CHIAPAS, LA PORTA MAIA DE YUCATÁN

DILLUNS 31 GENER 2011 : VOL A SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS

El xofer de l’hotel NH Centro Histórico de DF Jorge Mendoza, tot enfilant l’avinguda cap l’aeroport Benito Juarez on un vol domèstic farà el trajecte DF-Tutxla Gutierrez capital de Chiapas, fa una dissertació cum laude del món indígena i mexicà en general.

Només començar la “lliçó” reforça la idea, ja esmentada, que els asteques foren els espartans i els maies els atenencs de les civilitzacions pre-colombines. El més frapant del seu relat, però, és el pes cabdal del calendari en l’estructuració social d’aquelles civilitzacions, especialment la maia.

L’elecció dels cabdills, així com d’altres oficis i càrrecs, venia fixada per la data de naixement dels nadons, que assolirien una responsabilitat o altre, en funció dels quadrants de la roda del temps del calendari. Això feia que les indicacions i premonicions de l’esmentat calendari el dia del part pogués beneficiar a totes les famílies per igual. El sistema “electoral” basat en l’atzar creava una expectativa general i acceptada per tothom, cohesionant fortament la societat i fomentant el creixement demogràfic. Era doncs una “constitució” igualitarista, teocràtica i ritual.

El xofer Jorge Mendoza, guia i historiador, remarca, amb veu pausada, que la des-estructuració de les diverses societats precolombines, s’inicia a partir del precís moment que els “descubridores” trenquen mecanismes tradicionals d’elecció, i la població perd, poc a poc, la memòria de com s’escollien els seus governants. 

Aquest extrem i la incineració i destrucció masiva de documents indigenes, feu que, en poc temps, el poble es quedés sense memòria i sense lideratges, que hagué de guiar-se per la nova religió imposada, que fou innoculada, a sang i fetxe, en les seves venes. Per aquesta “via subtil” es substituí l’antiga estructura social, religiosa i politica.

Jorge Mendoza no fa en cap moment un panegíric del “bon salvatge”, de qui reconeix practiques sorprenents per als nostres temps, però el falç mite del bon indigena no justifica la barbàrie que es va desfermar a la Nueva España.

Els indígenes gaudien d’una cosmogònia pròpia arrelada en el seu imaginari que no els predisposava a una estructura greco-judeo-cristiana llistada per Roma i imposada per la creu i l’espasa. Segons Jorge Mendoza, els indigenes han romàs impermeables, àdhuc impenetrables, i  d’aquí que els “mestizos” visquin una dualitat subconscient, donat que se senten mig occidentals i mig indígenes... o cap dels dos.

Al vespre San Cristobal de las Casas mostra tots els seus lluentons nocturns. La temperatura agradosa i la vivacitat de la gent al carrer conviden a una llarga passejada, i és a l’hotel “Convento de Santa Clara”, a la plaça major, el lloc ideal per establir-hi el quarter general i el cau del repòs nocturn.

DIMARTS 01 FEBRER 2011 : SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS

El dia es lleva clar, blau i solellat, fent lluir encara més la població colonial de San Cristobal. Segurament amb Antígua, antiga capital de Guatemala, fan parella com a màxims exponents de l’arquitectura, l’urbanisme i el cromatisme colonial. La geometria urbana s’hi mescla amb les coloraines esbojarrades de les façanes de les cases; tot embolcallat per una vegetació intensa.

La jornada però es veu alterada per la visita del President de la República de Mèxic a la ciutat, i l’exercit, amb tanquetes i altres estris estridents, ha pres els carrers de la població. El barri de Santo Domingo, presidit per l’església homònima, d’un plateresc fulgurant, és un oasi on refugiar-s’hi.

Tendals d’indígenes venent les seves artesanies manuals, patis interiors presidits per la corresponent palmera i vianants de tall alternatiu provinents d’Europa fan oblidar la presència dels esdeveniments de la jornada presidencial tan efímers com un xic grotescs.

Un refresc al tall del migdia al pati interior de l’hotelet “Palacio Moctezuma” sota l’ombra de la porxada et trasllada directament al segle XVIII.

San Cristobal és veu salpebrada d’esglésies i convents. El seu barroc, tot i ser “auster”, és cromàtic a l’extrem com si volgués cridar l’atenció. Els edificis i esglésies amb les seves estridents coloraines recorden visual i cromàticament un pastis de noces.                                                    

 Aquesta terra, de colors desfermats, on s’hi esguarden ulls bellissims i negres com un pou, però de mirada melangiosa, nostalgien un temps llunyà i arrabassat per la força; potser uns temps ni millors ni pitjors, però que fou propi.

Pel carrer s’hi escolten a bastament veus idiomàtiques maies. Llengues tzotzils i tzeltals, principalment. L’Estat Federal de México parla la llengua espanyola i 67 llengues “pròpies” d’origen indigena. La constitució federal mexicana les considera totes elles nacionals i protegides però no en reconeix cap d’oficial, àdhuc l’espanyol, que n’és la majoritària. Vés per on prou ben resolt... i no tant complicat d’entendre.

L’església de San Juan a la població de Chamula, a 10 klm de San Cristobal, és una aturada obligada si es vol fer un tast intens del sincretisme cristià i maia més pur de la Nueva España.

El topònim Chamula ve de “xamollah”, “terra de guacamais”. Chamula és habitada per maies tzotzils i tzeltzals. La contrada és de construcció caòtica, deixada i ratllant la pobresa. Una visita a darrera hora de la tarda es fa inquietant i els ulls, que un hom creua pel carrer, fiten com si els forans no foren massa benvinguts.

La visita, però, a l’església del poble acaba sent una de les experiències més frapants d’un viatge al sud de la Nueva España. La construcció no en crida pas l’atenció com no sigui pels colors virolats de blaus ensucrats. Tant bon punt, però, traspasses el gran velam de la portalada de l’esglesia saps que has deixat el segle XXI a la teva esquena i el peu ha solcat el segle XV.

Dins l’esglesia de San Juan, d’uns 50 metres d’allargada i 25 d’amplada, hi és rigorosament prohibit prendre’n fotografies. La presència d’un vigilant de semblant auster i rotund te’n desdiu del dubte.

Un cop dins la foscor interior s’hi fa palesa al punt que la nineta de l’ull es pren uns instants per a copsar el què s’hi cou. Arrepenjats a les parets laterals de la nau hi reposen, en ordenades fileres,  centenars i centenars de sants i santes.

Tots aquests sants romanen hieràtics i empresonats en unes urnes vidrades, guarnits amb vestits de robes colorades i amb els seus símbols distintius, aquí un gos als peus allí una vara del martiri a la mà. Tota l’estatuària es guarnida de cabellera i pestanyes de cabell natural, d’ulls fosquíssims i maquillats.

Del sostre hi pengen com uns velams de vaixell, que emmarquen pins naturals penjats de cap per avall i altres penjolls tramats de fruits tropicals assecats. Tot el terra de la nau és cobert d’un pam de palla. A l’altar major et fita un Sant Joan Baptista prou paorós. Milers d’espelmes i ciris cremen en la foscor, sota els peus dels centenars de sants repenjats als murs laterals. Si hi afegim l’atapeït nuvol de fum ens transita més cap a l’infern de Dant que no pas cap el cel.

En el bell mig de la nau, la gran catifa de palla que recorda el camp i els sembrats, petits grups s’arrauleixen al terra. Famílies senceres, guarnides amb els seus vestits indígenes, improvisen un espai propi com si es tractés d’un altar. Separen la palla fent-ne una rotllana, dipositen un cistell amb un pollastre viu i silent o amb ous de gallina... o amb ambdues coses alhora. Ritualment encenen espelmes de grandària diversa per dotzenes. Creen un espai pròpi. 

Els membres de la família resten postrades o agenollades mentre reciten, com un mantra, oracions en llengua maia. El cap de colla glopeja “poj” -beguda alcohòlica lleugerament bàquica- i l’escup, per asperció, sobre la rotllana mentre ressonen els mantres provinents de les diverses rotllanes veïnes.

El fum espès irrita el llagrimal i tot es veu sota un sedàs aquós als ulls. L’olor de la cera d’abella envaeix les narius i la foscor groguenca de les espelmes va pujant  d’intensitat... mentre grups de families segueixen entrant silentment. Un estat d’èxtasi catatònic et gronxa la ment fins a assolir un estat d’hiperrealitat surreal.

Un parell d’hores més tard, al bar “La Revolución” de San Cristobal, un tequila amb coronita i una música caribenya en viu donen el sotrac necessari al cervell per tal de  fer-lo baixar d’un estat de traspàs místic a un estat real i present.

DIMECRES 02 FEBRER 2011 : TONINÁ

  

El camí de San Cristobal a Ocosingo es fa en òmnibus de la companyia local “Cristobal Colon” i, tot seguit, un taxi fins a Toniná deixa a peu d’entrada. Toniná és un camp arqueològic engolit per una joiosa vegetació tropical, sovint amb tocs alpins, i envoltat per un farcit de “ranchos” ramaders i agricoles, on hi pasturen cavalls de gran embranzida i bous geperuts de banya gran.

                                            

El conjunt arqueològic de la ciutat de Toniná és complet i curosament restaurat. Gaudeix d’una piràmide d’escales molt pronunciades que mena al cim des d’on la contemplació de les muntanyes i la selva et concilia amb la vida i amb la Història.

Toninà al quedar tan al marge de les grans rutes turístiques només hi és freqüentat per maies de la zona on hi venen a pouar els records d’antany. Veure joves maies passejant en roba esportiva pel camp arqueològic no deixa de crear un cert anacronisme visual molt simpàtic i agradós.

       Toniná et connecta fàcilment amb el segle VII dC, època de la seva construcció. Templets, cases, palauets, piràmides, altars, camp del “Juego de Pelota”... tot ben disposat en les pendents de la muntanya, entre el bosc salvatge i una catifa de verd net i fresc. La xafogor s’hi fa extrema.

        La tornada fins a Ocosingo es fa amb “colectivo”. Colectivo: això és, furgoneta de transport privat, de mitja grandària, on se li han inserit seients de complement, amb cabuda per a deu o dotze persones, però on n’hi viatgen vint amb els seus estris corresponents, és a dir, fruites, pollastres i farcells. No cal dir que el preu del viatge és ínfim. Són moments de fascinant immersió en la realitat maia. La presència occidental, però, genera, a l’interior del “colectivo”, un silenci quasi litúrgic.

DIJOUS 03 FEBRER 2011 : SAN CRISTOBAL A PALENQUE

El camí de San Cristobal a Palenque és muntanyenc, salvatge, agrícola, humit i amb fortíssima presència maia. Els rius, llacs i salts d’aigua són com un vidre de blavor turquesa que, per lleres i voreres de riu ombroses, acaben dormint en els immensos aiguamolls de l’Estat veí de Tabasco.

El públic occidental que circula per Chiapas i part de la península del Yucatán és fonamentalment viatger i no pas turista. Joves i no tan joves que deixen llur carcassa a la seva ciutat d’origen i empren la cosmogònia del lloc de destí. Just abans d’arribar a Palenque al darrera d’una furgoneta “alternativa” s’hi pot llegir al seu darrera, un rètol revelador:

“Viatjar és fer de la pròpia vida una rebel·lió”!!!

Pakal II El Gran, rei de Palenque al segle VIII, fou, durant els seus 70 anys de regnat, el gran renovador d’aquesta sofisticada ciutat, això feu que aquesta gaudís d’una personalitat de les més fermes d’entre totes les ciutats-estat que constituïen la civilització maia. De fet el nom original fou B’aakal i Laham Ha, indistintament, i el seu significat té a veure amb les seves fortificacions encara visibles.

       

         El segle X fou l’inici del gran declivi maia i Palenke fou una de les primeres a buidar-se de població, al punt que passà desapercebuda pels espanyols al S XVI, doncs les restes de palaus i temples romanien colgades sota la vegetació selvàtica. Tan sols Fray Pedro Lorenzo de la Nada visità el paratge el 1567, que la batejà amb el nom de Palenque i en reportà de la seva existència a les autoritats religioses.

No fou fins a finals del XVIII i mitjans del XIX que Palenque reaparegué als ulls dels arqueòlegs i estudiosos en un beníssim estat de conservació, al punt que un d’ells, el comte austríac Theodore Maier visqué tres anys dins el templet de Pakal el Gran, avui rebatejat com a “Templo del Conde”.

El “Templo de las Inscripciones”, on fou descoberta la tomba magnifica de Pakal, el Palacio Palenque, amb relleus d’una finesa delicada, el Templo de la Cruz, Templo del Conde, Templo del Sol, Juego de Pelota i tant d’altres turons colgats de vegetació que romanen pendents d’excavar. Sempre que he estat a Palenque he pensat que entre el Templo del Conde i el de la Cruz hi ha una piràmide engolida per la vegetació... es fa tan evident!

Els jaguars són molt abundosos a Palenque. Els seus brams arriben a les oïdes des de molt a prop. Potser massa a prop? Es tracta, tan sols i pel que sembla, de petites baralles territorials. Que així sigui. Amén!

La Palenque “nova”, a uns deu klm de la “vella”, és una població agradable, neta, polida, afable i silent. S’hi veuen maies, a tot hora i a tot arreu, mostrant uns trets racials d’autenticitat extrema.

En qualsevol restaurant de “comida económica” pots acabar seient al costat d’un matrimoni, guarnit amb tota l’estètica i vestimenta que mostren els museus; de perfils aguts, eixuts i esculpits, de llargs cabells negres i llisos, tot com si, talment, haguessin escapat d’un relleu mural d’un temple de l’antiga Palenque.

No et pots estar, al guaitar aquests maies ressuscitats, de fer una lleugera reverència al seu pas. Pura anacrònia de la història feta present com per un màgic encanteri. Veure’ls sopar mentre fiten amb curosa atenció les imatges del televisor que emeten la revolta de la plaça Tahrir a El Caire et fa posar qüestions i intuir dilemes de difícil resposta.

Què miren? Què veuen? Què pensen? Què entenen? Què es diuen?

Hi són en cos i ànima?

En cos sí, en ànima... no pas... l’ànima roman encara envoltada de jaguars.

PROPER POST :

                                  LES TERRES MAIES DE “SELVA BAJA”

L'autoria, de totes les fotografies i textos del bloc CatSerra.Cat, pertany a : 
Josep Maria Serra i Muñoz.