diumenge, 30 de març de 2014

NÀPOLS... PIETOSA





És als barris Spaccanapoli i Decumano Maggiore on es concentra el més gran nombre d'esglésies per quilometre quadrat d'Itàlia... Roma a banda. Dins d'aquest magma, fins a trenta esglésies, convents, capelles i basíliques, Duomo (Catedral) a part, es cataloguen com d'alt, o altíssim, nivell artístic. 

Es fa materialment impossible de parlar-ne en un bloc com aquest i menys encara de visitar-les totes amb cura i atenció. Aquest allau d'arquitectura religiosa ens parla del pes clau del Regne de Nàpols tot el llarg de la seva dilatada experiència històrica.


No vull deixar d'esmentar, però, el complex religiós del convent de Santa ChiaraL’esglèsia disposa d’una nau de gòtic austeríssim, quasi de toc català, que fa constrast amb un claustre on les seves pintures i la "maiolicata" -ceràmica- en fan un decorat digne d'una òpera de Verdi. 

Els bombardejaments escaiguts durant la II Guerra Mundial varen arranar el conjunt fins als fonaments, llevat del claustre. Ara tot hi llueix, com nou de trinca.
























Tampoc puc deixar de fer esment d'una munió d'esglésies barroques on la profusió de marbres -acuradament treballats-, la proliferació d'escultures exuberants i el disseny i la dimensió arquitectònica de la manufactura en fan escenaris quasi obscens per a ànimes senzilles i curulles de pietosa devoció. 

Així tenim... San Domenico Maggiore, Gesù Nuovo, Pio Monte de la Misericordia, San Gregorio Armenio, San Lorenzo Maggiore, que en permet fer una "piccola" mostra d'aquest allau d'arquitectura religiosa resplendent.
CAPPELLA IMMACOLATA CONCEZIONE NEL GESÙ NUOVO







Però la follia més espatarrant és la Cappella di Sansevero

Aquesta església-capella-mausoleu, de difícil localització, mereix, per si mateixa, pujar en un avió de bon matí, aterrar a Nàpols, anar a Sansevero... i tornar-se'n cap a casa al vespre. No en puc oferir ni una sola fotografia pròpia, donat que en aquest indret la interdicció de fer fotos és radical, quasi sumaríssima. 

Tan sols puc recomanar anar a youtube i escriure "Museo Cappella Sansevero" i en trindreu un tast. També un parell de fotos manllevades de google en fan una aproximació, si bé del tot insuficient. 

Tot seguit heus aquí una foto general de la "Cappella" i una de particular del "Cristo Velato" exposat a la mateixa capella de Sansevero.


























El "Cristo Velato di Sammartino" potser no té el glamour de la Pietà de Miquel Àngel però com va dir Antonio Canova -màxim exponent de l'escultura neoclàssica- : "donaria 10 anys de la meva vida si podés assolir una obra semblant".

El màxim exponent de la teatralitat pietosa de Nàpols, però, es dóna al Duomo. Es tracta de la liquació (transformació de sòlid a liquid) de la sang de Sant Gennaro, patró de Nàpols, martiritzat per l'emperador Dioclecià el 305 DC.

El 19-S de cada any, des d'en fa 400, el bisbe de torn de Nàpols remou el relicari davant el poble pietós que no atura les pregaries fins que el grumoll negre esdevé un liquid roig com la sang d'una tórtora. 

Si el miracle no s'escau, grans patiments poden caure sobre Nàpols, puix que Sant Gennaro manté adormit el Vesuvi i és l'antídot contra la pesta i el còlera que tan sovint havien colgat la ciutat en la indigència més tètrica.




Però la vera pietat del religiosíssim poble de Nàpols es manifesta en la seva vessant més pagana que s'endinsa en les velles arrels gregues i romanes. El savi poble napolità té venuda la seva ànima a dos senyors

D'una banda a la "institució" catòlica que li assegura un terreny al cel amb vistes al mar; per l'altra el seu propi instint pietós, és a dir profundament pagà. 


No hi ha carrer de la ciutat vella que els veïns no hagin disposat o construït una petita capella, altar o nínxol on es veneren beats, sants, verges, cristos... i... veïns... això sí, ja morts!!!!!!

D'estètica kitsch, amb flors de plàstic i llums de neó, s'hi pot comptabilitzar els "top ten" de la devoció als sants i verges més idolatrats del santoral. Sense cap mena de dubte San Pio da Pietrelcina o senzillament Padre Pio -el dels estigmes de sang-, és el més afamat a Nàpols i a tota la Itàlia.



Molta gent quan passa per davant fa el senyal de la creu o també fa una breu reverència, sovint amb una lleu genuflexió inclosa. 

Els veïns se senten molt cofois quan un viatger en pren unes fotos. Solen saludar i aprovar amb un lleuger cop de cap i un somriure satisfet. 

Per al poble napolità, sense cap mena de dubte, és un dels millor compliment que un visitant forani li pot fer.







"San Pio", a la ciutat de Nàpols, tan sols es veu superat per la devoció a Diego Armando Maradona, ídol venerat -no pas com a sant però sí com a tòtem- en la seva vessant més pagana, pietosa i popular; això fa que en infinitat de cases, botigues, trattories, pessebres, bars i oficines de la ciutat, una foto, pòster o ninot hi presideixi el lloc més principal.

Potser sigui aquest el símbol més fefaent del sincretisme, no solament pietós, àdhuc estètic, vital, social i polític d'aquesta ciutat on sovint sembla que no hi ha lleis... i que tothom campa com vol, com pot o com li deixen.



                                                            
Propera "Passeggiata".......

                                                 NÀPOLS, DEL POBLE I DE COSTUMS





Cap comentari: