dijous, 31 de maig de 2012

ATHÍNA... EL DIA DESPRÉS












A  T  H  Í  N  A ...  
                                 EL DIA DESPRÉS DEL GRAN APAT ARQUEOLÒGIC


L I K A V I T Ó S

Lykavitós (Turó dels Llops) pot ser el millor inici per a una jornada més relaxada. El Lykavitós es troba al bell mig de la Gran Athína. Des del cim es copsa una perspectiva a vol d’ocell, de la plana de l’Àtica i dels ports de Peireias, que mostra i fa entendre, a primer cop d’ull, la magnitud geopolítica de l’antiga polis i la desmesura gegantina del caos urbanístic actual.
El taxi deixa a peu del telefèric que tunel·la la muntanya i que fa el cim.
De d’alt estant, la panoràmica corprèn. Un mapa a la mà permet orientar-se en la geografia de la plana de l’Àtica, envoltada per les muntanyes de l’Egaleu, el Himet i el Pantèlic. Els ports de Falero i Peireias s’hi fan presents a la llunyania.
Athína disposa d’una extensió i d’una estructura urbanistica desconcertants. Aquesta disposició genera la primera reflexió sobre el país i la capital: Athína és el prototipus de ciutat tercermundista puig concentra el 45 % de la població total de Grècia. Immensa, plana i insostenible econòmicament per l’encariment de serveis, pel caos de mobilitat i pel consum de recursos.
Cert és que sembla un país agradable, amb una gent poc sorollosa i molt correcta i cívica, però l’estructura, els paràmetres i l’urbanisme de la capital fa pensar que Grècia ha viscut una ficció que Europa s’ha empassat sense miraments; la ficció d’una Grècia falçament inserida a la UE.  
















          A la placeta del turó del Lykavitós hi ha una menuda capella, Agios Giorgios o Sant Jordi, on és tradició encendre dos petites espelmes de cera verge, en aquest cas com a homenatge a la independència: la personal i la de Catalunya.
Les despulles de Sant Jordi foren robades d’Athína pels venecians i dipositades a l’església homònima a Venècia, així com les de Sant Marc foren espoliades d’Alexandria, també pels venecians, i dipositades a la seva basílica també homònima. 
Diuen, però, a Òxford, que són les d’Alexandre el Gran i no pas les de Sant Marc, que fou incinerat després de mort. Val més en aquest cas no esbrinar massa la veritat, no sigui que topem amb la santa mare esglesia vaticana!!! La llegenda i el misteri sempre són més engrescants.

Lectures al Lykavitós. Montanelli: 143-148 (La lluita social) 275-283 (La decadència de la Polis) 149-154 (Un Teòfil qualsevol) 155-160 (Una Niké qualsevol)

S I N T A G M A

La baixada del Lykavitós es fa de nou amb el telefèric. La passejada pels carrers costeruts del barri de Lykavitós deixa al descobert un barri tranquil de classe mitja / mitja-alta amb moltes plantes als balcons, àtics i terrasses.
        Fent ziga-zaga pels carrers s’arriba a la plaça Sintagma, cor neuràlgic de la capital on rau la seu del Parlament, antic Palau Reial, on tot just a les 12 és fa diàriament un teatral i cerimoniós canvi de guàrdia interpretat per joves d’una alçada molt superior a la mitjana grega i guarnits amb el vestit tradicional grec de les illes, amb faldilleta, jaça i barret.

Finalitzada la cerimònia turística, la Avinguda Elefterios Venizelos encamina cap a la plaça Omónia, plaça d’escassíssim reclam turístic, però farcit de noies que fan el carrer a plena hora del dia, de procedència exòtica i amarades de color.

       El trajecte per la Venizelós és, però, extremadament interessant i un plat fort de la visita a Athína. Es tracta del seguit d’edificis neo-neoclàssics que abasten la Universitat, el Politècnic, la Biblioteca Nacional i el Museu Arqueològic. Són de gran impacte visual i de bona qualitat constructiva, que foren aixecats durant el segle XIX creant un decorat molt cinematogràfic, recordatori de l’antiga Grècia. Paga la pena aturar-se i visitar-ne el seus interiors.

















A l’Avinguda 28 d’Octubre hi ha un dels plats forts d’Athína i de Grècia...

        MUSEU ARQUEOLÒGIC NACIONAL

Es tracta d’un edifici d’estil clàssic colorat de tons minòics i emmarcat per una gran plaça i per un amplíssim jardí. Museu de visita obligada i cabdal. Un cop dins dóna la benvinguda un avís de bomba que obliga a desallotjar l’edifici. El Museu sembla que ha estat escollit per a interpretar un dels actes de sabotatge habituals a Athína en aquests temps de crisi, fruit del malestar dels contrariats grecs després del pla d’austeritat imposat per la cancellera Merkel.
Aquesta amenaça de bomba, que et pot sorprendre a mig entrepà al bar del Museu, fa sortir a corre-cuita-corrents els visitants. La situació agafa caires d’opereta i fa reflexionar, també, de que n’és de poc seriós tot plegat quan tanmateix als 30 minuts ja reobren el Museu, la qual cosa denota la poca meticulositat amb que, la policia grega, es prenen aquestes coses.
Què hagués passat a New-York, London o Tel-Aviv??? Però això es Grècia, la Mediterrània en estat pur i la vida té un altre caire filosòfic i un altre ritme vital.
        El contingut de peces miceniques, d’art arcaic, clàssic, hel·lenistic i romanes, tant en marbres com en bronze és excepcional. Un tresor. La bellesa feta art.
S’hi exposen tantes peces i de tanta qualitat que la seva disposició atapeïda i relativament poc didàctica, en contraposició al Museu de l’Acròpoli, li dóna un caire de magatzem.
El més criticable de tot és el lloc tan arraconat on exposen l’escultura d’Atenea Parthenos. Costa trobar-la però paga la pena perquè és una reproducció del s. IV a.C. de l’original criselefantí, de Fidias, de la cel·la del Partenonas. 




L’espai d’aquest crònica no permet descriure l’allau d’art que s’hi exposa, potser tan sols recordar el gegantí kouròs arcaic de Soúnio, el Diodumenos de Policlet, el conjunt d’Eros amb espardenya a la mà i Pan juganer que s’abranda a les seves cuixes, el Posseidó d’Artemísio, el bronze d’Octavi o el devessall de joiells micènics d’or pur dignes de la London Tower... que són només un lleu esquitx al bell mig de la foguerada d’art que ens proposa el museu. 

ESTADI PANATINAIC

La desmesura viscuda al Museu Arqueològic, amara de suor i deixa les cames tremoloses, convida, però, a una marxa espartana fins al Panathinaikos Stadion, impactant reconstrucció fidedigna del que fou l’estadi de l’Athína clàssica i on la  imaginació trasllada a les curses i al món dels atletes.

Especialment morbosa és la Cova dels Misteris on les dones verges hi fèien ritus eròtics sota la custòdia de les matrones que es quedaven a la porta.
És sabut que l’esport agilitza la circulació de la sang i els grecs eren pragmàtics en molts dels seus actes profans i religiosos i, no cal dir, els ritus eròtics, això sí, tot salpebrat de mite, de llegenda i de divinitats.
Els Hermes de la pista, que fiten la sortida i l’arribada, són originals de l’època clàssica i molt interessants de contemplar per uns insòlits atributs reproductius que mai esperaries trobar en un indret tan auster.
Sortint de l’Stadion, les cames esperonades per un ambient tan esportiu, fa que l’ànima i els ànims convidin a una nova cursa, sota el sol torrefactor, fins a trobar el parc de l’Olimpeion, també anomenat Naós Olympiós Díos o Temple de Zeus Olímpic, que fou el més gran temple de l’antiguitat clàssica rivalitzant amb el d’Artemisa al Àsia Menor.
Ai las!!! Només hi resten, però, 16 columnes gegantines d’un conjunt que assolia els 110x50 metres.

Finalment, la Porta d’Adrià, o sigui un arc d’agraïment del poble d’Athína a l’Emperador que la va restaurar i embellir. La seva austeritat ens fa pensar que els atenencs foren més aviat estalvis en el seu agraïment.
Un bon peix i un seguit de copes de vi de parra ben fresc són el millor agraïment als déus per tanta bellesa viscuda i per a cloure la jornada.


P R O P E R   L L I U R A M E N T   :

SCHLIEMANN  VA  DESCOBRIR  TROIA ...

                        ... I  AL  PORT  DEL  PIREU  HI  HA  UN  TRESOR









Cap comentari: