dijous, 7 d’abril de 2011

UN TOMB PER MÉXICO D.F.






DIMECRES 26 GENER 2011 : VOL DE MIAMI  A MÉXICO DF

Jornada de trànsit: vol de Miami a Mexico DF. 

A l’aeroport de Miami es llegeix l’avís següent: “... los bultos deben de ser atendidos permanentemente ya que pueden ser removidos por las autoridades...”  És idiomaticament correcte, però fa soroll a les oïdes. 

Arribada a la T-2 de l’aeroport “Benito Juarez” de Mexico DF o senzillament DF, és a dir, Distrito Federal. Benito Juarez, primer president d’origen indígena, fou batejat “Benemérito de las Américas”, ara el seu nom bateja l’aeroport internacional.

El metro de México DF està considerat un dels més complets del món pel que fa a la xarxa suburbana, però no disposa d’escales mecàniques ni ascensors, el que fa que sigui un calvari anar al centre, des del aeroport, arrossegant maletes. 

El primer contacte que un hom té amb el Centro Histórico i amb la ciutat, així que se surt de l’estació Zócalo, és molt depriment, especialment si ja fa nit. Una solitud silent i fosca envaeix la plaça del Zócalo en contrast amb els passadissos del metro atapeïts de riuades de gent en un estat de deliri i excitació.

El centre històric fa trist; tristor realçada per unes façanes de pedra bruta i rònega, per la presència inquietant i massiva de l’exercit a tot arreu i pel color ombrívol del terra dels carrers. Foscos o bruts, o ambdues coses!? Pol·lució extrema. Les façanes vitrades han de ser netejades permanentment.
No és una bona acollida que fa D.F. al foraster que acaba d’arribar. De cop et venen ganes de retornar a l’aeroport Benito Juarez i ser “removido” cap a una altra destinació.

 DIJOUS 27 GENER 2011 : MÉXICO DF

 Molt recomanable l’hotel NH Centro Histórico. Centric com el seu nom ens diu. Obligadament, la visita a una ciutat, s’ha de fer des del seu epicentre, exceptuant la ciutat de Roma... per motius que ara no venen al cas.

La plaça de la Constitución o Zócalo, de 240x240 metres, és una de les places més grans del món i segurament de les més inhòspites. Catedral Metropolitana, Palacio Nacional, Palacio del Distrito Federal, Centro Cultural del Reino de España, Portal de Mercaderes i hotels de luxe falquen les quatre mans de la plaça.

En el bellmig, el Zócalo, epicentre de la plaça, s’alça una bandera mexicana de dimensions gegantines, que inspirà a Jose Maria Aznar, en visita a DF com a Presidente, a emplaçar-ne una d’espanyola en els Jardines del Descubrimiento a Madrid, també de dimensions similars o superiors, en una clara afirmació de “no-nacionalisme”... cosmopolita i universalista, clar!


La tradició, avalada per la història i l’arqueologia, assenyalen el Zócalo com el centre de la capital mexica (asteca) de Tenochtitlan que fou fundada el 1356 i que caigué en mans de Cortés el 1521. Fou de vida curta però esclatant. Tenochtitlan, de la que se’n pot veure una maqueta al Museo Arqueologico, disposava d’un urbanisme en quadricula i fou embellida amb temples, palaus i piràmides.

El primer que feu Hernan Cortés fou d’esborrar la memòria històrica asteca  enderrocant el centre de la capital mexica. Sobre el Templo Mayor s’hi construí la Catedral Metropolitana i sobre els fonaments del Palau de Moctezuma hi construí el seu quarter general, després Palau del Virrey, l’actual Palacio Nacional.

Tenochtitlan s’assentava sobre una illa del llac Texoco, avui completament sec i on s'hi amunteguen els 24 milions de capitalins actuals, i es connectava amb la resta del territori de l’imperi asteca per ponts i carreteres. L’antiga capital mexica, gaudia d’una xarxa d’aqueductes, serveis de neteja i cos de bombers així com enginys hidràulics avançadissims.

Per fer un símil, potser agosarat, els maies foren els atenencs i els asteques els espartans de les cultures precolombines. L’asteca fou una societat fortament militaritzada que tenia sotmesos altres pobles indígenes que vivien sota un regim d’esclavatge. Cortés, murri i astut, feu aliança amb els pobles sotmesos i amb llur ajuda, entrà a la capital.

Hernan Cortés hi fou ben rebut per Moctezuma puig aquest va creure que era la reencarnació de Quetzalcoatl, Serp Emplumada, que el calendari azteca n’havia predit el seu retorn per l’any 1519, precisament l'any de l’arribada de Cortés a Yucatan. Evidentment Hernan Cortés, un cop arranat el poder asteca, imposà la nova religió a sang i fetge i sotmeté de nou a esclavatge els 100.000 ex-esclaus que l’havien ajudat a entrar a Tenochtitlan.

Els virus i bactèris importats del Vell Continent, feren la resta, i castigàren la població indigena que no n’estava immunitzada, delmant irremeiablement la seva demografia. 

Tota la història viscuda a la Nueva España, per uns i altres, demostra la falsedat del mite del “bon salvatge”, la falsedat de que els asteques fossin salvatges i la certesa que, l’arranament d’una civilització, és pugui justificar sota cap concepte. Ens hauriem de demanar qui fou el salvatge!

Catedral Metropolitana i Sagrario, ambdós bastits sobre les runes del asteca Templo Mayor i ambdós torçats per la inestabilitat del terreny de l’antic llac Texoco. 

En el Palacio Nacional, on s’hi ha instal·lat una exposició clau sobre els 200 anys de la historia mexicana des de la seva indepèndencia, s’hi troben murals espectaculars de Diego Rivera, parella de la també pintora Frida Kahlo, que pouà la seva inspiració en els relleus i pintures maies i asteques.



































El “muralisme” ha tingut un gran predicament a Mèxic d’ençà del 1920 fins als nostres dies. Just després de la revolució, el ministre Vasconcelos va fer l’encàrrec a joves pintors per tal que expliquessin la història de la Nueva España i del seu alliberament fins a la revolució. És un estil impactant que genera una certa revolta interior.

El “muralisme” és un corrent tipicament mexicà que enllaça amb la tradició pictòrica maia i asteca de decorar els murs dels temples i palaus. De l’época pre-colombina, aquesta corrent pictòrica, n’agafa els colors vius i el recarregament visual.

Tres són els grans mestres, Diego Rivera, el més majestàtic, en Siqueiros, també involucrat en un atemptat fallit a Lev Trotsky, i finalment Orozco de temàtica més universalista. Tots ells, però, gent compromesa amb la revolució, mostren el dolor, les gravetats i l’anorreament comesos als pobles indigenes.

El Centro Historico fa per a tota una jornada. Un allau d’esglésies, palauets, palaus i convents llaura tot el centre. 

Potser, però, la descoberta més impactant no té res a veure amb el DF colonial sinó amb el “porfiriato”. Porfirio Diaz presidí México del 1877 al 1911 en una mena de dictadura il·lustrada. La seva fi donà tret de sortida a la revolució mexicana dels Zapata, Pancho Villa i tants d'altres.


        Porfirio Diaz, en un atac megalòman, feu embellir la capital. Del “porfiriato” hi resta, entre d’altres, el impactant Palacio Bellas Artes, edifici eclèctic que passeja de l’Art Nouveau eclèctic fins a l’Art Déco més normatiu.



        El més impactant de tot, però, és la profusió de marbres d’alta gama que s’hi apleguen a l’exterior i a l’interior de l’edifici, al punt que teatres com el Liceu de Barcelona queden arraconats a nivell de teatret de barriada. 

      Si l’exterior del Palacio és corprenent, per la seva contundència majestuosa i marmòria, el seu interior provoca efectes al·lucinògens, donat que estem parlant d’un autèntic allau de marbres, metalls, aditaments diversos, punt de llum i vitralls de gran qualitat i "grandeur", i clar, tot ordenat segons l’estil més canònic de l’Art-Déco....   Una joia!!!

   PROPER  POST :        
                        UN TOMB DE LA MÀ DELS ASTEQUES

                                       

3 comentaris:

pon ha dit...

Mira que irte a Méjico DF y acordarte de la banderita del Ansar....pa matarte. Ya bastante tengo con verla de vez en cuando, que no es que la vea, es que se te cae encima. Qué chirrido.

La imagen de los hombres-araña es flipante. Imagino que deben de estar suspendidos a gran altura; al menos, a los limpiacristales no les faltará trabajo.

Se aprecia muy bien en tu foto la grandiosidad de Tenochtitlan, en algún sitio leí que podían inindarla y desecarla a voluntad, los aztecas eran unos ingenieros hidráulicos de primera magnitud....y evidentemente nada tenían de salvajes. Ni de buenos, ni de malos, como cualquier otro pueblo y civilización. Es una pena y ahora nos damos cuenta de todo lo que se ha perdido en tantos siglos de guerras e invasiones constantes en todo el planeta. Y seguimos haciéndolo, tampoco hemos aprendido mucho; En siglos pasados estas apreciaciones no existían, pero hoy día es inmperdonable.

Siento decirte, Serra, que Diego Ribera no me gusta nada y es más, me disgusta profundamente. El muralismo no me hace cosquillas. Aprecio su importancia artística pero no es para mí.

Ahora bien, la porfiriada del final es la traca. No tengo palabras para tantos.....brillos......menos mal que luego he tropezado con una cabeza de piedra que me ha reconciliado con la Humanidad y sus gentes. Impresionante ese rostro. In person debe ser para temblar.

Bien por la intro a Méjico DF como la puerta al país azteca. Espero el siguiente capítulo con ansiedad. Mientras tanto, volveré a leer "El dios de la lluvia llora sobre Méjico".

Besines, Serra.

CatSerra.Cat ha dit...

No hay por menos de recordar el origen cronológico de la idea de la banderita de Ansar. Aquí levantó tantas risas!!! Acullá levanto entusiasmos!!! Es bueno saber el origen de las cosas. No hay que olvidar nunca la memoria histórica. Aunque parezca una broma... toda actuación política nunca es virgen ni en su origen ni en su finalidad.
También es cierto que la Humanidad no ha aprendido de la Historia. Siempre caemos en los errores ya cometidos.
Hasta que los Estados y los ciudadanos no aprendan a pedir perdón por sus desmanes nunca saldremos del atolladero. Que yo recuerde, sólo Alemania ha pedido perdón por sus apocalípsis particular.
Lo que no es de recibo es que encima un país se regodee de sus fechorias, como un conocido Jefe de Estado que en 1992 en el Vº Centenario del Descubrimiento llegara a decir que nunca hubo imposición en el Nuevo Mundo y que los que allí llegaron fueron recibidos con los brazos abiertos... y nadie le levantó la voz!!!
Los comentarios que he recibido en mi mail sobre mi llegada a DF han sido críticos, por expresar un texto deprimente y desagradable. Hay que ir y verlo.
No obstante, DF es un destino excelente y obligado para un viajero, pues ofrece todo lo bueno y lo malo de cualquier ciudad del mundo, en éste caso una de 24 millones de personas.
Besito, Marisita.

pon ha dit...

Había escrito un parrafazo pero no voy a entrar por ahí, al menos aquí.

No veo tu texto ni deprimente ni desagradable; es simplemente realista. Los relatos de viajes pueden estar más o menos adornados o novelados pero si el autor opta por no esconder la realidad, a mi me parece muy bien y correcto. El relato es tuyo al fin y al cabo. En la línea de los relatos realistas de Proulx, Kerouak, Miller, Hemingway; contemporáneo y americano. Va creciendo bien.

Besines, chiquitín.