

No fou fins a finals del XVIII i mitjans del XIX que Palenque reaparegué als ulls dels arqueòlegs i estudiosos en un beníssim estat de conservació, al punt que un d’ells, el comte austríac Theodore Maier visqué tres anys dins el templet de Pakal el Gran, avui rebatejat com a “Templo del Conde”.


El “Templo de las Inscripciones”, on fou descoberta la tomba magnifica de Pakal, el Palacio Palenque, amb relleus d’una finesa delicada, el Templo de la Cruz, Templo del Conde, Templo del Sol, Juego de Pelota i tant d’altres turons colgats de vegetació que romanen pendents d’excavar. Sempre que he estat a Palenque he pensat que entre el Templo del Conde i el de la Cruz hi ha una piràmide engolida per la vegetació... es fa tan evident!


Els jaguars són molt abundosos a Palenque. Els seus brams arriben a les oïdes des de molt a prop. Potser massa a prop? Es tracta, tan sols i pel que sembla, de petites baralles territorials. Que així sigui. Amén!



La Palenque “nova”, a uns deu klm de la “vella”, és una població agradable, neta, polida, afable i silent. S’hi veuen maies, a tot hora i a tot arreu, mostrant uns trets racials d’autenticitat extrema.

En qualsevol restaurant de “comida económica” pots acabar seient al costat d’un matrimoni, guarnit amb tota l’estètica i vestimenta que mostren els museus; de perfils aguts, eixuts i esculpits, de llargs cabells negres i llisos, tot com si, talment, haguessin escapat d’un relleu mural d’un temple de l’antiga Palenque.


No et pots estar, al guaitar aquests maies ressuscitats, de fer una lleugera reverència al seu pas. Pura anacrònia de la història feta present com per un màgic encanteri. Veure’ls sopar mentre fiten amb curosa atenció les imatges del televisor que emeten la revolta de la plaça Tahrir a El Caire et fa posar qüestions i intuir dilemes de difícil resposta.

Què miren? Què veuen? Què pensen? Què entenen? Què es diuen?
Hi són en cos i ànima?
En cos sí, en ànima... no pas... l’ànima roman encara envoltada de jaguars.


PROPER POST :
                                  LES TERRES MAIES DE “SELVA BAJA”




L'autoria, de totes les fotografies i textos del bloc CatSerra.Cat, pertany a : 
Josep Maria Serra i Muñoz.


dijous, 14 d’abril del 2011

UN TOMB DE LA MÀ DELS ASTEQUES




México D.F.  :  Museo Arqueológico Nacional.


         DIVENDRES 28 GENER 2011 : TEHOTIHUACAN

Tehotihuacan, a uns 40 klm de Mexico, és, sense dubtes, una de les meravelles arquitectòniques i urbanistiques universals, això fa que la seva visita i contemplació és pugui nivellar al mateix rang que la plana de les piràmides de Giza a Egipte o amb l’Acròpoli d’Athína.



Tehotihuacan : Piramide del Sol      

        A Tehotihuacan si pot arribar com a turista o com a viatger.

        El turista aguaita, al seu hotel, l’arribada del pullman amb aire condicionat i guia,  i el viatger ha de fer una llarga passejada en metro fins la gegantina Estación Central Norte de Autobuses on centenars de “corridas” surten disparades, minut a minut, cap al nord del país. La “corrida” és un trajecte... i, ensems, el bus que el fa.

La “corrida” enxampa l’embús de torn a la sortida de Distrito Federal, moment que és aprofitat per venedors de menjar per a pujar a l’autocar i vendre queviures als viatgers i per a donar pas, més endavant, a la visita de “rancheros” que canten “corridos” dins del bus per uns pesos. Un pare i el seu fill de no més de vint anys desafinen amb gran dignitat unes cançons estripades de desesper amorós. El noi, prim i eixut, és tot ulls negres que guaiten amb una infinita melangia.

Tehotihuacan està envoltada de llegendes i misteris, al punt que els esotèrics i  pseudocientifics afirmen que la Calzada de los Muertos, de 5 kilòmetres d’allargada, és en realitat una pista d’aterratge d’extraterrestres. Si non è vero è ben trovato!


De l’avinguda, d’una amplada que oscil·la entre els 30 i els 75 metres, s’en fa un recorregut de 2 klm entre el Temple de Quetzalcóatl, Serp Emplumada, i la Piràmide de la Lluna. La passejada es fa envoltat per desenes i desenes de temples, altars i residencies nobles. Tot restaurat pel “porfiriato”.

L’urbanisme i l’arquitectura són d’una geometria extrema, com no se’n veu arreu del món, llevat als temples de l’orient budista o a la Ciutat Prohibida de Beijing. L’escenari i les dimensions no et fan sentir petit, ans més aviat ínfim. D’això anava doncs!!! És el moment quan la ment s’envaeix de la reflexió a propòsit de la connexió de l’arquitectura i l’urbanisme, amb el poder, tan se val polític o religiós.

                       
        A la Ciutadella del Temple de Quetzalcoatl, de 400 metres per banda, s’hi alcen 15 temples, un altar, dues piràmides escalonades falcades de caps de serp i una plaça on s’hi aplegaven 100.000 persones. Tot estava cobert de relleus pintats en colors llampants del roig, verd i groc.

La passejada per la Calzada de los Muertos corpren per la seva majestuositat i per un espès silenci tel·lúric fins arribar a la plaça del Sol on la presència de la piramide homònima envaeix el cos i l’esperit per la seva dimensió, la seva geometria escalonada i la seva serenitat. La base té 225 metres per banda i 75 d’alçada, Keops fa 226 per 145, això fa que la del Sol sembli esclafada.

Seguint la ruta de la calçada dels morts, fent camí cap a la plaça de la Lluna, es disposen els templets, els altars i els palauets d’una ciutat que mai va baixar dels 100.000 habitants. La Piràmide de la Lluna, més petita que la del Sol, tanca l’antiga avinguda de 5 kilometres amb una plaça, del mateix nom, embellida per no menys d’una desena de templets i altars de dimensions proporcionades, sempre seguint una composició i urbanísme geòmetric.


Piràmide de la Lluna des del cim de la Piràmide del Sol.

Tehotihuacan, la capital espiritual, permet endevinar i imaginar, la grandesa i la bellesa que fou la capital politica asteca, Tenochtitlan, avui México DF.

DISSABTE 29 GENER 2011 : MUSEO ARQUEOLÓGICO & SAN JUDAS

Cuauhtémoc, Zona Rosa, Paseo de la Reforma i Àngel de la Independència, tota aquesta zona aplega el centre de negocis de la capital. Té les dimensions i la teatralitat adient de la capital d’un país de 2 milions de klm2, 32 Estats Federats,  i de 115 milions d’habitants.

El Paseo de la Reforma és d’una allargada i amplada de gran ciutat. Del seu arbrat atapeïdissim sobresurten gratacels de diversos estils constructius i formals, amb la Torre Mayor com a mascaró de proa.

Però si hi ha un lloc a Mexic que, de per se, justifiqui saltar l’Atlàntic i aterrar a Distrito Federal, és el Museo Arqueológico Nacional.


Aquest museu, instal·lat al Bosque de Chapultepec, aplega el bo i millor de cada casa, és a dir de les diverses tendències i estils de la civilització Azteca i Maya. La descripció de les obres mestre que s’hi exposen demanaria una crònica adhoc o un tractat d’art i historia.
La bellesa de les peces, la seva presentació pedagògica i la quantitat aclaparadora que s’hi mostra consagren aquest museu entre un dels museus clau i més ben dotats del món. Com a mínim li cal un dia sencer de visita.

Hi ha dos elements que frapen al visitant.  Primer, quasi bé no hi ha joiells, peces d’or ni cap altre giny fabricat en aquest metall. Costa molt poc d’endevinar què va passar. Segon, en sortir del museu un hom acaba prenent consciència de la ignorància que es té d’aquestes civilitzacions. L'Arqueológico és un luxe de museu que crea fans, admiració i adicció!

        


Sales de Pre-clàssic, estil teotihuacà, època tolteca, món mexica, corrents zapoteca i mixteca d’Oaxaca, art de “Costa del Golfo” i diverses tendències maies de Yucatan, Guatemala, Belize, Honduras i El Salvador. Tot en perfecte estat de conservació i finament restaurat. Cal remarcar molt especialment:

           
Deessa teotihuacana Chalchiuhtlicue; carasses funeràries de nàcar, de turqueses i d'obsidiana; façana de la piràmide de Quetzalcóatl de Teotihuacán; terracotes de cromatisme excèls; estel·les Tláloc; rodes de pedra tallada explicatives dels triomfs asteques; l’emblemàtica “Pedra del Sol” o “Calendari Asteca”; caps colossals olmeques de la “Costa del Golfo”; estel·la de Quetzalcóatl; estatuària -en terracota i pedra- de les cultures maies, pintures, decorats, ornaments, ginys i murals de bellesa aclaparadora... així fins a l’extenuació i que posa el visitant al límit del precipici d'un síndrome de Stendhal.

      


         Fi de la visita al Museo Nacional Arqueológico de México.

El metro de Mexico DF és d’una gran operativitat i, malgrat el giravolt que cal fer, en sortir del Arqueológico és un bon moment per arrodonir la jornada amb una visita a la Basílica de Guadalupe.

La Villa de Guadalupe és un barri de DF que envolta el complex de basíliques homònimes. La visita és impactant i paga la pena fer-hi un tomb. Es tracta d’un districte extremadament popular, com popular és la devoció que s’hi copsa al voltant d’aquesta verge, “reina” de Mèxic i dels mexicans.

El complex consta de diverses esglésies, capelles i, per sobre de totes, una basílica gegantina construïda els anys 70. Del teatral decorat de la nau basilical hi penja el tapís de l’imatge de la verge, venerada profusament a tot el país mexicà.

Molts fidels, amb rams de flors a les mans, s’arrossega de genollons fins els taulells florals, mentre en sessió continua és van succeint les misses en l’altar principal oficiades per capellans vinguts d’arreu de Mèxic. L’extrema devoció a la verge de Guadalupe fa pensar en la connexió pagana amb els déus de l’antiguitat.

En aquest capitol de paganisme i de devoció cristiana cal fer esment que els 28 de cada més tot bon cristià, o pagà cristianitzat o cristià paganitzat, es passeja per la ciutat amb una imatge en guix del seu sant o verge preferit fins arribar a l’església de San Judas Tadeo protector del treball, on serà beneït per tal que presideixi el menjador de casa fins al proper 28 del mes següent.

La profusió de sants i santes que els fidels passegen en braços pel carrer i pel metro, dóna una mesura del grau de devoció que aquest culte gaudeix a tota la capital. L’estatuària de guix, pintades generosament, té la particularitat, molt estesa, que els cabells del sant són naturals, així com les grans pestanyes que s’apliquen sobre unes ninetes d’ull extremadament negres i de contorn maquillat, el que li dóna, al sant o santa, un fort impacte visual que genera una certa confusió mental i emocional. Deu ser prou inquietant que un artefacte semblant presideixi el menjador de casa mentre xarrupes el brou d’una sopa de fideus.


DIUMENGE 30 GENER 2011 : CUERNAVACA & XOCHICALCO

Metro a Zócalo en direcció Tasqueña on l’Estación Sur de Autobuses és punt de sortida cap a la població de Cuernavaca i cap a tot el sud del país. La “corrida” del bus és de primera classe el que permet gaudir, de bany a bord i de televisió.


Sent com és diumenge s’emet una pel·lícula amb una forta càrrega argumental religiosa. Es tracta d’un agnòstic o ateu, jove i ben plantat, que a la paret del seu jardí li apareix de tant en tant, la imatge de Jesus amb les nafres sagnants. A partir d’aquest punt de sortida l’argument assoleix nivells de surrealisme no igualats des de Buñuel. Alliçonadora l’atenció amb que la projecció és seguida pels silents passatgers del autocar, quasi com si fossim a missa.

Cuernavaca. El seu nom deriva de l’asteca “Cuauhnáhuac” (A la fi de la selva) que els espanyols per similitud fonètica batejaren Cuernavaca. Ciutat rica i asteca des del 1200 DC, fou arranada per Cortés el 1521 amb motiu de la seva “visita” i on hi situà la seva residencia, després de “desconstruir” les pedres de la piràmide de la ciutat, amb les quals construí el seu palau i la catedral, ambdós encara dempeus.

D’ençà, Cuernavaca gaudeix, fins avui, d’un cert renom per ser zona residencial de la “noblesa” i la burgesia de Mexico DF i de l’Estat de Morelos .

Des de Cuernavaca un estrambòtic i atrotinat bus de segona classe deixa al bell mig de la carretera de Rodeo i un taxi furtiu, aparegut per art d’encantèri, atansa fins als peus de Xochicalco.


La ciutat de Xochicalco, aixecada entre el 600 i 900 DC, es troba penjada d’alt d’un turó des d’on es controla la plana de Cuernavaca. Fou una ciutat amb una forta càrrega religiosa i litúrgica.

Molt ben ressuscitada de les seves runes (Patrimoni Humanitat-UNESCO/1999) compta amb una Acròpoli residencial, un observatori soterrat, dos camps de “Juego de Pelota”, una piràmide, diversos altars i temples, i molt especialment els relleus intactes del temple de Quetzalcóatl, deïtat cabdal en el món asteca i maia. Xochicalco recorda Micenes, a l’Argòlida grega, tant pel que fa a la seva estructura urbanística com pel seu relleu orogràfic.

PROPER POST :             

                               CHIAPAS,  LA  PORTA  MAIA  DE  YUCATÁN










L'autoria, de totes les fotografíes i textos, del bloc CatSerra.Cat
pertany a Josep Maria Serra i Muñoz

dijous, 7 d’abril del 2011

UN TOMB PER MÉXICO D.F.






DIMECRES 26 GENER 2011 : VOL DE MIAMI  A MÉXICO DF

Jornada de trànsit: vol de Miami a Mexico DF. 

A l’aeroport de Miami es llegeix l’avís següent: “... los bultos deben de ser atendidos permanentemente ya que pueden ser removidos por las autoridades...”  És idiomaticament correcte, però fa soroll a les oïdes. 

Arribada a la T-2 de l’aeroport “Benito Juarez” de Mexico DF o senzillament DF, és a dir, Distrito Federal. Benito Juarez, primer president d’origen indígena, fou batejat “Benemérito de las Américas”, ara el seu nom bateja l’aeroport internacional.

El metro de México DF està considerat un dels més complets del món pel que fa a la xarxa suburbana, però no disposa d’escales mecàniques ni ascensors, el que fa que sigui un calvari anar al centre, des del aeroport, arrossegant maletes. 

El primer contacte que un hom té amb el Centro Histórico i amb la ciutat, així que se surt de l’estació Zócalo, és molt depriment, especialment si ja fa nit. Una solitud silent i fosca envaeix la plaça del Zócalo en contrast amb els passadissos del metro atapeïts de riuades de gent en un estat de deliri i excitació.

El centre històric fa trist; tristor realçada per unes façanes de pedra bruta i rònega, per la presència inquietant i massiva de l’exercit a tot arreu i pel color ombrívol del terra dels carrers. Foscos o bruts, o ambdues coses!? Pol·lució extrema. Les façanes vitrades han de ser netejades permanentment.
No és una bona acollida que fa D.F. al foraster que acaba d’arribar. De cop et venen ganes de retornar a l’aeroport Benito Juarez i ser “removido” cap a una altra destinació.

 DIJOUS 27 GENER 2011 : MÉXICO DF

 Molt recomanable l’hotel NH Centro Histórico. Centric com el seu nom ens diu. Obligadament, la visita a una ciutat, s’ha de fer des del seu epicentre, exceptuant la ciutat de Roma... per motius que ara no venen al cas.

La plaça de la Constitución o Zócalo, de 240x240 metres, és una de les places més grans del món i segurament de les més inhòspites. Catedral Metropolitana, Palacio Nacional, Palacio del Distrito Federal, Centro Cultural del Reino de España, Portal de Mercaderes i hotels de luxe falquen les quatre mans de la plaça.

En el bellmig, el Zócalo, epicentre de la plaça, s’alça una bandera mexicana de dimensions gegantines, que inspirà a Jose Maria Aznar, en visita a DF com a Presidente, a emplaçar-ne una d’espanyola en els Jardines del Descubrimiento a Madrid, també de dimensions similars o superiors, en una clara afirmació de “no-nacionalisme”... cosmopolita i universalista, clar!


La tradició, avalada per la història i l’arqueologia, assenyalen el Zócalo com el centre de la capital mexica (asteca) de Tenochtitlan que fou fundada el 1356 i que caigué en mans de Cortés el 1521. Fou de vida curta però esclatant. Tenochtitlan, de la que se’n pot veure una maqueta al Museo Arqueologico, disposava d’un urbanisme en quadricula i fou embellida amb temples, palaus i piràmides.

El primer que feu Hernan Cortés fou d’esborrar la memòria històrica asteca  enderrocant el centre de la capital mexica. Sobre el Templo Mayor s’hi construí la Catedral Metropolitana i sobre els fonaments del Palau de Moctezuma hi construí el seu quarter general, després Palau del Virrey, l’actual Palacio Nacional.

Tenochtitlan s’assentava sobre una illa del llac Texoco, avui completament sec i on s'hi amunteguen els 24 milions de capitalins actuals, i es connectava amb la resta del territori de l’imperi asteca per ponts i carreteres. L’antiga capital mexica, gaudia d’una xarxa d’aqueductes, serveis de neteja i cos de bombers així com enginys hidràulics avançadissims.

Per fer un símil, potser agosarat, els maies foren els atenencs i els asteques els espartans de les cultures precolombines. L’asteca fou una societat fortament militaritzada que tenia sotmesos altres pobles indígenes que vivien sota un regim d’esclavatge. Cortés, murri i astut, feu aliança amb els pobles sotmesos i amb llur ajuda, entrà a la capital.

Hernan Cortés hi fou ben rebut per Moctezuma puig aquest va creure que era la reencarnació de Quetzalcoatl, Serp Emplumada, que el calendari azteca n’havia predit el seu retorn per l’any 1519, precisament l'any de l’arribada de Cortés a Yucatan. Evidentment Hernan Cortés, un cop arranat el poder asteca, imposà la nova religió a sang i fetge i sotmeté de nou a esclavatge els 100.000 ex-esclaus que l’havien ajudat a entrar a Tenochtitlan.

Els virus i bactèris importats del Vell Continent, feren la resta, i castigàren la població indigena que no n’estava immunitzada, delmant irremeiablement la seva demografia. 

Tota la història viscuda a la Nueva España, per uns i altres, demostra la falsedat del mite del “bon salvatge”, la falsedat de que els asteques fossin salvatges i la certesa que, l’arranament d’una civilització, és pugui justificar sota cap concepte. Ens hauriem de demanar qui fou el salvatge!

Catedral Metropolitana i Sagrario, ambdós bastits sobre les runes del asteca Templo Mayor i ambdós torçats per la inestabilitat del terreny de l’antic llac Texoco. 

En el Palacio Nacional, on s’hi ha instal·lat una exposició clau sobre els 200 anys de la historia mexicana des de la seva indepèndencia, s’hi troben murals espectaculars de Diego Rivera, parella de la també pintora Frida Kahlo, que pouà la seva inspiració en els relleus i pintures maies i asteques.



































El “muralisme” ha tingut un gran predicament a Mèxic d’ençà del 1920 fins als nostres dies. Just després de la revolució, el ministre Vasconcelos va fer l’encàrrec a joves pintors per tal que expliquessin la història de la Nueva España i del seu alliberament fins a la revolució. És un estil impactant que genera una certa revolta interior.

El “muralisme” és un corrent tipicament mexicà que enllaça amb la tradició pictòrica maia i asteca de decorar els murs dels temples i palaus. De l’época pre-colombina, aquesta corrent pictòrica, n’agafa els colors vius i el recarregament visual.

Tres són els grans mestres, Diego Rivera, el més majestàtic, en Siqueiros, també involucrat en un atemptat fallit a Lev Trotsky, i finalment Orozco de temàtica més universalista. Tots ells, però, gent compromesa amb la revolució, mostren el dolor, les gravetats i l’anorreament comesos als pobles indigenes.

El Centro Historico fa per a tota una jornada. Un allau d’esglésies, palauets, palaus i convents llaura tot el centre. 

Potser, però, la descoberta més impactant no té res a veure amb el DF colonial sinó amb el “porfiriato”. Porfirio Diaz presidí México del 1877 al 1911 en una mena de dictadura il·lustrada. La seva fi donà tret de sortida a la revolució mexicana dels Zapata, Pancho Villa i tants d'altres.


        Porfirio Diaz, en un atac megalòman, feu embellir la capital. Del “porfiriato” hi resta, entre d’altres, el impactant Palacio Bellas Artes, edifici eclèctic que passeja de l’Art Nouveau eclèctic fins a l’Art Déco més normatiu.



        El més impactant de tot, però, és la profusió de marbres d’alta gama que s’hi apleguen a l’exterior i a l’interior de l’edifici, al punt que teatres com el Liceu de Barcelona queden arraconats a nivell de teatret de barriada. 

      Si l’exterior del Palacio és corprenent, per la seva contundència majestuosa i marmòria, el seu interior provoca efectes al·lucinògens, donat que estem parlant d’un autèntic allau de marbres, metalls, aditaments diversos, punt de llum i vitralls de gran qualitat i "grandeur", i clar, tot ordenat segons l’estil més canònic de l’Art-Déco....   Una joia!!!

   PROPER  POST :        
                        UN TOMB DE LA MÀ DELS ASTEQUES