divendres, 20 de maig de 2011

A TULUM HI HA LA PLATJA DE LA FI DEL MÓN


DIMECRES 09 FEBRER 2011 : MÉRIDA A TULUM 

La Central de Autobuses de Mérida sembla una concentració d’europeus  que hagin quedat per a fer un cafè plegats. Els quatre nois franc-austríacs, els anglesos que no parlen, el matrimoni jubilat d’alguna universitat nor-damericana que ja passejaven per San Cristobal de las Casas, àdhuc, s’ha donat cita el jove enginyer peruà que es reivindica com a inca i que visita Yucatan per a saludar els seus cosins maies.

El més eixerit, però, és en Didier, d’avis catalans de Perpinyà i resident a Paris, que en un rampell d’estrès va vendre el seu negoci i el pis de Paris, i amb els diners fa dos anys que gira món. 
En Didier és tot ulls, tot somriure i tot felicitat. Sap que li resten encara dos anys de fer de viatger. El que no sap és que no podrà retornar. No podrà retornar perquè 4 anys fent de viatger et desmunta el concepte vital. Retornar a Paris com si res hagués passat??? No el veig, de bell nou a Paris, seguint les pautes del dia a dia!!!

 Aquestes trobades efímeres però regulars, a Palenke, a Tulum o a Merida, amb gent d’un perfil alternatiu, recorda les velles èpoques dels anys 60 quan Europa era farcida d’auto-stopistes, joves i no tan joves, que compartiem un continent no pas tan oficial com l’actual. Cinquanta anys abans d’Internet, Facebook o Twitter el tam-tam informatiu rutllava a cor que vols. El camp obert sempre és un reclam molt fort per als llops.
         El grup franc-austríac insisteix que es fa obligat anar a Ek Balam, “El Jaguar Negre”, i en Didier parla meravelles de Calakmul i Tikal d’on acaba d’arribar. Aquesta mainada es passeja pel Yucatán com si fos l’eixida de casa!!!


         Tulum és una mena de Castelldefels tropical i alternatiu. Res a veure amb Cancun o Playa del Carmen, més al nord, zones farcides de turisme estàndard. L’hotel Tulum Green Cabañas és com diu el seu nom; unes cabanes de fusta engolides en un bosquet de vegetació tropical a les afores de Tulum.

        Les platges són a la vora però la reserva natural que envolta les cabanes fa que per a fer un bany s’hagi de donar un volteu kilomètric, però el clima no acompanya per a banys degut a la presència de “La Niña” a tota la Riviera Maya. Plou a intermitències i a vegades amb gotallons d’un petricó. Al restaurant Doña Tina s’hi fan menjars de “comida económica” prou bona i familiar.


DIJOUS 10 FEBRER 2011 : COBÁ

Nit de pluja tropical, aiguat del bo, tempesta de pel·lícula.

Cobá, ciutat maia a uns 60 kilómetres al Nord-Oest de Tulum, s’assenta prop d’un llac melangiós atapeït de cocodrils. No és un lloc arqueològic que aixequi grans exclamacions però les seves restes s’escampen en una selva que és una reserva especialment protegida, tant per la flora com per la fauna. Els jaguars, els ocelots i els micos araguatos hi són preservats amb cura i atenció.

L’extensió territorial de Cobá és especialment gran. Des de l’ingrés al recinte fins a la gran piràmide hi ha una distància de 4 klm seguint un camí descarnat que travessa la selva farcida d’una vegetació prou desconeguda per a un europeu.

En arribar a la piràmide el cel s’obre damunt del bosc i un allau d’aigua sense aturador s’arrauxa sobre la terra i la vida. Només es veu aigua. No hi ha lloc per a aixoplugar-se. Els pocs visitants romanen paralitzats sense saber què fer, xops fins a la roba interior senten el fred fins al moll dels óssos, un hom comença a intuir el risc d’una hipotèrmia quan uns tricicles conduïts per nois maies rescaten el personal escampat.

 Com fardells, els visitants som dipositats a l’entrada de Cobá on hi ha un restaurant que s’ha inundat i no és un lloc segur. És el caos. Ni el llac dels cocodrils es distingeix al bell mig de l’aiguat. Ens sentim com granotes que van saltant d’una banda a l’altra. Un estol de taxis, apareguts miraculosament, retornen la gent als seus llocs d’origen.

DIVENDRES 11 FEBRER 2011 : CIUTAT MAIA DE TULUM

La ciutat maia de Tulum es troba a uns 10 kilòmetres al nord de la nova Tulum. La ciutat de Zamà (Albada) fou amurallada i d’aquí el nom de Tulum.

La seva funció era estrictament religiosa on els rituals es dedicaven als déus “descendents del cel”. Fou habitada fins la invasió espanyola i encara fa ben poc que, en ple segle XX, els maies dels voltants hi duien les seves ofrenes fins que foren foragitats pel turisme.

La ciutat de Tulum corona un penya-segat que cau sobre una platja de sorra de blancor enlluernadora, batzegada suaument per onades d’un turquesa fluorescent. Les palmeres jauen geperudes retent un homenatge al mar.


El temple/castell que corona la ciutat feia les funcions de far que guiava els estols marins maies que duien el seu comerç a tota la costa caribenya. El lloc arqueològic, rodejat d’un parc natural, disposa d’un jardinatge molt cuidat i els edificis estan degudament protegits de l’agresió dels turistes.

Crida especialment l’atenció l’estol d’iguanes que hi viuen i s’hi passegen. Centenars d’elles es creuen pel camí i la gran majoria, especialment les femelles, es deixen péixer amb la mà. La calor es fa sentir a graus infinits tot i sent temporada freda. La pluja ha escampat.

              Zamá/Tulum : Platja de la fí del món. (Segons la tradició maia)

Un camí d’amagatall porta a una caleta on les tortugues hi acostumen a pondre els ous i n’és prohibit l’accés. En aquesta platja la llegenda maia diu que el mar s’obrirà, la terra ho engolirà tot i serà l’inici de la fi del món.






                       LES IGUANES MENGEN FLORS!!! 
                                                      POT HAVER-HI UNA CRIATURA MÉS DOLÇA?


                                                                   ...I VET AQUÍ UN GOS I VET AQUÍ UN GAT
                                                                           QUE AQUEST CONTE S’HA ACABAT!


2 comentaris:

pon ha dit...

Colorín colorado.......

Dicen que el fin del mundo según el calendario maya será en el 2012;se abrirá el mar en la preciosa playa de las yortugas y las iguanas que comen flores??? no lo sabremos hasta el año que viene.

La pirámide de Tobá es un lugar mistérico. Parece tan primitiva para una edificación maya, extrañamente redondeada y lúgubre. La lluvia que cae sobre las piedras, las personas, la tierra, todo es muy intenso y da la impresión de un momento íntimo y especial.

Bueno Serra, me da pena que termines el relato de tu periplo por tierras mejicanas; ha sido muy interesante y bello. Me hubiera gustado leer más, pero quizás sea mejor así y que el resto lo ponga la imaginación.

Gracias por dejarnos viajar contigo. Espero el siguiente relato, sea de donde sea, con ganas. Mientras tanto soñaré con la ciudad de sangre, las iglesias donde los mayas realizan ofrendas a sus diosas y el mar turquesa de luz increíble.

Un besín grande, CatSerra, de gata a gato.

pon ha dit...

Parece que la fi del mòn ha llegado y esto se ha quedado desierto........