dissabte, 14 de maig de 2011

KUKULCAN VIU A LA CIUTAT DE SANG


Un dels avantatges de perdre un bus a qualsevol punt de Mèxic és que al cap de ben poc en surt un altre. Potser no serà una ”corrida” de primera classe però sí una de segona. El segon avantatge del sistema òptim de transport que gaudeix Mèxic és que amb una “corrida” de segona pots conèixer més a fons el país i és més econòmic. Per un preu mòdic, el bus actua com una màquina del temps i fa volar 100 anys enrere o 500, en destinació al "Mèxic profund".

El desavantatge de les "corridas" és l’aire condicionat que sempre va engegat al màxim i t’obliga a dur una manta per tal d’estalviar-te un refredat. En el cas que un hom s’atreveixi a fer una petició al xofer de la "corrida", per tal que redueixi la intensitat del fred, la resposta sempre serà la mateixa : “las normas no lo permiten”. A Mèxic, hom diria, que tot allò que reclami solucions individuals o capacitat de decisió en qualsevol àmbit que s’escapi un mil·límetre de les normes, la resposta és sempre pautada, “las normas no lo permiten”. Sembla doncs un país molt normatiu.

L’any 1954 Charlton Heston protagonitzà una pel·licula nomenada “Cuando ruge la marabunta”. La “marabunta” era un allau infinit de formigues que, com Àtila, arranava tot al seu pas. El film fou tan popular que, en el seu moment, per a dir que hi havia una generació de gent en algun indret s’acostumava a dir que “hi havia una marabunta de gent” o que “aquell indret era la marabunta”.

El lloc sagrat de Chichen Itzá podria ser la versió actualitzada de l’esmentada pel·lícula de l’any 1954.

Quan es visita un lloc clau de l’imaginari col·lectiu universal, Coliseum de Roma, Sagrada Familia, London Tower, Vaticà, Piràmides de Giza o el Louvre, un hom no es pot estar de reflexionar en tres línies de pensament: l’explosió demogràfica mundial, la vulgarització de la “cultura” i finalment en l’educació-formació-civisme del individu. Com que no tinc elements prou temperats de judici, tan sols plantejo els interrogants.

No sé pas si a “Metropoli” de Fritz Lang, a “1984” d’Orwell o a “El món feliç” de Huxley es preveia el detall que, en el futur, els humans anirien “marcats” com els vedells, amb uns braçalets de colors al canell de la mà, per tal que no és barregessin amb altres vedells d’altres centres ramaders, o també anomenats hotels.

Sortosament les autoritats arqueològiques i de l’Estat Federal, a part de clavar 165 Pesos d’entrada per cap, han blocat amb cordes aïllants els monuments de Chicen Itzá i així evitar la invasió de bípeds amb la conseqüent trinxamenta de les restes d’aquest lloc sagrat.

El parc temàtic de Chichen Itzá, es veu amenitzat en el seu recinte interior, per centenars de “top manta”, potser un miler, que pretenen vendre artefactes “autèntics” trobats a les runes i manufactures artesanes però que la intuicïó diu que són “made in China”.

Chichen Itzá ve a ser com quan anem al camp i veiem aquelles fileres de formigues que com rius transiten i traslladen engrunes del menjar al niu i a l’inrevés. Paga, doncs,  la pena fer el sacrifici de patir els inconvenients de tanta "marabunta"? 


Doncs sí!!! Chicen Itzá és el top.

Fins a 20 estructures de primer ordre i molt ben restaurades, de les que podriem citar com a top de tops: “Piramide/Castillo de Kukulcan”, “Juego de Pelota”, “Templo de los Guerreros”, “Plaza de las Mil Columnas”, “El Caracol-Observatorio”, “Mercado”, “Baño de Vapor”, “Iglesia”, “Casa de las Monjas”, “Cenote Xtoloc”...


Chichen Itzá, “Pou dels Bruixots d’Aigua”, fou el darrer reducte de la civilització maia en caure arrossegada per els seu propi declivi, defensada, però, amb becs i urpes, per una milícia que gaudia de dos bandols solidaris: els jaguars i els àligues.

Però si hi havia una deïtat que manava a Chichen Itzá fou Kukulcan, “Serp Emplumada”, que encara avui baixa lentament des del templet del cim de la piràmide els dies dels equinoccis de primavera i de tardor. Baixa seguint l'angle de la llum del Sol i per la nit amb la llum de la Lluna, si en hi ha. Res més precís ni poètic.

“El Castillo”, com se li diu avui, no és altra cosa que un sofisticadíssim calendari o relotge suïs gegant. 

La deitat de la Serp Emplomada fou reverenciada tan per maies com per asteques, els uns l’anomenaven Kukulcan i els asteques Quetzalcóatl.

També cal recordar que aquestes estructures formen part de les 65.000 que les autoritats arqueològiques tenen llistades i registrades a tots els antics territoris de la civilització maia.


“El Caracol” potser no sigui ni el edifici més ben conservat ni el que ofereix una arquitectura més glamurosa però és l’observatori més antic que es conserva al món. No és difícil d’endevinar que la torre central, de disseny cupulat, ens recorda els observatoris contemporanis.

“El Juego de Pelota” de Chichen Itzá és el més ben conservat, espectacular i gran de tota la terra maia. La seva forma i grandària no el fa fotografiable com no sigui des del cel. Llarg de 170 metres i 75 d’amplada el terreny central queda emmarcat per construccions de gran solemnitat i austeritat.

Sobre el “juego de pelota”, en maia “Pok-Ta-Pok”, hi ha certeses i llegendes. 

Queda clar que els dos equips que hi jugaven ho feien seguint un rituals religiosos que pretenien sostraure els designis i voluntats dels déus. L’abillament litúrgic dels jugadors manifesta que foren ritus religiosos. El capità dels guanyadors decidia quin jugador de l’equip contrari havia de ser sacrificat, ritual que es realitzava al hieràtic, sobri i bell “Templo de los Jaguares”. També es diu que el sacrificat era el capità de l’equip guanyador que així assolia un estatus quasi diví. 


         Pok-Ta-Pok :  Cap de Kukulcan  &  Llotja del “Templo de los Jaguares"

        Templets, altars, palauets i relleus es van disseminant i alternant per tot arreu, però en arribar al centre neuràlgic de la ciutat, l’entorn embolcalla la ment i l’ànima.

A l’esquena el monumental Pok-Ta-Pok, a l’esquerra l’Altar dels Jaguars i les Àligues, a la dreta la contundència sacra del “castell” del Kukulcan i al davant, la majestuositat del Temple dels Guerrers, amb la seva esplèndida graonada d’escales, les centenars de serenes columnes que fòren un atri porxat, els relleus de kukulcans i de carasses coronades, de dentells treballats en punta de coixí i tot presidit per una escultura de Chac-Mool.

Chichen Itzá fou una societat extremadament militaritzada i guerrera, al punt que la llegenda i l’arqueología diuen que tota la ciutat fou pintada de roig-rubí, color de la sang, per tal de recordar les intencions dels seus habitants als visitants desmemoriats.

 
         Chien Itzá : panoràmica de la vessant est de la Plaza de las Mil Columnas

La “Plaça de les Mil Columnes” roman tranquil·la i solitària!!! Els vedells "marcats" segueixen obedientment la ruta marcada pels “top manta” i la plaça s’estalvia la generació de turistes. No s’entén massa el perquè d’aquest aïllament tan sobtat, potser és una concessió a l’autenticitat o potser que la marabunta es va  diluint en la selva.

Té mil columnes? És el primer que et ve al cap! Però tan se val, la grandesa de la seva distribució convida a pensar que així és. Aquesta plaça és presidida pel “Mercat”, que amb uns fonaments de 100 metres d’allargada per 25 d’amplada realcen totes les columnes que puguem imaginar, i, on se suposa que degudament porxat, era el lloc de transacció comercial de la ciutat.

Eixint del mercat reapareix el flux de gent que empeny cap a la zona que és diu “Grupo Central” on estructures de primer ordre l’embelleixen a bastament. Aquest districte de la ciutat fou construït en el període post-clàssic a la fi de la civilització maia; el barroqisme de les filigranes murals recorden Uxmal i l’estil Puuc.
 
  












Chichen Itzá : 
Templo "La Iglesia"
Antic Temple de Chaac



        La Iglésia és una de les estructures més curosament treballades de tot el recinte i el seu nom, si més no ben curiós, ens ha arribat perquè aquest temple fou reconvertit en església catòlica en els temps de la colonització. Potser per això ens ha arribat quasi indemne.

       El Gran Inquisidor, Torquemada, prohibí personalment el “Juego de Pelota” a Chichen Itzá; per tal de netejar els pecats comesos en aquests rituals, va fer escollir l'edifici més refinat per a transformar-lo en una esglesia i, sembla doncs que, sense voler-ho, feu arribar intacta la joia de "La Iglésia", fins als nostres dies.

      Aquest temple inicialment fou consagrat a les deïtats de l’aigua i de la pluja donada la gran quantitat de carasses del déu Chaac que si observen.

Hom deixa Chichen Itzá amb un ai al cor. Un sospir melangiós barallat amb la trivialització en que ha caigut un lloc tan sublim.

PROPER  I  DARRER  POST :

                           A TULUM HI HA LA PLATJA DE LA FI DEL MÓN


7 comentaris:

pon ha dit...

De todos los posts sobre las culturas precolombinas es el que más me ha impresionado, y los demás no han sido precisamente leves. Pero sólo imaginar, a través de tus fotos, esa ciudad pintada completamente de rojo sangre....es que tú piensa en, por ejemplo, los cautivos de guerra enfilando hacia su ejecución rodeados de semejantes edificios, de color sangre, esas pirámides, esas ceremonias....se me ponen los pelos de punta!!!
Ahora bien, pocas muertes taaaaan alucinantes como que te saquen el corazón con un cuchillo de obsidiana u ónix. Eso si que es estilo!!!

Al margen de chorradillas, increíble la visita, a pesar de los souvenirs a la venta y demás hormigadas. Haces fácil imaginar lo que debió ser la vida en esas ciudades y esa civilización. Un post sobrio de nuevo, elegante y directo. Se agradece.

Constato dos cosas: que nuestras madres tenían razón cuando recomendaban viajar siempre con una rebeca por si los cambios de temperatura, y que la mejor manera de viajar por Méjico es en bus.

Un besín grande.Miau.

CatSerra.Cat ha dit...

Pon Churri... No dudes que mientras se pasea por Chichen Itzá, la tentación es inmensa en verlo todo pintado de rojo. No es exclusivo de esa ciudad pues es un color recurrente en la cultura maya y azteca... pero en Chichen Itzá les pilló un subidón.
De la ceremonia de la extracción del corazón, mientras el "paciente" debía mantenerse en vida, lo que más crispa las meninges es que para que el ceremonial fuera fetén, el corazón tenía que salir del pecho latiendo hasta apagarse en sus últimos estertores. Poca broma!!!! Como tu dices eso sí que era estiloso... y lo demás pura broma!
Los ritos de sangre siempre son mistéricos, sorprendentes y acaban pillandote por las partes nobles. La sangre es vida... y muerte!!!
No hay duda de que Chichen Itzá te sumerge en lo más íntimo de la civilización maya, sin olvidar Uxmal, Tikal o Palenque.
Me ha encantado tu comment. Anima a seguir... aunque el próximo post será el último del periplo maya... aunque tengo en reserva una crónica de Grecia... y luego Egipto...
Pon, no lo dudes dos veces... si vas a Yucatán y viajas en "corrida"... no te olvides de la manta!!!
Love te mando un beso.

guille ha dit...

Quina manera de començar insistint per tot arreu amb la "corrida". Indecent!

Bé, les fotos t'han quedat perfectes, sobretot la primera i la segona. La primera per la seva simetria i la pròpia bellesa inherent del que fotografies. La segona, pels dos planols que figuren. El canvi en el color de la pedra entre el primer i el segon li dóna encara més profunditat.


Sobre el que dius de la vulgarització de la cultura, ahir vaig sentir veritable ràbia. Tornava pel passeig de gràcia a casa meva sobre les 2 del mati i vaig veure ni més ni menys que a 4 persones pixant-se sobre edificis més o menys emblemàtics (el del fènix, la borsa de barcelona...). Per això, m'ha agradat molt el que dius sobre el "parc temàtic de Chichen Itzá". No s'escapa cap indret amb atractiu turístic.

La informació que proporciones és molt enriquidora. Per cert, jo tenia entès que al "juego de pelota" s'hi podien estar mesos jugant, ja que l'objectiu del joc era certament difícil d'aconseguir. Tens cap idea d'això?

És una sort que La Iglesia romangués en estat impol·lut o això sembla per les fotos.

En general, sembla que parlem d'un poble que no és d'aquest món. El fa encara més melangiòs, com tu dius, el fet que hagi desaparegut quasi de la nit cap al matí.

T'ha quedat molt bé,

Felicitats,

Guille

pon ha dit...

La vida es puro teatro, desde que naces hasta que te sacan el corazón latiendo.....aunque a diferencia de los cautivos de los mayas, sea figuradamente. Hay que ver las piezas tan bellas que son los cuchillos rituales de oro y ónix u obsidiana, teniendo el uso que tenían; qué dicotomía, fabricar algo tan hermoso para un fin tan cruel. Pero como dices, la sangre es vida y muerte; al fin y al cabo nosotros nos comemos el cuerpo y la sangre de Cristo, sofisticadamente, pero la antropofagia es evidente.

Para cuando vaya al Yucatán me agenciaré una mantita, no te preocupes, e intentaré ir todo lo que pueda en corridas. Cuanto más, mejor.

Besines, guapo. Miau.

CatSerra.Cat ha dit...

Guille... és cert que durant tota la crònica insisteixo molt sobre les "corridas". No ho puc evitar. Es converteix com en un "company" de viatge, un bon amic que et guia, un espai on interrelacionar-se amb la gent maia i amb la gent que va a veure maies... acaba sent una eina entranyable i forma part del viatge un pont cap als misteris i amagatalls de la selva.
Bé... el "juego de pelota" aplega molts misteris, llegendes i costums que no ens han arribat... o jo desconec. No sembla que fos tan dificil ficar la pilota però atenent l'element liturgic del joc es possible que se celebrés regularment... però no crec que un partit de pelota s'allargués durant mesos. Més no et sabria dir.
Estic d'acord amb tu que quan desconeixem una civilització sembla que no sigui d'aquest planeta. Els occidentals pequem d'un cert eurocentrisme i ens sembla miraculós que hi haguessin civilitzacions tan sofisticades.
El mateix ens passa amb Egipte. Moissés fugí de Tanis (Delta del Nil) cap al 1250 AC i mirat en ulls presents ens sembla una eternitat... doncs bé... dos mil anys abans que Moisses caminés cap al Sinai, Egipte ja havia construït la piramide de Kufu (Keops)!!!
Gràcies pels teus comments. Espero que quan torni a escriure una crònica pugi el llistó... aaahhh i les fotos... no n'estic massa content.
Abracinho
CatSerra.Cat

CatSerra.Cat ha dit...

Pon... yo no diría que la vida sea puro teatro, pero sí que precisa de una puesta en escena. Todos nuestros actos vitales les damos una liturgia.
Seguramente todo radica en el "alma" que uno le ponga al ritual de la vida. Demasiado a menudo los actos no tienen vida y entonces se convierten en "teatro"... o sea mentira.
El ritual marca las señas de identidad y de pertenencia. Somos gregarios y precisamos de la identificación para ser re-conocidos por el resto y seguramente para re-conocernos a nosotros mismos.
Besos... y no te olvides de la manta!!!
CatSerra.Cat

pon ha dit...

Serra de la serranía, según voy envejeciendo la vida me parece aún más puro teatro, mezclado con ópera, danzas macabras, coros gregorianos y mucho heavy metal. Unas veces mejor mezclado que otras.......porque quién sabe en qué lado del escenario estás, en platea, gallinero, tras las bambalinas o simplemente al otro lado del espejo. Así que en el fondo la vida es una tómbola, ya te toque la papeleta de la Ciudad de la Sangre o la de Tulum, donde por lo que parece por tu foto, la tómbola es complicada de ganar. Tiene pinta de estar muy alto.........ya veremos qué pasa en la playa del fin del mundo.

Un besín grande. Miau.