SÍRIA, UN PRESENT MALDESTRE

 Gran Avinguda de les Columnes a PALMIRA

L’estel fulgent de Síria es va anar apagant a partir de 750 DC. Malgrat que el seu territori fou bressol de fets històrics, culturals i artístics des del 4000 AC, el darrer moviment històric que Síria protagonitza per iniciativa pròpia, i de gran abast, es produeix el 661 DC i acaba el 750 DC, tot dins l’àmbit de la nova civilització islàmica. Es tracta de l’eclosió dels Omeia; un llinatge propiament siri.

Mahoma mor el 632 DC sense un hereu mascle i sense assenyalar un clar successor, fet que va generar tot un seguit de lluites internes que fins avui han dividit a mort el món islàmic entre xiïtes i sunnites.

En el bell mig d’aquest terrabastall successori i de lluites internes, el llinatge siri dels Omeies va establir el Califat a Damasc, arrabassant a La Meca la capitalitat de l’Islam. Aquest “tour de force” durà del 661DC al 750DC període en el qual l’imperi islàmic assolí una extensió que abastava des de l’Indus fins a l’Atlàntic. Però el 750DC el califat, debilitat, se n’anà a Bagdad i a Còrdova.

A partir d’aquella data Síria ha estat una ombra d'ella mateixa i ha viscut a remolc d'àrabs i de turcs. Podríem dir que es va produir una apagada de llum de la seva història. Al punt que acabada la Gran Guerra, 1914-1918, i esquarterat l’Imperi Turc, Síria fou un protectorat de França.

Pausadament varen aparèixer moviments polítics independentistes, que pretenien la creació d’un Estat propi; independència que va anar arribant per etapes i que no fou definitiva fins el 1946 sota la clau de volta d’una República que fou liderada per laics i gent amb empenta.

Tot semblava, doncs, anar pel bon camí; però heus aquí que es torna a torçar la història de Síria. Un fet extern capgirà l’equilibri de tota la zona. El poble jueu proclama l’Estat d’Israel el maig de 1948; espurna que feu esclatar la primera guerra àrab-israeliana.

Egipte, Jordània, Líban, Iraq i Síria atacaren Israel i perderen la guerra. Aquella desfeta configurà les polítiques d’aquests països fins al dia d’avui. Pel que fa a Síria, es produí un cop d’estat militar que cancel·là el sistema parlamentari i s’anaren instaurant successius governs totalitaris.

Cal fer menció de la dinastia xiïta-alauí dels Al-Àssad, un parell de "prendes", tant el pare com el fill, que han fet un exercici maldestre i autoritari del poder, des de 1970 fins ara, talment com si el país, de majoria sunnita, fos el seu “cortijo” particular; regant el país de morts, repressió, patiment, refugiats i molta pobresa.

Hama epicentre de les revoltes

Hafez-Al-Àssad, el pare de Baixar, va assolir la presidència el 1970 per la via ràpida d’un cop d’estat i morí al llit l’any 2000, després de manar i malmenar Síria durant 30 anys. 

Se li recorda com “obres cabdals”, la derrota amb Israel el 1973, amb els israelites arribant a les portes de Damasc, l’ocupació del Líban el 1976 amb clara voluntat d’annexió, la fundació i el recolzament incondicional al grup terrorista Hesbol·là i per sobre de tot se’l recordarà per la “Massacre de Hama” del 1982 que feu 40.000 morts en esclafar una revolta sunnita en 27 dies de setge. Brillant!

Li succeí el seu fill Baixar-Al-Àssad, que feia d’oculista a Londres i pel que sembla ser, doncs, amb una “gran visió de futur”. Baixar Al-Àssad assumeix la presidència de Síria el 2000, d’ençà ha superat amb escreix les bajanades del seu pare -recordem la seva ordre d’assassinar el primer ministre libanès Rafic Hariri el 2005-!!!

La flor que corona la seva “visió” com a mandatari es produeix el 2011, arrossegant Síria a una ferotge guerra civil, arranant el país sota una pluja de bombes incessant i avocant el país a un futur fosc i sense cap esperança. Tot, gràcies al suport incondicional de la parella de ball, Russia-Xina, sota els silencis i els canguelis de tot el món occidental, i molt en especial amb l’eterna ineficàcia i inoperància d’Europa.

Intentar resoldre una crisi en el món àrab solament té dues alternatives la dolenta i la pitjor!

Síria és la cirereta que ens mostra el gran fracás de la mal nomenada "primavera àrab". No es donen les condicions. No hi ha una classe mitja il·lustrada suficientment potent per a liderar un canvi real i la religió frena qualsevol moviment realment modern.

I en mig d'aquest aldarull i desconcert, cal demanar-se... Europa existeix???

PROPER LLIURAMENT...

                                                            SÍRIA, PATRIMONI ARTÍSTIC ARRANAT ? 

                                                            DAMASC  &  ALEP  &  CIUTATS MORTES