UN TOMB PER MIAMI-CITY & CAYO LARGO

DILLUNS 24 GENER 2011 : MIAMI CITY & STARS ISLANDS 

Tonificació matinal amb un esmorzar a l’americana i una passejada per Ocean Drive. Fa un dia lleig. La jornada comença amb un tour en bus turistic: DownTown, Pequeña Habana, Stars Islands, Coral Gables, Coconut Grove... Miami City, vaja!

Down Town és el centre del Miami modern i alhora “business district” farcit de gratacels d’una gran lletjor. Benidorm però en dimensions americanes.

Tot el centre està blocat per la policia com a mostra de dol per l’assassinat d’uns agents a mans de delinqüents. Sembla més un “cop de força” que un dol. Diversos helicòpters romanen flotant al cel tot el dia. Immòbils fan batre les aspes del girador amb un soroll eixordador. A terra els cotxes-patrulla han blocat tota la ciutat. És fa evident que són un poder fàctic molt potent. Miami’s Corruption Performance!!!!

Després de Down Town, el bus turístic s’enfila cap a Litlle Habana, districte on es concentren un milió i mig de cubans. És un barri impersonal i immens on no es flaira l’ambient de Cuba per enlloc.

Miami, malgrat tenir un nombre d’habitants no massa gran -uns quatre milions d’empadronats- té una extensió territorial gegantina: 150 klm de nord a sud i uns 50 d’est a oest. Insostenibilitat a graus extrems.

El districte Coral Gables, és xic i colonial, on hi ha la seu de l’hotel Biltmore que fou residència habitual d’Al Capone i altres patums mafioses de l’època. En aquest districte el Consulado del Reino de España hi té la residència oficial en un palauet restaurat curosament. Un hom es demana quin sentit té mantenir aquesta despesa suntuària com no sigui la de disposar d’un mausuleu per a velles glòries o per a agraiments a “serveis prestats”. Després en hi ha que fan escarafalls perquè la Generalitat té obertes quatre delegacions al món!!! Qui no té feina, el gat pentina!

Finalment Coconut Grove, barri tipicament caribeny, poblat per habitants de color i amb construccions d’estil “jamaicà”. A Miami Marina, l’AT&T Amphitheater anuncia la propera actuació, la més important de la decada, del cantant internacional, Raphael. Tot a gran nivell.

La sensació de cartró-pedra, tant “cultural” com estètica, és corona amb la visita en “vaporetto” a Stars Islands al bell mig de la llacuna que separa el Miami continental del Miami costaner.

Les “Stars Islands” són un reguitzell d’illes, majoritariament artificials, on tenen casa “cutrelux”, port privat, iot i jardí els i les stars del món hispà.

No cal dir que del món hispà en la seva vessant més tronada i subcultural, no pas aquella que llueix universalment per la seva extraordinaria literatura, sinó la que regna en la música comercial lleugera, tonteta i ensucrada.

Ben sopat, la nit convida a una passejada per Ocean Drive on tot sembla com Lloret de Mar o Marbella, es a dir, la follia d’un munt de gent excitada i necessitada d’autoenganyar-se: sopars de plàstic com si fossin d’alta cuina, música dolenta com si fos bona, llums de neó com si fossin naturals, noies que fan "serveis" però que no ho sembla però que en fan, cossos i cares siliconats que fan veure que han estat parits per l’encanteri de la Natura... o sigui, il·lusió d’il·lusions!

        La inconsciencia generalitzada es fa inquietant. Com es pot gestionar un món que va saturat de bandes tribals, diverses i contraposades? L’esclat demogràfic, la massificació i la vulgarització, tot estratificat en perfils sociològics múltiples i ignorants de la realitat complexa, ho fa tot plegat insostenible?

DIMARTS 25 GENER 2011 : KEY WEST - LONG KEY

Key West es troba a uns 200 kilòmetres al sud de Miami. Un rosari d’illes nomenades Florida Keys, també Long Keys o Cayo Largo; queden cosides al continent per una carretera sobrevolada que fou construïda els anys 50.  

En aquest indret, el 1521, Juan Ponce de León, en la diada de la Pasqua de Resurrecció, feu peu a terra i batejà aquell territori amb el nom de la primera Pasqua, és a dir La Florida. Segles més tard Long Key saltà a la fama pel film homònim, Cayo Largo, una de les més claustrofòbiques pel·lícules del cinema negre, rodada el 1948 amb la Bacall i en Bogart sota la direcció de John Hudson i l’actuació estel·lar d’una tempesta tropical.

Key West és la darrera de les illes del rosari i des d’on es va posar sota control aeri l’illa de Cuba quan la crisi dels missils el 1962. És, també, el punt més meridional dels Estats Units distant tan sols 90 kilometres de l’Habana.

Avui Key West és una població farcida d’antigues cases colonials, engolides per una jardineria tropical esclatant, que recorda el passat recent i glamurós de la cultura cinemàtogràfica americana. 

En un carrer mig perdut de Key West, una Marilyn Monroe de cartró-pedra, reb el visitant amb la seva disfressa més esclatant i icònica, faldilles enlaire, cames nues i pitrera penjant, parodia la seqüencia immortal de “Seven year itch” (La temptació hi viu a dalt) del diví Billy Wilder. 



      Qui no recorda una de les escenes més tòrrides de la història del cinema quan la Monroe li diu al seu sofert i rescalfat veï que l’estiu tan calorós de New York l’obliga a desar la seva roba interior a la nevera per tal que, un cop posada, li mantingui fresques les seves parts íntimes???

Només posar els peus a Key West un aiguat tropical, per tant intens, escampa els vianants, que són rescatats dels seus aixoplucs uns minuts després per un sol llampant i rejovenit. Aquest és un lloc emblemàtic del Golf de Mexic, tant pel clima, l’aigua turquesa, la vegetació omnipresent i les tempestes dels “hurricanes” de tardor.

        Florida Keys és un paradís i segurament on hi ha les platges més fotogèniques del planeta. La posta de sol a Key West es fa liturgia; al capvespre centenars de persones s’amunteguen al Sunset Promenade per tal de desitjar bona nit a l’astre. Dos aplaudiments; quan l’astre toca mar i quan el darrer raig s’amaga sota l’aigua.

    
 PROPER POST : 

                                                                         UN TOMB PER MÉXICO D.F.

UN TOMB PER L’ART-DÉCO DE MIAMI

DISSABTE 22 DE GENER 2011 : VOL BCN > NYC > MIAMI

 Sortida des de la T1 de Barcelona a les 12h40 i arribada sense incidències a l’aeroport John F. Kennedy a les 15h35. A la T-8 de l’American Airlines, la que fou terminal de la TWA i de construcció avantguardista en el seu temps, un cafè és un bon company de passos perduts. El vol a Miami té anunciada les 5.45 pm com hora d’enlairament.

S’hi respira la llum de la tarda. El dia va somort mentre el Sol deixa caure els darrers reguitzells de diurnitat. Davant del gran finestral de la terminal el capvespre va il·luminant els gratacels de Manhatan al punt que a l’Empire se li ha daurat tota la seva pell de ponent.

       Sempre impressiona l’eficiència i la puntualitat dels americans dels Estats Units. L’aterratge a Miami es fa 15 minuts abans de l’hora prevista. A les 9 tocades l’avió aterra. L’austeritat dels aeroports nord-americans és extrema : eficiència, eficàcia, puntualitat, frugalitat i rendiment. A l’inrevés de l’Espanya actual, on els aeroports han estat construïts per a mostrar la glòria d’un barroquisme grandiloqüent molt provincià. La grandiloqüència no casa amb eficiència.

Taxi de Miami International Airport a South Beach Miami. El cansament ja fa estralls. Són les 10h00 de la nit però per al cos són les 4 de la matinada del dia següent, si fem cas dels fusos horaris vigents.

La passejada amb taxi mostra la immensitat de la ciutat. El taxi fa el salt de la llacuna pel pont Mac Arthur Causeway i s’enfila per la Collins Avenue fins a l’hotel Majestic que es troba a primera fila de mar, és a dir el rovell de l’ou del Art Deco District.

És dissabte i l’avinguda Ocean Drive està a petar de gent; soroll, música, neons, taxis, cotxes, jovent... L’hotel Majestic és un vell hotel art deco amb les façanes restaurades i pintades de blanc, blau i crema, com un pastís de noces gegant. L’ingrés a la recepció es fa pel restaurant, que s’escampa per tota la planta baixa, com l'escenari del camarot d’”Una nit a l’òpera” dels Germans Marx. L’avantatge és que el Majestic és al cor de South Beach, a l’Ocean Drive.

Disset hores de viatge trinxen el cos, que en trobar un llit king size li genera una infinita felicitat. Al passadís, però, la policia escorcolla una habitació de joves instal·lats tres portes més enllà. La Miami de les pel·lis fa la benvinguda.

DIUMENGE 23 DE GENER 2011 : MIAMI ART-DÉCO DISTRICT

Matí assolellat, cel blau i temperatura agradosa. El restaurant de l’hotel fa esmorzar americà. Això és, remenat de truita de verdures, puré de patata, bacó, botifarretes, tomàquets i plàtan fregits, additaments i ketxups diversos, pa torrat, cafè americà a petricons i un cubell d’aigua amb milers de glaçons.

      Un cop esventrat per l’allau del breakfast, al cos li cal un passeig a la vora de la mar. Unes casetes dels guardes de platja romanen escampades cada cent metres. Són de fusta, totes diferents, de colors llampants i velles d’uns 60, 70 o 80 anys, restauradíssimes i pintadíssimes.

Les gavines prenen el Sol. Gent escampada per la sorra. Cossos d’homes i dones bronzejats i esculpits per hores d’aeròbic i de gimnàs. No cal dir que aquest és el paradís del culte al cos en grau psicòtic, o sigui  això és “silicone-beach”. 

En tot cas la “panoràmica” és agradosa per als ulls i fa d’aparcar-s’hi una bona estona.

Un cop esgotat el gaudi sensual de la contemplació dels cossos espatarrats fent bronzo, la passejada per l’Art-Déco/District reclama la primera atenció del dia. South Beach és molt fàcil de passejar. L’estructura reticular quadriculada del “centre històric” s’enmarca per tres grans avingudes, la Washington, la Collins Av. i l’Ocean Drive. A l’extrem nord el districte queda barrat per la Lincoln Road on es troba el centre neuràlgic de la zona comercial i dels grans hotels, també art-deco.

El District és molt ordenat urbanisticament, extremadament net, restaurat a gran escala, guardant un equilibri d’alçada entre edificis, els seus carrers curosament ajardinats i gaudint de vida pròpia. El Districte és Miami? Què és Miami?

L’art déco del Distric és de baixa qualitat constructiva, de cromatisme exagerat, molt original en les formes i tot plegat sembla una pastisseria de dolços ensucrats. Però l’estat de conservació i l’excés de follia en fa un decorat simpàtic i únic: pur cinema! South Beach, però, ha sabut trobar el seu relat cultural potenciant l’art deco.

Cal dir, però, que a South Beach Miami aquest estil arquitectònic no deixa de ser una  mescla anacrònica, donat que s’inicia al anys 20 però s’allarga fins als 60's.

Els especialistes classifiquen fins a 10 sub-estils d’art-déco. La influència és tan gran que les actuals construccions de planta nova, també queden tocades per la pinzellada d’aquest estil.

Als anys 70 i 80, South Beach Miami, veiè l’arribada d’artistes, actors i intel·lectuals que entre tots constituïren l’Art-Déco Foundation com a eina de recuperació del District que es  quèia a pedaços.  Aquella iniciativa va estalviar South Beach de gratacels d’ínfima qualitat com els que avui s’aixequen a Down Town Miami o a Miami Beach Marina.

        La Lincoln Road és una mena de Rambles de Barcelona, extremadament atapeïda, on hi comparteixen voreres turistes aformigats, gent falsament sofisticada, nou rics i gent d’un horterisme canònic. S’hi troben, però, alguns edificis interessants.

Molt a prop s’escampen els històrics grans hotels, sempre art-deco, que han estat restaurats i fan un goig extrem com Ritz, Delano, D’Lounge, Royal, Carlton, Hilton...

A Washington Avenue, a l’alçada del 11th Street, un wagó d’acer inoxidable crida molt especialment l’atenció. És un lloc “molt cinema americà” per a prendre-hi un cafè o fer un àpat lleuger i econòmic. El DINER té obert les 24 hores del dia.

Al capvespre, passades les 6 p.m., és el moment de fer una fusellada de fotos nocturnes, amb trespeus, a Ocean Drive. Edifici darrera edifici i casa darrera casa. Un grup d’hispans s’apropa i roman a la vora tot afirmant en veu alta, “es un paparazzi que busca famosos”. Perplexitat. És la fixació per la fama.

La gana fa forat i segurament el millor lloc per a cloure la jornada és al DINER, el wagó d’acer de lluentons. S’hi sopa bo i a preu molt correcte. Bona cervesa negra.

 Proper Post :

                                         UN TOMB PER MIAMI-CITY  & CAYO LARGO