DIVENDRES 04 FEBRER 2011 : PALENQUE A CAMPECHE
Pullman de primera classe cap a Campeche. El bus surt farcit d’europeus... francesos, alemanys, austríacs, anglesos i un petit contingent de maies.
El paisatge de Palenke a Campeche és sublim i és un pecat fer una migdiada durant el trajecte. Per adormir-se en viatges així és millor quedar-se a casa.
La barreja de “selva alta”, “selva baja” i els immensos aiguamolls de Tabasco en fa una panoràmica canviant que et situa en l’entorn maia per excel·lència.
És el moment de repassar els grans moments de la civilització maia:
>>> Preclàssic : 1000 aC > 300 dC
>>> Clàssic : 300 dC > 900 dC
>>> Post-clàssic : 900 dC > 1200 dC
Campeche, ciutat de pirates, mig emmurallada, de carrers rectilinis, molt pulcra, molt refeta, molt pintada i molt tranquil·la. Capital de l’Estat Federal de Campeche i arxidiòcesi metropolitana de catedral flamígera d’estil barroc “auster”.
L’hotel Castelmare del segle XVII o XVIII es troba a peu de muralla, a primera línia del Malecón i rep les brises marines del Golf de Mèxic. És terra maia però s’ha perdut l’encantèri indígena. Fa salobre de Carib més que no pas de misteri selvàtic. El llarguíssim "malecón", kilomètric i enjardinat, es fa de bon passejar.
El soroll trencadís de les ones que peten, suaument però enèrgicament, contra els murs i rocalles del Malecón recorda el bram dels micos "zaraguatos".
Aquesta família de simis, de mitja alçada, negres com la nit, de mirada llesta i cua llarga, anomenats també “micos aranya” o, encara un altre, “simi udolaire”, s’amaguen als arbres amb gran eficàcia. La seva disfressa per esmunyir-se dels depredadors és el seu bram. Imita a la perfecció l’udol del jaguar-mascle, espantant així tots els felins diürns i nocturns de la selva, jaguar inclòs, que mai no sap si és un altre mascle que brama defensant el seu territori.
Terres maies... terra de pluja i vegetació, de mar i de rius, d’udols i brams, d’ulls negres i cabells lluents trenats, de blat de moro i... d’esguards que no et veuen.
DISSABTE 05 FEBRER 2011 : CAMPECHE & EZNÁ
Francisco pot ser el nom d’un taxista que et condueixi els 30 km de Campeche fins a Edzná. Evidentment serà un jove maia i, com la majoria, ambientalista. Ho són per convicció i fruit de la memòria històrica, atés que una de les causes de l’esfondrament de la civilització maia d’ençà del segle XI fou l’explosió demogràfica i la corresponent depredació ambiental de fusta i cacera sense aturador.
Durant el trajecte en taxi, també et poden obrir els ulls a d’altres centres arqueològics llunyans i de primer ordre que un neòfit mai n’ha sentit parlar, com Calakmul, no lluny de Tikal, a la “Maya Biosphere Reserve”, és a dir l’epicentre del rovell de l’ou de la civilització maia.
En Francisco, Pancho per als amics, de 30 anys casat amb tres fills, lluita per a dur una setmanada a casa i lluita per salvar el “Ocelote” - ocelot -, molt preuat pels bàrbars caçadors furtius per la seva bellíssima pell, esquitxada d’ulls daurats i negres. En maia, Nahuatle-Ocelotl, dóna origen al seu nom comú i el nom llatí, leopardus pardalis, ens diu que és de la família dels fèlids, sent el cosí germà més petit del jaguar, aquest molt més corpulent.
L’Ocelot recorda, lleugerament, el “gat mesquer” de Catalunya, prou estès als boscos catalans abans de l’empastifada urbanística del segle XX.
Les runes maies d’Edzná, escampades en una gran extensió territorial, impacten pel toc majestuós i màgic de les seves restes, el seu bon estat de conservació, per les seves iguanes espantadisses i per una vegetació majestàtica, però per sobre de tot perquè pots contemplar les runes i gaudir-les des de la soletat més absoluta.
Un hom es pot reencarnar en serp emplomada, en Ocelotl caçador o passejar fent el maia, nu o amb faldeta, sense por a passar excessives vergonyes públiques.
Crida molt especialment l’atenció la gran plaça central, encarada a la Pirámide Sur, anomenada també Templo de los Cinco Pisos. Al voltant d’aquesta grandiosa àgora hi convergeixen tots els edificis d’Eznà com la Casa Grande, el Templo de los Mascarones, les “Acrópolis” (la gran i la petita), el Templo del Norte i les diverses avingudes que repartien la població cap els seus habitatges.
La “Gran Plaza Central” està rodejada de grades que envolten l’altar de les dagues i el pati dels ambaixadors. La seva capacitat devia ratllar les 50.000 a 75.000 persones. Equilibri, geometria, grandiositat i mesura humana, alhora. Un lloc per a meditar, per a fer net de l’ànima o senzillament un emplaçament ideal on clavar-se una daga i entrar a l’eternitat per la porta gran.
Però atenció!!! No s’hi val a badar!!!!! Una lleu distracció pot ser letal!!!!
Edzná disposa d’un xarxat de rutes i caminois que pot induir a perdre’s amb una facilitat màgica. Un entramat de camins catifats de fullaraca poden distanciar-te de la sortida del recinte i trobar-te al bell mig d’una atapeïda vegetació farcida d’ocelots, jaguars, serps i iguanes. Home, tampoc no cal ser tan valent!!!
Si tot d’una un hom es topa, fit a fit, amb el “Templo de la Hechizera” és que t’has perdut. Fa uns mesos un polonés, de Polònia, hi va romandre perdut tres dies fins que fou rescatat completament deshidratat i hagué de ser ingressat d’urgència a l’hospital. “Polacs” de Catalunya, a vegades, també cauen en el parany. No s’hi val a badar ni a riure!!!
El Templo de la Hechicera, o “Bruixa-Fetillera”, es troba a uns tres kilómetres en sentit oposat a la sortida del camp arqueològic, en el bell mig del districte dels animals feréstecs. Lloc molt recomanable pel seu encanteri.
Si un hom es troba davant del “Templo de la Hechicera” el cor batega d’emoció, si bé altres organs del cos comencen a afluixar-se al mateix ritme del batec cardíac. Malgrat que la bellesa, la pau i el silenci, solament trencat per algun bram, fetillen l’ànima pels encisos de la bruixota, cal sortir-ne cuita corrent i deixar-se d’encanteris si un hom no vol acabar a l’hospital de Campeche fet un secalló, com fou el cas de l’esmentat polonés de Polònia.
Edzná vol dir “La Casa de los Gestos”...
DIUMENGE 06 FEBRER 2011 : CAMPECHE A MÉRIDA
Mérida, al nord-oest de la península del Yucatán i d’un milió d’habitants, és la capital de l’Estat Federal de Yucatán. El clima és caribeny i per a aquesta època de l’any, ple hivern, la temperatura no depassa mai els 30ºC i fa sec.
Aquesta any però ha fet visita “La Niña” que és el nom d’unes tempestes tropicals que es fan veure cada 5 anys. A partir de l’Agost, però, pot aparèixer “El Niño”, provinent del Pacific, que és un huracà que pot assolir dimensions catastròfiques.
El trajecte de Campeche a Merida és fa un xic monòton. El Yucatán disposa de dos grans paisatges, “selva baja” i “selva alta”. La primera es dóna a la planura on el sòl té un gruix molt minsa de terra i els arbres són baixos. La segona, “selva alta”, creix a la muntanya i a les valls on el gruix de terra del sòl és ric i suficient per a alimentar grans arbredes.
La península del Yucatan és un territori jove, d’uns 20 milions d’anys, compost de pedra calcària i que eixí de la profunditat marina. La composició calcària és molt fàcil de ser treballada per l’aigua, sigui de marina o de selva, el que genera centenars, àdhuc, milers, de cisternes naturals d’aigua pura, anomenades “cenotes”.
El fenomen va ser capdal per a la consolidació de la civilització maia. No hi ha ciutat, centre religiós o polític que no s’hagi construït sobre un gran cenote, que per mitjà de la sofisticada enginyeria hidràulica que disposaven els maies, subministrava aigua, a cor que vols, a les creixents poblacions d’aquesta civilització.
Mérida capital convida a una passejada permanent o a seure en una cafeteria sense allunyar-se massa de la plaça del centre històric, anomenat “Zocalito”. Mérida sempre està de festa, balls regionals, corridos, salsa, rancheros, mariachis...
La catedral de Mérida, d’estil renaixentista, és per la seva qualitat constructiva i les seves dimensions una de les més preuades de Méxic. Sempre ha estat una ciutat rica que la seva proximitat amb el Carib li ha permès explotar l’esclavatge fins fa relativament poc. Els palauets de l’avinguda Montejo, dignes de l’Avenue Foch de Paris, certifiquen uns segles d’abassegadora riquesa.
DILLUNS 07 FEBRER 2011 : UXMAL & KABAH
Tikal, Chicen Itzá i Uxmal són sense cap mena de dubte les joies de la corona de la civilització maia. De ben segur hauríem d’afegir Palenke, Calakmul, Tulum... però on és la frontera de la primera i segona divisió??? Fou una cultura tan rica, tan estesa i tan sofisticada que es fa difícil aplicar la nota de tall.
Pirámide del Adivino, Casa de los Pájaros, Palacio de las Monjas, Juego de Pelota, Palacio del Gobernador, Casa de las Tortugas, Gran Pirámide, El Palomar, Casa de las Viejas, Cementerio, el Templo de los Falos...
Però el que frapa més d’Uxmal són els relleus i murals dels edificis. Aquí es va desenvolupar un estil propi dels maies, l’estil Puuc, del que participen ciutats veïnes com Kabáh, Xlapak, Mayapan, Sayil... les famoses carasses adossades als murs.
El Templo del Adivino és una de les piràmides més equilibrades del Yucatán. És de base ovalada de 85 metres d’amplada per 50 de profunditat i una alçada de 35 metres, el que fa una pendent de més de 45 graus, per tant molt perillosa d’escalar. Aquesta construcció regna sobre la ciutat.
El Palacio de las Monjas, nom amb que va batejar el frare Diego López de Cogolludo al segle XVIII, fou el palau dels sacerdots d’Uxmal, és, amb la seva plaça central, una autèntica obra mestre comparable a les millors construccions de l’antiguitat de Grècia, Egipte o Roma.
La panoràmica del Palacio del Gobernador, a peu de la seva majestuosa escalinata, només és comparable a la perspectiva que ofereixen els castells de la Vall del Loire a França. Finalment l’arquitectura extremadament contemporània de la Casa de las Tortugas trenca tots els esquemes arquitectònics imaginables.
Uxmal, però, també és la seva natura, les seves iguanes la seva força còsmica que no permet un respir assossegat. Tot hi és massa aclaparador per ser normal. És sense dubtes, aquest, una altra porta cap al cel.
Kabáh, “Amo del Puny Poderós”, ciutat veïna i aliada d’Uxmal, dins de la ruta Puuc, posseeix uns murals de carasses que semblen solemnitzar un homenatge al zero matemàtic. Els maies inventaren el zero i, no tan sols assoliren aquest invent cabdal, sinó que foren conscients de la importància de llur descobriment i això els dugué a dedicar un temple al zero matemàtic. D’això se’n diu autoestima.
En realitat, deixant de banda les llegendes, el Temple Kodz Poop fou dedicat a Chaac -aigua i pluja-, disposant en el seus murs 250 carasses del déu Chaac i cada carassa cisellada amb 30 peces cadescuna.
Kabah : Palau Kodz Poop.
Les seves 250 carasses murals recorden el zero matemàtic
Uxmal i Kabah, que foren ciutats confederades on els barris eren frec a frec, estaven connectades per una gran avinguda, avui soterrada per la vegetació tropical.
Un element diferenciador de la riquíssima regió Puuc fou el sistema hidràulic. Així com arreu les ciutats es fundaren sobre “cenotes” naturals, aquí la pedra és tan porosa que l’aigua abundosa de les pluges s’esmuny cap a la mar i es perd.
Els “puuc” construïren “cenotes” artificials que anomenren “chultunes” i mitjançant una sofisticada enginyeria hidràulica subministraren aigua a cor que vols a tot un territori de 7.500 klm2, convertint aquesta zona en la més productiva del Yucatán.
La riquesa en blat de moro i cítrics ha arribat fins als nostres dies així com el “chultunes”, que es troben plenament vigents i en funcionament avui en dia.
PROPER POST :
KUKULCAN VIU A LA CIUTAT DE SANG
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada