L'ARGOLIDA... EPIDAVROS & MYKINES

ARGOLIDA : NAFPLIO. CASA VENEZIANA

A S K L I P I I O N : Epidavros (Santuari d'Epidaure).

Epidavros, la dòrica, que ja fou citada per Homer a la Ilíada com a “Epidaure de les bones vinyes”. Es sabut que el vi fa salut.

Fou més famosa pel seu santuari d'Asclepi que per a fets polítics o militars remarcables.  

El santuari fou el principal lloc de guariment, hospital i "escola" de metges i guaridors de tota l'Antiguitat.

En honor a Asclepi -patró dels metges- es celebraven en el recinte els Asklepieia, Jocs Panhel·lènics que es celebraven cada 5 anys i que incloïen jocs atlètics, curses de cavalls i concursos de poesia.

El seu màxim esplendor l’assolí a l’època hel·lenística i decauria sota la dominació romana després de la seva destrucció per Sul·la (87 a.C).

A l’entrada del recinte tenim una fotofix de la Grècia actual: unes taquilles d’alta tecnologia plantades al mig del bosc que no tenen camí d’anada ni de tornada. Es a dir, la Grècia actual que no sap d’on ve ni a on va.

Al museu crida l’atenció els motlles de guix que es feien servir per a fer les escultures de bronze. Les peces finals són al Museu Arqueològic d’Athina.

El teatre és extraordinari per la seva dimensió, conservació, acústica i pel paisatge que enmiralla les seves 135 fileres de seients. Obra de Policlet el Jove. 

Tot d'una, engega un concert improvisat de música clàssica, al bell mig del semicercle del teatre, interpretat per una colla de "torrats" a plé sol i sota uns 40º C. Unes sonates de Vivaldi ben executades, exciten els pocs visitants que, escampats per les grades, aplaudeixen eufòricament com si es tractés de la Filarmònica de Berlin... reaccions de gent que fan Humanitat.

     Llegir a la filera 135 del teatre sota un bri d’ombra de roure: Indro Montanelli 203-205 (El Teatre) 209-215 (Els tres grans de la tragèdia) 217 (Aristòfanes i la sàtira política) 

Estadi, Palestra i Odeó. Seu remarcable del Jocs Panhel·lènics. 

Tholos amb les inscripcions dels noms dels que es guarien al santuari. També de Policlet el Jove i amb capitells corintis.

Temple d’Asclepi.

Stoà i l’Abation on es col·locaven els malalts.

Indro Montanelli 229-233 (D’Asclepi a Hipòcrates).

M Y K I N E S :  M I C È N E S

      Micènes fou un dels llocs clau de la història grega i serà a Micènes on acabarem el recurregut per Grècia. 

      A la plana de l’Argòlida es retroba l’escenari real dels personatges de l’epopèia troiana cantats per Homer i Eurípides : Mykines (Micènes). Una fortificació, que es confon amb el paisatge, i que, envoltada de turons de poca alçada i de pedregar fosc, s’alça majestuosa.

En aquest punt no es pot evitar l’emoció que produeix arribar al paratge que inicia l’esclat del món grec; una de les tres potes que han conformat, amb Jerusalem i Roma, la nostra cultura i civilització; el cim del turó de Mykínes, la “Ciutat rica en or”, com descriu Homer.

D’aquesta ciutat pren el nom la Cultura Micènica que dominarà l’escenari grec, del 1600-1100 a.C aprox, i que correspon a la fundació d’una societat aristocràtica militar que serà la fundadora dels déus del Panteó Olímpic. 

MICÈNES: Planol de la ciutat i de les seves muralles

Les millors peces d'art micèniques cal gaudir-les en el meravellós Museu Arqueològic d'Athína i no pas en el modestíssim museu de Micènes. La primera experiència, però, es gaudeix precisament en sortir d'aquest petit museu tot fent un lent i cerimoniós camí cap a la Porta dels Lleons.

Palplantar-se davant de la Porta dels Lleons (1), fitada per un mur a l’esquerra i una torre a la dreta, corpren vivament en veure la monumentalitat dels 4 monòlits d’unes 20 tones de pes i els lleons custodiant el triangle de descarrega, símbol de Micenes. Els lleons tenen la cara escapçada, però que de no estar-ho haurien mirat amb ulls ferotges la cara del viatger o del intrús, infonent-li respecte i solemnitat.

Quin millor lloc que aquest per a endinsar-se en la sàvia ironia, erudita i punyent, del company de viatge...

Indro Montanelli : 29-34 (Els Aqueus) 35-39  (Hòmer)

Creuada la porta i entrats al recinte un hom es trasllada a 3.500 anys enrere, i un hom sent els esperits dels Àtrides donant la benvinguda: Atreu, Agamèmnon i el seu germà Menelau, amb les seves respectives esposes, Clitemnestra i Hel·lena, la sacrificada Ifigènia, el traïdor Egist, i Orestes amb la seva germana Electra.

Una família que, mercès a la descoberta de Schliemann, deixaren de ser mitologia per convertir-se en personatges reals tot quedant enregistrats en l’èpica grega de la guerra de Troia i la Ilíada d’Homer, i en arquetips de la tragèdia grega en mans d’Eurípides com a conseqüència de llunyanes malediccions.

Aquesta dinastia d’herois aqueus tindria un final tràgic, com no podia ser altrament, a mans dels Heràclides, i que, amb les successives invasions dòriques, encetà una nova època de la història grega, l’Edat Fosca (s. X a s. VIII a.C).

La història tràgica dels Àtrides capgira el cap mentre hom es va endinsant pels carrers de l’Acròpoli. A la dreta de la Porta dels Lleons es troba el Primer cercle de tombes reials (2) que foren descobertes per l’afortunat i visionari Schliemann on va poder desenterrar el famós tresor de Mykínes, la màscara d’or d’Agamèmnon, i altres rics aixovars mortuoris, exposats en el Museu Arqueològic d’Athína, que envoltaven 19 esquelets entre homes, dones i nens.

A l’extrem nord de l’Acròpoli el vent bufa fort i duu a imaginar els Àtrides fent una passejada amb els pèplums femenins o amb els quitons i els himations masculins a mercè del vent fent volar els vestits cap enrere, arrapant el teixit al cos, marcant les formes sinuoses i gràcils...

...Hel·lena es presenta davant Paris, turgent i bella, mentre la temptació irrefrenable de Paris de raptar-la, esperonat per tan sensual provocació, encendrà una guerra amb Troia de 10 anys i de la que Homer n'escriurà la Il·liada, llibre fundacional de Grècia i d’Occident.

Al lloc més alt de l’Acròpoli domina l’escenari, el Mègaron (8), veritable niu àligues, del que es conserva la seva planta amb les bases de les columnes i la seva distribució. Es fa extremadament fàcil imaginar com, a la sala del tron, Agamèmnon, Menelau, Ulisses, Ajax i els altres herois grecs van preparar l’atac a Troia, la mítica ciutat asiàtica, emmurallada en un punt clau dels Dardanels, que controlava el comerç i l’accés a les riques terres del Quersonès, que fou idealitzada pels aqueus amb el mite dels Argonautes i el Velló d’Or.

Tombes reials del 2º cercle: les anomenades tombes de Clitemnestra i d’Egist. La primera és la tomba de Clitemnestra s. XIII a.C, totalment reconstruïda.

La tomba inspira erotisme i psicoanàlisi. L’estructura simula un paral·lelisme amb el procés de reproducció i de germinació de la vida. Això és que el passadís d’entrada seria el penis que s’adreça a la cavitat uterina, representada per un triangle al llindar de la porta, que correspon al clítoris.

La representació genital es completa en el seu interior amb la forma de mamella de la cúpula enterrada sota el túmul que corona la cavitat mortuòria. Un clar símbol del retorn a la terra sota la protecció del claustre matern.

Dins del túmul de la tomba apareix la Clitemnestra que dibuixa Sòfocles, la d’una dona que no és un monstre maligne de per se, però sí una dona  que és una amenaça permanent i que pot desfermar una fuetada destructiva sobre la ciutat i de la que cal fugir. 

També es fa real la Clitemnestra d’Eurípides, on la dona tampoc és un èsser maligne de per se, sinó que ho és tan bon punt s’adjudica voluntats exclusives dels homes.

La tomba d’Agamèmnon, descoberta per Schliemman, i saquejada amb anterioritat, és una obra mestre de l’arquitectura micènica. És la més gran i espectacular de les tombes, amb una magnífica reconstrucció del túmul i una porta d’accés precedida per un passadís de 36 x 6 m.

La cúpula interior és d’una gran perfecció. Al costat de la sala hi ha una cambra esgarrapada a la roca que roman tancada i no s’hi pot accedir. Per a uns es la cambra reial i per a d’altres la cambra del tresor.

Els capitells de la porta d’entrada són al Museu Pergamon de Berlín.

Aquests tombs per Grècia, penjats al blog, han volgut ser un petit homenatge als grecs d’avui... grecs empaitats pels deutes i els ofegs.  És cert que han estirat més el braç que la màniga, però tenint en compte el seu passat, hauriem de ser més clements amb els seus “pecats” presents.

L’historiador Henry J. Maine (1822-1888) digué una vegada :

DEIXANT DE BANDA LES FORCES CEGUES DE LA NATURA, TOT ALLÒ QUE CREIX EN LA VIDA DE LA HUMANITAT ÉS D’ORIGEN GREC.

Albert Anguera Bosqué i JM Serra Muñoz agraeixen la teva atenció.