NÀPOLS, RICA I PLENA

Nàpols pot ser dura, aspra i feridora, però també en hi ha una de rutilant i amarada de poder Aquest "imperium" l'hi ve de lluny i ha estat cobejat per molts ulls forànis. 

CASTEL DELL'OVO

Vejam!

Castel dell'Ovo (Castell de l'Ou) és el testimoni més antic d'aquest "imperium". Un hom no pot marxar de Nàpols renunciant a viure al seu misteri. 

La llegenda ens conta, vigorosament, que el gran poeta llatí Virgili diposità un "ou màgic" en els seus fonaments i d'aquí el nom que li dóna eternitat. Més que una fortalesa és com un gran vaixell ancorat en el golf napolità. Les panoràmiques, des de la fortalesa estant, hi són simplement espectaculars, tant sobre Nàpols com sobre la costa i les illes.

Llegendes a banda, fou la vil·la d'estiueig de Lucius Lucullus el patrici més ric que Roma mai havia gestat abans. Calgueren 200 anys per tal que l'emperador Trajà el desbanqués en el ranking de la "Forbes List" dels homes més rics de la Història. 

Castel dell'Ovo, però, és un indret emblemàtic, puix que fou allí que morí destronat, cap el 500dC, el darrer emperador de l'Imperi Romà; es deia Romulus Augustulus, ironicament, Ròmul com el fundador de Roma i August com el seu primer emperador. Fou foragitat del tron de l’Imperi per Odoàcre el 476dC.

Amb el segles es va gestar un altre emblema cabdal del "sky line" napolità; aquest fou Castel Nuovo, nomenat popularment "il Maschio Angionio" (Mascle Angeví). 

Fou l'angeví Carles I d'Anjou que el va començar a construir el 1266 quan va traslladar la capital de les Dues Sicílies de Palerm a Nàpols.

CASTEL NUOVO

El "Maschio" visqué el seu moment rutilant a partir de 1442 quan Alfons el Magnànim hi concentrà la seva Cort i s'hi tancà per dirigir, amb mà de ferro, i en castellà, totes les corones de la Corona d'Aragó. Alfonso hi deixà construïda la Sala dels Barons, coronada d'una esclatant volta estrellada. 

PALAZZO REALE

Poc a poc, amb el pas dels segles, "il Maschio" va anar perdent la seva "masclitut" i el 1603 es va iniciar la construcció, ben a prop, del que seria el seu fill i substitut, el Palazzo Reale. 


El Palau Reial esclatà de vida en el 700' sota el fastuós regnat del Borbons que també hi deixaren, just a la cantonada, el teatre d'òpera "Real Teatro di San Carlo".

Fent un salt en el temps, i fent parèntesi de la fastuositat borbònica de la que parlarem més endavant, cal fer una passeggiata pel Nàpols del Risorgimento.

GALLERIA UMBERTO  I

El Risorgimento fou un xic anterior a la Renaixença catalana i inicià el seu camí tot just després de la caiguda de Napoleó (1815). 

En un inici, com a Catalunya, fou un moviment cultural, literari i romàntic que volia fer front a les tradicionals interferències francesa, espanyola o austríaca. Poc a poc esdevingué un front polític que pretenia la unificació de tota la peninsula… l'antiga "Província Itàlica" de l'emperador August.

De la mà de la maçoneria, de la burgesia i de l'impacte napoleònic, personatges com Cavour, Mazzini, Verdi i lluitadors com Garibaldi varen empenyer la molt il·lustrada Casa de Savoia a liderar la unificació definitiva. Nàpols fou la primera en gestar una revolta el 1814 però coses de la història no és va "reunificar" fins el 1861.

Voldria fer esment que el Regne de Nàpols-Sicília era, a mig segle XIX, una de les regions més riques d'Europa i suposava el 60% del PIB de tot Itàlia; per tant disposava d'una burgesia rica, il·lustrada i d'avantguarda. El Risorgimento i l'Itàlia unificada deixà mostres de l'arquitectura civil de gran impacte, malgrat que també els hi deixà un "regal" enverinat com fou la Camorra.

La unificació italiana també va gestar tensions internes, agreujades per un final de segle XIX convuls i un segle XX que es va iniciar amb la Iª Guerra Mundial nomenada també la "Gran Guerra" (1914-1918). 

Després d’aquell bany de sang, un regim polític de nou disseny, nomenat feixisme, s'instal·lava a tota Itàlia el 1922. 

Un segle XX, apocalíptic, que s'encetava amb una guerra ferotge i dictadures a Itàlia i a Rússia, que foren l'avant-sala de l'ascens del nazisme i de l'al·lucinant IIª Guerra Mundial.

Curiosament i sorprenentment Benito Mussolini escampà, però, per tot Itàlia un estol d'arquitectura de primera categoria i d'avantguarda. Contradiccions llatines??? Mai ho sabrem. El que si sabem és que Hitler, uns anys més tard, perseguí a mort els arquitectes alemanys, fos per ser avanguardistes... o bé per ser majoritariàment jueus...

L'arquitectura mussoliniana enllaçà amb la gran revolució estètica de l'Escola Bauhaus d'Alemanya, dels Meyer, Gropius i Mies van der Rohe, i estava amarada del racionalisme de l'entre-guerres (1919-1939). Totes les grans capitals italianes disposen d'un districte on s'hi pot gaudir d'aquesta arquitectura avantguardista... a Catània, Milà, Roma... i a Nàpols.

Barcelona gaudeix d'una de les peces més pures i impactants de l'Escola Bauhaus que, com un petit Partenó, presideix la plaça de la Font Màgica a Montjuïc. Construïda el 1928 i reconstruïda el 1988, rep el nom de "Pavelló Mies van der Rohe". Com a Nàpols, el "Pavelló" de Barcelona, també es mereix una visita molt recomanada.

Propera  "Passeggiata".......

                                                                NÀPOLS, IMPACTADA I IMPACTANT