KUKULCAN VIU A LA CIUTAT DE SANG

DIMARTS 08 FEBRER 2011 : CHICHEN ITZÁ   

Un dels avantatges de perdre un bus a qualsevol punt de Mèxic és que al cap de ben poc en surt un altre. Potser no serà una ”corrida” de primera classe però sí una de segona. El segon avantatge del sistema òptim de transport que gaudeix Mèxic és que amb una “corrida” de segona pots conèixer més a fons el país i és més econòmic. Per un preu mòdic, el bus actua com una màquina del temps i fa volar 100 anys enrere o 500, en destinació al "Mèxic profund".

El desavantatge de les "corridas" és l’aire condicionat que sempre va engegat al màxim i t’obliga a dur una manta per tal d’estalviar-te un refredat. En el cas que un hom s’atreveixi a fer una petició al xofer de la "corrida", per tal que redueixi la intensitat del fred, la resposta sempre serà la mateixa : “las normas no lo permiten”. A Mèxic, hom diria, que tot allò que reclami solucions individuals o capacitat de decisió en qualsevol àmbit que s’escapi un mil·límetre de les normes, la resposta és sempre pautada, “las normas no lo permiten”. Sembla doncs un país molt normatiu.

L’any 1954 Charlton Heston protagonitzà una pel·licula nomenada “Cuando ruge la marabunta”. La “marabunta” era un allau infinit de formigues que, com Àtila, arranava tot al seu pas. El film fou tan popular que, en el seu moment, per a dir que hi havia una generació de gent en algun indret s’acostumava a dir que “hi havia una marabunta de gent” o que “aquell indret era la marabunta”.

El lloc sagrat de Chichen Itzá podria ser la versió actualitzada de l’esmentada pel·lícula de l’any 1954.

Quan es visita un lloc clau de l’imaginari col·lectiu universal, Coliseum de Roma, Sagrada Familia, London Tower, Vaticà, Piràmides de Giza o el Louvre, un hom no es pot estar de reflexionar en tres línies de pensament: l’explosió demogràfica mundial, la vulgarització de la “cultura” i finalment en l’educació-formació-civisme del individu. Com que no tinc elements prou temperats de judici, tan sols plantejo els interrogants.

No sé pas si a “Metropoli” de Fritz Lang, a “1984” d’Orwell o a “El món feliç” de Huxley es preveia el detall que, en el futur, els humans anirien “marcats” com els vedells, amb uns braçalets de colors al canell de la mà, per tal que no és barregessin amb altres vedells d’altres centres ramaders, o també anomenats hotels.

Sortosament les autoritats arqueològiques i de l’Estat Federal, a part de clavar 165 Pesos d’entrada per cap, han blocat amb cordes aïllants els monuments de Chicen Itzá i així evitar la invasió de bípeds amb la conseqüent trinxamenta de les restes d’aquest lloc sagrat.

El parc temàtic de Chichen Itzá, es veu amenitzat en el seu recinte interior, per centenars de “top manta”, potser un miler, que pretenen vendre artefactes “autèntics” trobats a les runes i manufactures artesanes però que la intuicïó diu que són “made in China”.

Chichen Itzá ve a ser com quan anem al camp i veiem aquelles fileres de formigues que com rius transiten i traslladen engrunes del menjar al niu i a l’inrevés. Paga, doncs,  la pena fer el sacrifici de patir els inconvenients de tanta "marabunta"? 

Doncs sí!!! Chicen Itzá és el top.

Fins a 20 estructures de primer ordre i molt ben restaurades, de les que podriem citar com a top de tops: “Piramide/Castillo de Kukulcan”, “Juego de Pelota”, “Templo de los Guerreros”, “Plaza de las Mil Columnas”, “El Caracol-Observatorio”, “Mercado”, “Baño de Vapor”, “Iglesia”, “Casa de las Monjas”, “Cenote Xtoloc”...

Chichen Itzá, “Pou dels Bruixots d’Aigua”, fou el darrer reducte de la civilització maia en caure arrossegada per els seu propi declivi, defensada, però, amb becs i urpes, per una milícia que gaudia de dos bandols solidaris: els jaguars i els àligues.

Però si hi havia una deïtat que manava a Chichen Itzá fou Kukulcan, “Serp Emplumada”, que encara avui baixa lentament des del templet del cim de la piràmide els dies dels equinoccis de primavera i de tardor. Baixa seguint l'angle de la llum del Sol i per la nit amb la llum de la Lluna, si en hi ha. Res més precís ni poètic.

“El Castillo”, com se li diu avui, no és altra cosa que un sofisticadíssim calendari o relotge suïs gegant. 

La deitat de la Serp Emplomada fou reverenciada tan per maies com per asteques, els uns l’anomenaven Kukulcan i els asteques Quetzalcóatl.

També cal recordar que aquestes estructures formen part de les 65.000 que les autoritats arqueològiques tenen llistades i registrades a tots els antics territoris de la civilització maia.

“El Caracol” potser no sigui ni el edifici més ben conservat ni el que ofereix una arquitectura més glamurosa però és l’observatori més antic que es conserva al món. No és difícil d’endevinar que la torre central, de disseny cupulat, ens recorda els observatoris contemporanis.

“El Juego de Pelota” de Chichen Itzá és el més ben conservat, espectacular i gran de tota la terra maia. La seva forma i grandària no el fa fotografiable com no sigui des del cel. Llarg de 170 metres i 75 d’amplada el terreny central queda emmarcat per construccions de gran solemnitat i austeritat.

Sobre el “juego de pelota”, en maia “Pok-Ta-Pok”, hi ha certeses i llegendes. 

Queda clar que els dos equips que hi jugaven ho feien seguint un rituals religiosos que pretenien sostraure els designis i voluntats dels déus. L’abillament litúrgic dels jugadors manifesta que foren ritus religiosos. El capità dels guanyadors decidia quin jugador de l’equip contrari havia de ser sacrificat, ritual que es realitzava al hieràtic, sobri i bell “Templo de los Jaguares”. També es diu que el sacrificat era el capità de l’equip guanyador que així assolia un estatus quasi diví. 

         Pok-Ta-Pok :  Cap de Kukulcan  &  Llotja del “Templo de los Jaguares"

        Templets, altars, palauets i relleus es van disseminant i alternant per tot arreu, però en arribar al centre neuràlgic de la ciutat, l’entorn embolcalla la ment i l’ànima.

A l’esquena el monumental Pok-Ta-Pok, a l’esquerra l’Altar dels Jaguars i les Àligues, a la dreta la contundència sacra del “castell” del Kukulcan i al davant, la majestuositat del Temple dels Guerrers, amb la seva esplèndida graonada d’escales, les centenars de serenes columnes que fòren un atri porxat, els relleus de kukulcans i de carasses coronades, de dentells treballats en punta de coixí i tot presidit per una escultura de Chac-Mool.

Chichen Itzá fou una societat extremadament militaritzada i guerrera, al punt que la llegenda i l’arqueología diuen que tota la ciutat fou pintada de roig-rubí, color de la sang, per tal de recordar les intencions dels seus habitants als visitants desmemoriats.

 

         Chien Itzá : panoràmica de la vessant est de la Plaza de las Mil Columnas

La “Plaça de les Mil Columnes” roman tranquil·la i solitària!!! Els vedells "marcats" segueixen obedientment la ruta marcada pels “top manta” i la plaça s’estalvia la generació de turistes. No s’entén massa el perquè d’aquest aïllament tan sobtat, potser és una concessió a l’autenticitat o potser que la marabunta es va  diluint en la selva.

Té mil columnes? És el primer que et ve al cap! Però tan se val, la grandesa de la seva distribució convida a pensar que així és. Aquesta plaça és presidida pel “Mercat”, que amb uns fonaments de 100 metres d’allargada per 25 d’amplada realcen totes les columnes que puguem imaginar, i, on se suposa que degudament porxat, era el lloc de transacció comercial de la ciutat.

Eixint del mercat reapareix el flux de gent que empeny cap a la zona que és diu “Grupo Central” on estructures de primer ordre l’embelleixen a bastament. Aquest districte de la ciutat fou construït en el període post-clàssic a la fi de la civilització maia; el barroqisme de les filigranes murals recorden Uxmal i l’estil Puuc.

 

  

Chichen Itzá : 
Templo "La Iglesia"
Antic Temple de Chaac

        La Iglésia és una de les estructures més curosament treballades de tot el recinte i el seu nom, si més no ben curiós, ens ha arribat perquè aquest temple fou reconvertit en església catòlica en els temps de la colonització. Potser per això ens ha arribat quasi indemne.

       El Gran Inquisidor, Torquemada, prohibí personalment el “Juego de Pelota” a Chichen Itzá; per tal de netejar els pecats comesos en aquests rituals, va fer escollir l'edifici més refinat per a transformar-lo en una esglesia i, sembla doncs que, sense voler-ho, feu arribar intacta la joia de "La Iglésia", fins als nostres dies.

      Aquest temple inicialment fou consagrat a les deïtats de l’aigua i de la pluja donada la gran quantitat de carasses del déu Chaac que si observen.

Hom deixa Chichen Itzá amb un ai al cor. Un sospir melangiós barallat amb la trivialització en que ha caigut un lloc tan sublim.

PROPER  I  DARRER  POST :

                           A TULUM HI HA LA PLATJA DE LA FI DEL MÓN