divendres, 1 d’abril de 2011

UN TOMB PER MIAMI-CITY & CAYO LARGO



DILLUNS 24 GENER 2011 : MIAMI CITY & STARS ISLANDS 

Tonificació matinal amb un esmorzar a l’americana i una passejada per Ocean Drive. Fa un dia lleig. La jornada comença amb un tour en bus turistic: DownTown, Pequeña Habana, Stars Islands, Coral Gables, Coconut Grove... Miami City, vaja!

Down Town és el centre del Miami modern i alhora “business district” farcit de gratacels d’una gran lletjor. Benidorm però en dimensions americanes.
Tot el centre està blocat per la policia com a mostra de dol per l’assassinat d’uns agents a mans de delinqüents. Sembla més un “cop de força” que un dol. Diversos helicòpters romanen flotant al cel tot el dia. Immòbils fan batre les aspes del girador amb un soroll eixordador. A terra els cotxes-patrulla han blocat tota la ciutat. És fa evident que són un poder fàctic molt potent. Miami’s Corruption Performance!!!!
Després de Down Town, el bus turístic s’enfila cap a Litlle Habana, districte on es concentren un milió i mig de cubans. És un barri impersonal i immens on no es flaira l’ambient de Cuba per enlloc.


Miami, malgrat tenir un nombre d’habitants no massa gran -uns quatre milions d’empadronats- té una extensió territorial gegantina: 150 klm de nord a sud i uns 50 d’est a oest. Insostenibilitat a graus extrems.
El districte Coral Gables, és xic i colonial, on hi ha la seu de l’hotel Biltmore que fou residència habitual d’Al Capone i altres patums mafioses de l’època. En aquest districte el Consulado del Reino de España hi té la residència oficial en un palauet restaurat curosament. Un hom es demana quin sentit té mantenir aquesta despesa suntuària com no sigui la de disposar d’un mausuleu per a velles glòries o per a agraiments a “serveis prestats”. Després en hi ha que fan escarafalls perquè la Generalitat té obertes quatre delegacions al món!!! Qui no té feina, el gat pentina!
Finalment Coconut Grove, barri tipicament caribeny, poblat per habitants de color i amb construccions d’estil “jamaicà”. A Miami Marina, l’AT&T Amphitheater anuncia la propera actuació, la més important de la decada, del cantant internacional, Raphael. Tot a gran nivell.
La sensació de cartró-pedra, tant “cultural” com estètica, és corona amb la visita en “vaporetto” a Stars Islands al bell mig de la llacuna que separa el Miami continental del Miami costaner.
Les “Stars Islands” són un reguitzell d’illes, majoritariament artificials, on tenen casa “cutrelux”, port privat, iot i jardí els i les stars del món hispà.
No cal dir que del món hispà en la seva vessant més tronada i subcultural, no pas aquella que llueix universalment per la seva extraordinaria literatura, sinó la que regna en la música comercial lleugera, tonteta i ensucrada.


Ben sopat, la nit convida a una passejada per Ocean Drive on tot sembla com Lloret de Mar o Marbella, es a dir, la follia d’un munt de gent excitada i necessitada d’autoenganyar-se: sopars de plàstic com si fossin d’alta cuina, música dolenta com si fos bona, llums de neó com si fossin naturals, noies que fan "serveis" però que no ho sembla però que en fan, cossos i cares siliconats que fan veure que han estat parits per l’encanteri de la Natura... o sigui, il·lusió d’il·lusions!
        La inconsciencia generalitzada es fa inquietant. Com es pot gestionar un món que va saturat de bandes tribals, diverses i contraposades? L’esclat demogràfic, la massificació i la vulgarització, tot estratificat en perfils sociològics múltiples i ignorants de la realitat complexa, ho fa tot plegat insostenible?

DIMARTS 25 GENER 2011 : KEY WEST - LONG KEY

Key West es troba a uns 200 kilòmetres al sud de Miami. Un rosari d’illes nomenades Florida Keys, també Long Keys o Cayo Largo; queden cosides al continent per una carretera sobrevolada que fou construïda els anys 50.  

En aquest indret, el 1521, Juan Ponce de León, en la diada de la Pasqua de Resurrecció, feu peu a terra i batejà aquell territori amb el nom de la primera Pasqua, és a dir La Florida. Segles més tard Long Key saltà a la fama pel film homònim, Cayo Largo, una de les més claustrofòbiques pel·lícules del cinema negre, rodada el 1948 amb la Bacall i en Bogart sota la direcció de John Hudson i l’actuació estel·lar d’una tempesta tropical.

Key West és la darrera de les illes del rosari i des d’on es va posar sota control aeri l’illa de Cuba quan la crisi dels missils el 1962. És, també, el punt més meridional dels Estats Units distant tan sols 90 kilometres de l’Habana.





Avui Key West és una població farcida d’antigues cases colonials, engolides per una jardineria tropical esclatant, que recorda el passat recent i glamurós de la cultura cinemàtogràfica americana. 




En un carrer mig perdut de Key West, una Marilyn Monroe de cartró-pedra, reb el visitant amb la seva disfressa més esclatant i icònica, faldilles enlaire, cames nues i pitrera penjant, parodia la seqüencia immortal de “Seven year itch” (La temptació hi viu a dalt) del diví Billy Wilder. 



      Qui no recorda una de les escenes més tòrrides de la història del cinema quan la Monroe li diu al seu sofert i rescalfat veï que l’estiu tan calorós de New York l’obliga a desar la seva roba interior a la nevera per tal que, un cop posada, li mantingui fresques les seves parts íntimes???

Només posar els peus a Key West un aiguat tropical, per tant intens, escampa els vianants, que són rescatats dels seus aixoplucs uns minuts després per un sol llampant i rejovenit. Aquest és un lloc emblemàtic del Golf de Mexic, tant pel clima, l’aigua turquesa, la vegetació omnipresent i les tempestes dels “hurricanes” de tardor.



        Florida Keys és un paradís i segurament on hi ha les platges més fotogèniques del planeta. La posta de sol a Key West es fa liturgia; al capvespre centenars de persones s’amunteguen al Sunset Promenade per tal de desitjar bona nit a l’astre. Dos aplaudiments; quan l’astre toca mar i quan el darrer raig s’amaga sota l’aigua.















    
 PROPER POST : 
                                                                         UN TOMB PER MÉXICO D.F.



4 comentaris:

pon ha dit...

Qué curiosa la costumbre de aplaudir al sol.

Tu segumdo tomb, muy interesante; tu forma de contarlo hace que sea muy fácil imaginarlo, ayudada por las fotos. Im-pre-sio-nan-te el mar turquesa, es que parece un tarro de pintura!!!! y ese cielo naranja!!!!

Encantadora la mansión colonial; me sigue gustando más el skyline de Nueva York, después de tantas películas es como si estuviera en casa.

Me queda la sensación de que Miami debe ser un sitio digno de visitar una vez, pero no repetir. En cambio los Cayos deben ser como para quedarse a vivir y contemplar a diario ese sol y ese mar, pero claro, con un buen refugio para los huracanes. La conjugación de lo más bello y lo más destructivo es fascinante y terrible a la vez.

Qué nos depara Méjico D.F.??? Estoy deseando verlo y leerlo.

Un besín.


PD: me encanta Raphael.

CatSerra.Cat ha dit...

Bueno, es que quizás cuando se aplaude al Sol es que en el fondo uno se aplaude a sí mismo.
Pues sí los Cayos son para quedarse a vivir, a pesar de los huracanes... de hecho casi cada año los Cayos son desalojados porque quedan en parte sumergidos bajo el mar.
El color turquesa es tal cual ves en la foto. Como tu muy bien dices es como un tarro de pintura en el que el horizonte se confunde con el agua del mar.
Miami, hay que visitarla, pero once it's enough!
Te encanta Raphael??? No entiendo nada!!! Pero en la vida todo son misterios inexcrutables. Llega a ser más empalagoso que el propio Llach... que ya es decir!!! Que los dioses me pillen confesado!!! Amén!!!
Besín.

pon ha dit...

te aseguro que hay cosas mucho peores jejejejeje

Unknown ha dit...

Saps que és el que més em va agradar de Miami? Sopar en una casa a Stars island, veient com els edificis, il·luminats durant la nit, gairebé tocaven el cel :)... em de parlar d'aquesta visita eh?¿ ejeje
Una abraçada company!