diumenge, 30 de març de 2014

NÀPOLS, DEL POBLE I DE COSTUMS



























Passejar pels carrers més populars de Nàpols és una experiència irrepetible i excitant que en pocs llocs de la Mediterrània, i menys a l'Europa continental, s'hi dóna a nivells tan esclatants; tan sols recordo l'Istanbul de fa 20 anys o l'actual El Caire. Crits de sorolls i silencis, olors, roba estesa, top-manta a dojo i motocicletes corrent a tot gas.



















      
Els carrerons dels districtes de Decumano Maggiore, Spaccanapoli, Toledo, Vomero són els màxims exponents on poder gaudir de passejades que ens remunten al segle XVII o XVIII. La seva dinàmica no haurà canviat pas gaire d'ençà dels anys de la Casa d'Àustria o la de Borbó, puix que en aquells carrers totes les experiències hi són a l'abast.

Tampoc cal esmerçar massa imaginació per recrear l'escenari del que fou la revolució popular de 1647 liderada per Masaniello que va acabar en una efímera República nomenada amb el títol sorprenent de... "Serenissima Monarchia Repubblicana di Napoli"

Aquesta experiència revolucionària i popular va néixer en els carrers napolitans, esperonada i gestada per l'autoritarisme del Virrei de la Casa d'Àustria, Rodrigo Ponce de León, que fou odiat fins al moll de l'os per la seva violentació política i per la depredació fiscal dels Austries hispànics. 

Res de nou. El mateix guió de sempre, si bé amb actors canviats.

Mentre passejo pel barri de San Giuseppe, cor de la revolta, penso en un episodi similar que es visqué a Catalunya poc abans, anomenat Revolta i Guerra dels Segadors, amb episodis èpics com el Corpus de Sang, que abocà finalment a una també efímera República Catalana, el 1641, liderada pel canonge Pau Claris i posada, també amb un punt d'aparent surrealisme, sota els auspicis de la monarquia francesa de Lluis XIII i del Cardinal de Richelieu .



Aquell episodi català fou causat per la fam impositiva que el Conde Duque de Olivares volgué aplicar a Catalunya, com Rodrigo Ponce León ho feu al Regne de Nàpols, depredant d'allí on ja no en podia rajar pas més i practicant, ensems, la violentació política. 

Com dèiem els temps semblen no canviar i al final els episodis històrics mal resolts sempre tornen. 

Però del Conde Duque, també de tristissima memòria a Flandes -malgrat que a Flandes el ranking del rebuig se l'enduia la Casa de Alba-, em venen a la memòria les reflexions que li va fer l'Olivares a Felip IV quan li va escriure:

"La vostra majestat ha de considerar que l'afer més important de la seva monarquia és que esdevingui en realitat i veritablement rei d'Espanya. Vull dir amb això que no us acontenteu de fer de rei de Portugal, d'Aragó, de València i comte de Barcelona, sinó que treballeu, guardant aquest designi secretament al vostre esperit, per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència, perquè si obteniu aquest resultat sereu el príncep més poderós del món".


Això, però, no es veuria assolit de plé fins la Guerra de Successió (1701-1715)


Fou, quan Felip V, cap el 1716, ordenà al seu secretari del Consejo de Castilla, Abad de Vivanco, de trametre, secretament i en la fosca foscor dels passadissos de la Corona, un missatge adreçat als “corregidores” que foren nomenats per la Corona de Castilla i destinats a Catalunya…

Pondrán el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”


Diu la dita castellana: “De aquellos polvos, vienen estos lodos”… i aquí estem. Ergo… potser Catalunya faria bé de seguir el consell de Felip V en la seva pròpia estratègia política per tal que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.



Els carrers de Nàpols, història a banda, són un immens decorat de carrers estrets, patis interiors, foscor impostada i façanes esberlades, un decorat propici per a sortir al carrer i  saludar els amics, o per a engegar una revolta que acabi proclamant una serenissima monarquia republicana.


Carrers vitals i per sobre de tot molta roba estesa. Roba estesa a peu de carrer, roba estesa als balcons o roba estesa penjant d’un ganxo… i la més cridanera... la que roman penjada de finca a finca travessant el carrer com un gran cortinatge de teatre. La Nàpols de carrers estrets i “okupats” de vida, perque els carrers de Nàpols pertanyen al poble com si fos una continuació del rebedor de casa seva.
NADAL
ESQUELA









































Propera  "Passeggiata".....


                                                                 NÀPOLS, RICA I PODEROSA

Cap comentari: