UN TOMB DE LA MÀ DELS ASTEQUES

México D.F.  :  Museo Arqueológico Nacional.

         DIVENDRES 28 GENER 2011 : TEHOTIHUACAN

Tehotihuacan, a uns 40 klm de Mexico, és, sense dubtes, una de les meravelles arquitectòniques i urbanistiques universals, això fa que la seva visita i contemplació és pugui nivellar al mateix rang que la plana de les piràmides de Giza a Egipte o amb l’Acròpoli d’Athína.

Tehotihuacan : Piramide del Sol      

        A Tehotihuacan si pot arribar com a turista o com a viatger.

        El turista aguaita, al seu hotel, l’arribada del pullman amb aire condicionat i guia,  i el viatger ha de fer una llarga passejada en metro fins la gegantina Estación Central Norte de Autobuses on centenars de “corridas” surten disparades, minut a minut, cap al nord del país. La “corrida” és un trajecte... i, ensems, el bus que el fa.

La “corrida” enxampa l’embús de torn a la sortida de Distrito Federal, moment que és aprofitat per venedors de menjar per a pujar a l’autocar i vendre queviures als viatgers i per a donar pas, més endavant, a la visita de “rancheros” que canten “corridos” dins del bus per uns pesos. Un pare i el seu fill de no més de vint anys desafinen amb gran dignitat unes cançons estripades de desesper amorós. El noi, prim i eixut, és tot ulls negres que guaiten amb una infinita melangia.

Tehotihuacan està envoltada de llegendes i misteris, al punt que els esotèrics i  pseudocientifics afirmen que la Calzada de los Muertos, de 5 kilòmetres d’allargada, és en realitat una pista d’aterratge d’extraterrestres. Si non è vero è ben trovato!

De l’avinguda, d’una amplada que oscil·la entre els 30 i els 75 metres, s’en fa un recorregut de 2 klm entre el Temple de Quetzalcóatl, Serp Emplumada, i la Piràmide de la Lluna. La passejada es fa envoltat per desenes i desenes de temples, altars i residencies nobles. Tot restaurat pel “porfiriato”.

L’urbanisme i l’arquitectura són d’una geometria extrema, com no se’n veu arreu del món, llevat als temples de l’orient budista o a la Ciutat Prohibida de Beijing. L’escenari i les dimensions no et fan sentir petit, ans més aviat ínfim. D’això anava doncs!!! És el moment quan la ment s’envaeix de la reflexió a propòsit de la connexió de l’arquitectura i l’urbanisme, amb el poder, tan se val polític o religiós.

                       

        A la Ciutadella del Temple de Quetzalcoatl, de 400 metres per banda, s’hi alcen 15 temples, un altar, dues piràmides escalonades falcades de caps de serp i una plaça on s’hi aplegaven 100.000 persones. Tot estava cobert de relleus pintats en colors llampants del roig, verd i groc.

La passejada per la Calzada de los Muertos corpren per la seva majestuositat i per un espès silenci tel·lúric fins arribar a la plaça del Sol on la presència de la piramide homònima envaeix el cos i l’esperit per la seva dimensió, la seva geometria escalonada i la seva serenitat. La base té 225 metres per banda i 75 d’alçada, Keops fa 226 per 145, això fa que la del Sol sembli esclafada.

Seguint la ruta de la calçada dels morts, fent camí cap a la plaça de la Lluna, es disposen els templets, els altars i els palauets d’una ciutat que mai va baixar dels 100.000 habitants. La Piràmide de la Lluna, més petita que la del Sol, tanca l’antiga avinguda de 5 kilometres amb una plaça, del mateix nom, embellida per no menys d’una desena de templets i altars de dimensions proporcionades, sempre seguint una composició i urbanísme geòmetric.

Piràmide de la Lluna des del cim de la Piràmide del Sol.

Tehotihuacan, la capital espiritual, permet endevinar i imaginar, la grandesa i la bellesa que fou la capital politica asteca, Tenochtitlan, avui México DF.

DISSABTE 29 GENER 2011 : MUSEO ARQUEOLÓGICO & SAN JUDAS

Cuauhtémoc, Zona Rosa, Paseo de la Reforma i Àngel de la Independència, tota aquesta zona aplega el centre de negocis de la capital. Té les dimensions i la teatralitat adient de la capital d’un país de 2 milions de klm2, 32 Estats Federats,  i de 115 milions d’habitants.

El Paseo de la Reforma és d’una allargada i amplada de gran ciutat. Del seu arbrat atapeïdissim sobresurten gratacels de diversos estils constructius i formals, amb la Torre Mayor com a mascaró de proa.

Però si hi ha un lloc a Mexic que, de per se, justifiqui saltar l’Atlàntic i aterrar a Distrito Federal, és el Museo Arqueológico Nacional.

Aquest museu, instal·lat al Bosque de Chapultepec, aplega el bo i millor de cada casa, és a dir de les diverses tendències i estils de la civilització Azteca i Maya. La descripció de les obres mestre que s’hi exposen demanaria una crònica adhoc o un tractat d’art i historia.

 

La bellesa de les peces, la seva presentació pedagògica i la quantitat aclaparadora que s’hi mostra consagren aquest museu entre un dels museus clau i més ben dotats del món. Com a mínim li cal un dia sencer de visita.

Hi ha dos elements que frapen al visitant.  Primer, quasi bé no hi ha joiells, peces d’or ni cap altre giny fabricat en aquest metall. Costa molt poc d’endevinar què va passar. Segon, en sortir del museu un hom acaba prenent consciència de la ignorància que es té d’aquestes civilitzacions. L'Arqueológico és un luxe de museu que crea fans, admiració i adicció!

        

Sales de Pre-clàssic, estil teotihuacà, època tolteca, món mexica, corrents zapoteca i mixteca d’Oaxaca, art de “Costa del Golfo” i diverses tendències maies de Yucatan, Guatemala, Belize, Honduras i El Salvador. Tot en perfecte estat de conservació i finament restaurat. Cal remarcar molt especialment:

           

Deessa teotihuacana Chalchiuhtlicue; carasses funeràries de nàcar, de turqueses i d'obsidiana; façana de la piràmide de Quetzalcóatl de Teotihuacán; terracotes de cromatisme excèls; estel·les Tláloc; rodes de pedra tallada explicatives dels triomfs asteques; l’emblemàtica “Pedra del Sol” o “Calendari Asteca”; caps colossals olmeques de la “Costa del Golfo”; estel·la de Quetzalcóatl; estatuària -en terracota i pedra- de les cultures maies, pintures, decorats, ornaments, ginys i murals de bellesa aclaparadora... així fins a l’extenuació i que posa el visitant al límit del precipici d'un síndrome de Stendhal.

      

Museo Arqueológico Nacional  :  Calendario Azteca  -  Piedra del Sol.

         Fi de la visita al Museo Nacional Arqueológico de México.

El metro de Mexico DF és d’una gran operativitat i, malgrat el giravolt que cal fer, en sortir del Arqueológico és un bon moment per arrodonir la jornada amb una visita a la Basílica de Guadalupe.

La Villa de Guadalupe és un barri de DF que envolta el complex de basíliques homònimes. La visita és impactant i paga la pena fer-hi un tomb. Es tracta d’un districte extremadament popular, com popular és la devoció que s’hi copsa al voltant d’aquesta verge, “reina” de Mèxic i dels mexicans.

El complex consta de diverses esglésies, capelles i, per sobre de totes, una basílica gegantina construïda els anys 70. Del teatral decorat de la nau basilical hi penja el tapís de l’imatge de la verge, venerada profusament a tot el país mexicà.

Molts fidels, amb rams de flors a les mans, s’arrossega de genollons fins els taulells florals, mentre en sessió continua és van succeint les misses en l’altar principal oficiades per capellans vinguts d’arreu de Mèxic. L’extrema devoció a la verge de Guadalupe fa pensar en la connexió pagana amb els déus de l’antiguitat.

En aquest capitol de paganisme i de devoció cristiana cal fer esment que els 28 de cada més tot bon cristià, o pagà cristianitzat o cristià paganitzat, es passeja per la ciutat amb una imatge en guix del seu sant o verge preferit fins arribar a l’església de San Judas Tadeo protector del treball, on serà beneït per tal que presideixi el menjador de casa fins al proper 28 del mes següent.

La profusió de sants i santes que els fidels passegen en braços pel carrer i pel metro, dóna una mesura del grau de devoció que aquest culte gaudeix a tota la capital. L’estatuària de guix, pintades generosament, té la particularitat, molt estesa, que els cabells del sant són naturals, així com les grans pestanyes que s’apliquen sobre unes ninetes d’ull extremadament negres i de contorn maquillat, el que li dóna, al sant o santa, un fort impacte visual que genera una certa confusió mental i emocional. Deu ser prou inquietant que un artefacte semblant presideixi el menjador de casa mentre xarrupes el brou d’una sopa de fideus.

DIUMENGE 30 GENER 2011 : CUERNAVACA & XOCHICALCO

Metro a Zócalo en direcció Tasqueña on l’Estación Sur de Autobuses és punt de sortida cap a la població de Cuernavaca i cap a tot el sud del país. La “corrida” del bus és de primera classe el que permet gaudir, de bany a bord i de televisió.

Sent com és diumenge s’emet una pel·lícula amb una forta càrrega argumental religiosa. Es tracta d’un agnòstic o ateu, jove i ben plantat, que a la paret del seu jardí li apareix de tant en tant, la imatge de Jesus amb les nafres sagnants. A partir d’aquest punt de sortida l’argument assoleix nivells de surrealisme no igualats des de Buñuel. Alliçonadora l’atenció amb que la projecció és seguida pels silents passatgers del autocar, quasi com si fossim a missa.

Cuernavaca. El seu nom deriva de l’asteca “Cuauhnáhuac” (A la fi de la selva) que els espanyols per similitud fonètica batejaren Cuernavaca. Ciutat rica i asteca des del 1200 DC, fou arranada per Cortés el 1521 amb motiu de la seva “visita” i on hi situà la seva residencia, després de “desconstruir” les pedres de la piràmide de la ciutat, amb les quals construí el seu palau i la catedral, ambdós encara dempeus.

D’ençà, Cuernavaca gaudeix, fins avui, d’un cert renom per ser zona residencial de la “noblesa” i la burgesia de Mexico DF i de l’Estat de Morelos .

Des de Cuernavaca un estrambòtic i atrotinat bus de segona classe deixa al bell mig de la carretera de Rodeo i un taxi furtiu, aparegut per art d’encantèri, atansa fins als peus de Xochicalco.

La ciutat de Xochicalco, aixecada entre el 600 i 900 DC, es troba penjada d’alt d’un turó des d’on es controla la plana de Cuernavaca. Fou una ciutat amb una forta càrrega religiosa i litúrgica.

Molt ben ressuscitada de les seves runes (Patrimoni Humanitat-UNESCO/1999) compta amb una Acròpoli residencial, un observatori soterrat, dos camps de “Juego de Pelota”, una piràmide, diversos altars i temples, i molt especialment els relleus intactes del temple de Quetzalcóatl, deïtat cabdal en el món asteca i maia. Xochicalco recorda Micenes, a l’Argòlida grega, tant pel que fa a la seva estructura urbanística com pel seu relleu orogràfic.

PROPER POST :             

                               CHIAPAS,  LA  PORTA  MAIA  DE  YUCATÁN

L'autoria, de totes les fotografíes i textos, del bloc CatSerra.Cat
pertany a Josep Maria Serra i Muñoz